Corbeille, un cava tivissà (1ª Part)

Autor: Ramon Aragonés i Margalef

Fa més de 95 anys, això ens porta fins a la segona dècada del passat segle, el Sr. Joan Corbella Alerany de Ca Nebot, va muntar, la fàbrica Corbeille de vins i xampanys (en aquella època el concepte de Cava, per denominar els vins escumosos del nostre país, encara no existia, i aquests rebien la denominació francesa de xampany), aquesta estava situada al carrer Portell on actualment hi ha la casa de la família Cedó - Perpinyà amb l’adreça actual de Portell-20.

Els productes que sortien de la fàbrica eren : xampanys, quatre les classes que es feien :

1. El Non Plus Ultra (Carte d’or),
2. L’ Extra-Fin (Carte Blanche),
3. L’ Extra (Carte Verte)
4. i el Château d’Alerany Grand Mousseux.

Els vins : Blanc, Negre, Rosat, de Missa Dolç i Sec, Generosos : Estil Jerez Sec i Dolç, Estil Màlaga Dolç, Moscatell Superior, Ranci Superior, Ranci Corrent i “Ranciente”. Mosts Naturals escumosos i sense escuma. Tots aquests derivats del raïm que es feien a Ca Nebot eren de gran qualitat com ho demostra el premi que va rebre a l’Exposició Internacional de Barcelona de l’any 1929 on es va atorgar el Gran Premi al xampany Grand Mousseux Château d’Alerany. Així mateix el prestigi era tal que la Casa Reial d’Espanya en l’època d’Alfons XIII se’n proveïa. I a l‘hora de parlar de quilòmetres la ciutat de Nova York també va rebre les ampolles que van sortir del carrer Portell de Tivissa.

La Sra. Maria Margalef Falcó, de Ca Falcó, hi va treballar i m’explicà algunes de les feines que es realitzaven a la fàbrica, però ho deixarem pel següent article dedicat als caves de Tivissa.

Us adjunto les etiquetes que s'han pogut aconseguir:

Cartell Turisme Generalitat: 25 anys

Autor: Carles Torné i Micola

El 1983 la Generalitat edità una sèrie de cartells de poblacions catalanes per fomentar-hi el turisme. Ja fa 25 anys de l'edició d'aquests cartells, concretament pel Departament de Comerç i Turisme. Tivissa fou una de les poblacions triades i la foto que s'adjunta l'escollida per representar-nos.

Veient els ametllers florits, és obvi l'època de l'any en que van fer la foto.

Miquel de Fabian, tota una vida a la muntanya

Autor: Ramon Aragonés i Margalef

Miquel de Fabian ha estat un dels darrers masovers de les nostres contrades. De la mena de persones que jo es troben, visqué de i per la terra. Visqué amb humilitat i senzillesa, més pels demés que per ell mateix. D'aquelles persones que els hi costa dir un No.

Aquest proper diumenge, a la sala La Valquíria de la Societat Obrera de Tivissa, recordarem la seva vida, com visqué, com es vivia en el mas de Fabian,... tot explicat per ell mateix. A la dreta del blog teniu un petit avançament per anar fent boca.

Mapa-Itinerari de Falset a Marçà passant per Tivissa (1847)

Autor: Carles Torné i Micola

He intentat transcriure el text i, segons sempre el meu criteri, i llegint-ho el millor que em deixa el text (que no és molt, ja que he deixat paraules que no he entès posant un [¿?] ):

Desde Falset a Marçá hay un cuarto de legua, el camino es generalmente bueno. Se atisva un país casi lleno de viñas y que sólo ofrece algunos malos pasos, las tierras son ligeras y amorosas. Marçà contendrá unas cien casas. De Marçà a Capsanes hay 1.5 leguas. El camino es un [¿?] lleno de maleza, hay una bajada muy larga antes de llegar a Capsanes, el término es árido, pedregoso y casi inculto, sembrado de algunos pinos. Tendrá unas cincuenta casas. Desde Capsanes a Tivissa, 8 horas. El camino es estrecho, en algunas partes hondo, desigual y muy pedregoso, se atraviesan muchos barrancos y otros obstáculos que hacen difícil un [¿?]. En dicho término sólo hay viñas, es muy seco y pedregoso. De cuando en cuando hay pinos y encinas. Se deja a Tivissa a doscientas o trescientas toesas (1) sobre la [¿?], este pueblo contendrá unas 400 casas, la mayor parte quemadas, está casi pegado a la cordillera de montañas que siguen sobre [¿?], viendo de Marçà se deja a la derecha casi frente a Tivissa, la capilla de St. Pablo que está en una altura que puede venir muy bien de puesto avanzado de infantería. Tivissa de Ginestar dista 7 horas, el camino es mejor que el anterior, aunque impracticable para carrueajes. Se sigue durante un rato la [¿?] de una colina y se baja después sobre la [¿?], sobre la cual se llega al camino de Mora a Ginestar. El término es bastante bueno y bien cultivado. Las colinas están plantadas de viñas y los [¿?] de olivos. Ginestar tendrá unas 200 casas. El camino de Móra a Ginestar va [¿?] sobre la orilla del Ebro en cuyos extremos es impracticable.

(1) La toesa és una mesura longitudinal d'origen francès que equivaldria, aproximadament, a uns dos metres. Realment, la mesura original es definia com sis peus francesos o set peus castellans.

Crec que es força interessant tot el que diu. L'explicació del recorregut és molt interessant, encara tampoc sigui molt detallada. L'interés major jo l'identificaria en:

• 
  
  El tipus de conreu que hi havia, segons explica la vinya era el cultiu estrella.


• 
  
  Tivissa era un poble molt gran, en comparació a la resta dels pobles veïns.


• 
  
  Una cosa que sobta al primer moment al llegir-ho es que diu que la majoria de cases de Tivissa estaven cremades. Al cartòfraf també el debia impressionar ja que és l'única referència interna a un poble, a part del nombre de cases que fa en tot l'escrit. Recordem que Tivissa fa ser gairebé cremada en la seva totalidad el 1810 per les tropes franceses (ja explicat en altres articles en aquest blog) tant trenta-set anys després encara es veia un poble cremat.


• 
  
  El text parla de què desde la carretera es veia a Tivissa la capella de San Pablo, però on estava aquesta capella? tractarem d'esbrinar-ho i ho explicarem en propers articles.

La història de la Cova del Lladre de Senen

Autor: Ramon Aragonés i Margalef

Cert és, que en un poble com el nostre, farcit d’història descrita en diverses publicacions i posada a l’abast de tothom, existeix una part d’aquesta que no es reflecteix en els llibres però que alhora encara resta viva en molts dels nostres convilatans de més edat. Aquests fets d’origen popular que es transmeten de pares a fills en diverses generacions, pot no reflectir fidelment uns fets ocorreguts en el passat, però aquest dubte de veracitat no treu que tota aquesta història estigui reflectida mitjançant l’escriptura perquè arribi a força gent i, si més no, no desaparegui quan aquestes persones morin.

Fa uns mesos, vaig trobar pel carrer al Sr. Miquel Bordera (Fabian), que em va explicar que havia tingut una discussió amb uns coneguts sobre si a la Cova del Lladre uns trossos de parets que hi queden, són d’origen natural o artificial, i si jo podia anar-hi juntament amb algú que conegués el tema de la geologia. El primer que vaig pensar va ser que una cova amb aquest nom i amb la història que l’envolta no es podia deixar passar i que calia anar-hi, i a ser possible, acompanyat de Joaquim Roset (Quimo) el nostre expert en temes geològics. Mentrestant i aconsellat pel Sr. Miquel vaig parlar amb la Sra. Dolores Pinyol Castellnou de Cal Carboner, perquè ella havia viscut de petita i força anys en aquelles contrades i sap tot el que es refereix a la cova i quin és l’origen de la paret. Nosaltres tres o sigui el Sr. Miquel que ens hi va acompanyar, Quimo i un servidor vam anar el passat dissabte quatre d’agost fins al lloc de la misteriosa paret, on a part de deduir ràpidament l’origen d’aquesta, a més vam poder gaudir d’una història que ..., deixeu-me que us l’expliqui.

Cap a la dècada dels anys 70 del segle XIX aproximadament, a la partida de Senen hi vivia i conreava la terra al mas de Pep de Caco el Sr. Josep Castellnou Figueres de Cal Carboner. Aquest era el padrí i avi de la Sra. Dolores de Cal Carboner. Ell li va explicar en moltes ocasions que en aquella part del nostre terme que no estava massa poblada en aquell temps, la cova que anomenaven del Lladre, tenia aquest nom, perquè quan ell era força jove hi havia un parell de individus desconeguts que s’hi refugiaven pujant per un pi "aquest va ser tallat anys més tard pel bosquerol de Vandellòs anomenat Pep de Vandellòs" que hi havia just al costat, i gràcies al qual hi accedien ja que es troba a un nivell força elevat del llit del barranc. Es veu que aquesta no era només un lloc per descansar-hi una estona, ja que s’hi pot veure una bona part del sostre ennegrit pel fum del foc que hi feien, i molt clarament aquests dos trossos de parets que ens han portar fins aquí i on és veu clarament que van ser fets per aquest individus per anivellar el terra que té força pendent i poder gaudir d’unes estades més còmodes després de robar. També encara podem veure a la part dreta i clavada en la paret que van fer, l’estaca per on segons explicava el Sr. Josep pujaven mitjançant una corriola que hi posaven tot el que els calia possiblement el fruit dels seus robatoris

Aquesta és la història que a mi m’ha arribat per boca del Sr. Miquel i la Sra. Dolores d’aquesta cova que porta el nom de la Cova del Lladre i que es pot veure al barranc de Senen molt a prop del mas del mateix nom.

Conflicte per les pastures entre Tivissa i El Perelló (segle XVI) - 2ª Part

Autor: Carles Torné i Micola

Un cop ja ens hem situat en el context històric en la primera part de l'article, passem a explicar pròpiament els fets.

Els masovers de Tivissa, de les masies properes al terme d’El Perelló, deien que tenien el dret de pasturar els seus ramats lliurement pel terme de Tortosa sense tenir que pagar res basant-se príncipalment en un privilegi que otorgà el compte-rei Martí l’Humà el 1405 que deia “el rei Martí, a precs de Jaume de Prades, enfranqueix els habitants de Falset, Tivissa, Móra, Garcia i Pratdip, tant cristians com jueus o sarraïns, de tota lleuda, peatge, mig peatge, ancoratge, heremitagio,ribatge, carnatge, portatge, mesuratge, cossol, cops, pes, usatge, moixerifatge, duana, tribut, passatge, gavella i qualsevols altra imposició o costums nous o vells, estatuïts o per estatuir, per mar, terra o aigua dolça, que s’hagin de pagar al rei”. Les autoritats perellonenques no ho creien així i alegaven que es pagava desde feia molt temps i si trobaven pastors tivissans que no havien pagat els drets es quedaven bestiar com a penyora.

Els tivissans van demandar el 1581 les autoritats perellonenques a la Reial Audiència de Catalunya, institució castellana creada a Barcelona un segle abans. Seria el que correspon a l’actualitat al Tribunal Suprem. El gravat de la dreta, representa un judici a la Reial Audiència. El Consell General de Tivissa tenia en aquell moment diversos representants: Marc Doménec, Pere Torner, Tomàs Fraga, Joan Nebot, Francesc Perelló i Joan Alcait, aquest darrer substituït a posteriori per Jaume Peralba. Aquest darrer va ser escollit com a representant dels tivissans en tot el procés. La causa es va considerar a tràmit i el pleit durà fins al 1587

Les dos parts van portar documentació i testimonis. No obstant, el virrei Manrique de Lara y Girón va sentenciar a favor de la part demandada dient “pronuncia, sentencia i declara que no compet als dits homes de Tivissa el dret o la servitut de pasturar els seus bestiars en el terme del Perelló” i més endavant diu “els bestiars del homes de Tivissa presos pels homes del Perelló per què pasturaven sense la seva llicència en el terme del Perelló, foren i són legítimament presos” i legitima als perellonencs a exigir les multes i penes en què els tivissans haguessin incorregut. Per tant, només es restetuiran les penyores, és a dir el bestiar confiscat, només quan haguessin pagat al Perelló els deutes i multes pendents.

Enllaços recomanats:

http://www.raco.cat/index.php/Recerca/article/view/27143/26977

http://pieraedicions.com/histperello.html

Conflicte per les pastures entre Tivissa i El Perelló (segle XVI) - 1ª Part

Autor: Carles Torné i Micola

En aquest i un segon article, analitzarem una sentència promulgada el 10 de gener del 1587 per la Reial Audiència de Catalunya sobre el litigi que va enfrontar entre el 1581 i el 1587 les poblacions de Tivissa i el Perelló amb motiu de les pastures per part dels tivissans en terres perellonenques.

Abans igualment mirem l'entorn històric. Al segle XVI, El Perelló era una petita població. El 1294 Jaume II li donà carta de població, fins llavors era un grup de masies properes a la Font del Perelló. A principis del segle següent es construí un hospital que s’anomenà Hospital de la Font del Perelló, nom que agafà també la població. El Perelló formava part del terme antic de Tortosa fins al segle XIX. Tortosa tenia un terme immens ja que a part de l’actual terme també tenia els actuals termes de l’Aldea, Deltebre, Sant Jaume d’Enveja, El Perelló i Camarles. D’altra part, Tivissa també tenia un terme enorme amb tretze nuclis poblacionals (Tivissa, Serra d’Almos, Darmós, Llaberia, Vandellòs, L’Hospitalet de l’Infant, L’Almadrava, Masriudoms, Masdenboquera, Remullà, Gavadà, Castelló, Fatxes, Masdevalentí, Capçanes i Els Guiamets). Per tant, Tivissa tenia molt de poder en aquell moment, mostra d’això és la remodelació/ampliació de l’església de Tivissa que va portar a terme a finals d’aquell mateix segle mossén Amigó.

En aquell moment tota la serralada de Tivissa-Vandellòs estava habitada per masovers i les muntanyes per aquella època unia els pobles, no com ara que els separa.

Un fet que va marcar les nostres terres durant segles fou la pirateria. El coll de Balaguer era un lloc molt propici per al desembarcament de naus morisques. El gravat superior és una representació del Coll de Balaguer fet al segle XVIII, cap a dalt a la dreta podeu veure el castell de Sant Jordi d'Alfama, contruït en el segle XIII per defensar la zona, entre altres conflictes, de la pirateria. Era un lloc molt perillós per passar-hi, era abrupte i deshabitat. La seva perillositat queda palesa quan a banda i banda al segle XIV es van contruïr dos hospitals, un al Perelló (ja esmentat anteriorment) i l'altre a l'actual Hospitalet de l'Infant. Recordem l’episodi del Comte d’Altamira, el 1572, que per no fer cas de les indicacions d’uns religiosos de Cambrils de no passar pel Coll de Balaguer i fer el tomb per Tivissa, va trobar la mort Article de Màrius Bru (any 1919) sobre l'enterrament del comte d'Altamira... ). Aquest era el motiu que gairebé totes les poblacions costaneres estiguessin deshabitades, El mateix Perelló el 1652 fou atacat per moriscos i van capturar molts habitats, els quals van tornar a tenir llibertat quan la Catedral de Tortosa va pagar un alt rescat. També recordar que moltes masies del terme encara tenen torres de defensa per aquest motiu.

En la segona part, detallarem el conflicte i la seva resolució judicial.

Fanegues i almuts a mesura de Tivissa

Autor: Carles Torné i Micola

Segur que el títol deixa descol·locats a la majoria, a mi em va passar quan ho vaig llegir la primera vegada. Va ser mentre remenava per internet i vaig trobar còpia d'un article de la Universitat de Barcelona sobre de Les Ordinacions de l'Hospital del Coll de Balaguer (any 1430). El document es refereix a un reglament de funcionament i responsabilitats de l'Hospital, fundat un segle abans, en l'actual Hospitalet de l'Infant.

Entre les coses que es regulen hi ha el que poden menjar els seus treballadors i malalts i diu "[...]l'administrador, l'altre prevere, la dona i l'escola, així com tota persona religiosa que s'aculli a l'hospital, poden rebre quinze fanegues de blat anuals, a mesura de Tivissa, cada un. Els dos mossos, els altres homes que eventualment es poden tenir i tots els pobres, en canvi, poden consumir un total de setze fanegues per cap." Més endavant, s'especifica el que poden menjar les bèsties (mula i ase) que tenen per treballar en l'hospital, i es diu "els dies de treball, el mul pot menjar tres almuts de civada a mesura de Tivissa i l'ase un; els dies que no se'ls faci treballar només rebran tres almuts entre tots dos animals. De palla, en canvi, se'n pot gastar la que sigui necessària".

Per poder entendre aquests paràgrafs i saber si els homes i les bèsties es quedaven amb gana o no, vaig començar a buscar les mesures utilitzades a Catalunya a l'edat mitjana. I Déu n'hi do! cada població utilitzava mesures diferents, cada gremi, cada producte,... i Tivissa era una d'aquestes poblacions de referència que quan calia documentar un pagament en espècies es posava.

Us adjunto diverses pàgines webs on podeu ampliar tot això no obstant, perquè us feu una idea de la gran quantitat de mesures, aquí en teniu unes quantes:

• Mesures de Volum: doble, almud, quartans, quartera, mujada, almosta, braçada, picotins, càntirs, porró, xopina, faneca.


• Mesures d'Extensió: jornal, vessana, dies de llaurar.


• Mides: pam, peu, cana, dit, pas, colze, braça, polzada, alna, destre, vara, hores de camí, llegua


• Mesures de pes: lliures, unça, quintar, rova, càrrega

Segur que algunes d'elles us sonen i d'altres no. Més endavant farem un article de les utilitzades a Tivissa. Per cert, un almost és la quantitat que hi ha cap posant les dos màns juntes (a Tivissa encara s'usa amb el nom de mostra/aumostra) i una faneca equivaldria aproximadament a uns 28 litres.

La revolució francesa, seguint el seu criteri racionalista i de globalització, crea el sistema mètric actual. No obstant, moltes de les mesures de l'edat mitjana han continuat utilitzant-se fins als nostres dies.

Tal com us he comentat, us adjunto unes adreces web on podeu ampliar aquesta informació i hi trobareu conversions entre mesures de diferentes poblacions, i en alguna hi figura Tivissa.

http://www.raco.cat/index.php/Gimbernat/article/viewFile/44531/54157
http://www.raco.cat/index.php/ButlletiSCEH/article/viewFile/32841/42166
http://usuarios.lycos.es/joanmiro/mesures.htm

Els primers vehicles a motor de Tivissa (2ª Part)

Autor: Ricard Cavallé Perelló

(A cura i aportació: Ramon Aragonés i Margalef)

Aquí al poble vam tindre un veterinari de Vandellòs que es deia Rosendo Margalef. No em voldria equivocar però crec recordar que les primeres vegades que baixava al poble ho feia amb un carret arrossegat per un cavall. Al cap d’un temps ja és va comprar un Citroën més modern igual que ho va fer el Manuel de Ca Serrano, els dos eren del mateix model i color groc. El Josep de Ca Riba es va comprar un cotxe de la marca Rugbi i el Joaquim de Ca Borràs un Ford T últim model que portava els radis de les rodes tipus bicicleta. Aquest feia el servei de taxi que no va durar gaire temps, ja que la Emoresa Rovira ja el feia, aquesta va comprar un cotxe petit de cinc seients que juntament amb el Canari anava fent, a més va comprar un cotxe marca Motobloc d’origen austríac i que semblava que el motor era d’algun carro de combat de la primera Guerra Mundial. El meu germà Josep Cavallé, amb aquest cotxe feia viatges a l’estació de Móra la Nova. Un d’aquests viatges quan circulava pel tomb de la Sénia de Serrano, es va creuar amb Cisco Cotit pare que li va dir al meu germà que li havia caigut un ferro del cotxe, ell li contestà que ja ho sabia però que no podia parar perquè portava el tambor del fre a la creuera del cardan i va aguantar fins al pla de Riba on el va estampar contra una timba de terra sentenciant el vehicle a no rodar mai més.

Després van arribar els Chevrolet que nosaltres sempre anàvem a piles i a rodes. Vam comprar un Chevrolet del tipus petit i un altre més gran per fer-lo servi com a òmnibus, també es van comprar un camionet de tres tones el Magí Cavallé de Ca Magí i un altre de Josep Pagès de Ca Baltesanet que tenia de xofer a Jaume Fornós de Ca la Becada. Aquests cotxes d’aquesta marca van ser patrocinats per un taller de Reus que es deia Maximino Solé, en aquest taller i treballava un gran mecànic que es deia Jaume Tulon, aquest es va casar al nostre poble amb la Teresa Fusté (la Tereseta Berto). Quan algun dels vehicles Chevrolet tenien algun problema, Jaume Tulon i un company seu anomenat El Fallada, que era un bon mecànic, eren els encarregats de pujar de Reus per arreglar-ho. El taller improvisat quasi sempre el muntaven al davant del corral de Magrinyà al Portal d’Avall, on avui hi ha el Casal Cultural, també anàvem de vegades a la Font Vella.

El Sr. Magí un dia va tenir un greu accident quan el camió que portava i on anava un senyor de Móra la Nova va fer diverses voltes de campana amb la mala sort que l’oli que sortia del motor bullint va anar a parar a la cara de l’acompanyant provocant-li diverses cremades, a causa d’aquest accident va deixar de portar el camió. Tampoc no va durar gaire temps Baltesanet. A ells els van seguir l’Isidre Rovira i Josep de Peles com a transportistes. També durant un temps Francesc Borràs va comprar un camionet per fer les feines a Ca Borràs de marca Roiget Sneider de dues tones, també en va comprar un Rafel Cavallé de Ca Magí marca Steward Warner, jo aquest camió li vaig arreglar algunes coses de poca importància que un dia en va ser de molta. Un tardet al davant de Ca Colores aquest camió se li va trencar el palier i no van trobar cap mecànic per arreglar-ho, i al matí següent tenia una feina urgent per la Fàbrica Brull, degut a la urgència vaig decidir canviar-lo jo, solventant-ho quan ja era de nit. Al cap d’uns dies vaig tornar a fer de mecànic per canviar els forodos dels frens.

Al cap d’un temps van arribar els Dodges i Gram Brothes, aquests vehicles ja eren més amples per portar passatgers. Aquests, a poc a poc, van anar retirant els més petits encara que alguns continuaren fent serveis. Per aquell temps també es van comprar un camionet per repartir pels pobles el llegiu, gasoses i sifons que es feien. Aquest camió era de la marca Rugbi que el va portar un tal Marzans que era italià i tenia un taller a Móra d’Ebre on avui i trobem el supermercat del Pont. Aquest camió, al davant de Ca Manovet, el van posar en marxar circulant tot sol sense cap conductor amb la gent que ens ho miràvem bocabadats. Els Manovets el van adquirir perquè els feia falta però amb la mala sort que no els va donar resultat i es van veure obligats a canviar-lo, la nostra empresa ens el vam quedar i el vam anar fem treballar durant un temps. Al cap de poc va arribar la maleïda Guerra Civil on es van requisar tots els vehicles quedant-nos amb les mans a la butxaca. Avui tenim que agraïr molt a la família Pinyol que han sabut aguantar molt anys i això és un orgull. Abans d’acabar vull explicar-vos que quan era petit en Josep de Ca Ventura tenia un Velociped que era un biciclo que al davant tenia una roda que feia més d’un metre i el pedals estaven a l'eix d’aquesta roda, el del darrera feia uns quaranta o cinquanta de diàmetre, nosaltres petits com érem sempre li feiem treure, ell que era molt canaller amb nosaltres i jugava força.

Bé, jo ja m’acomiado després d’aquesta parrafada que he fet amb molt de gust exposant una part dels meus records que formen part de l’història del nostre poble.

Miquel de Fabian, un dels darrers masovers de Tivissa

Autor: Ramon Aragonés i Margalef

Miquel Bordera Gilavert, Miquel del mas de Fabian, ens ha deixat fa molt poc. Serveixi aquest vídeo, el qual s'emetrà integrament el proper diumenge 27 de gener a la sala La Valquíria de la Societat Obrera, de record i homenatge.




Un home que ens ha ajudat a modelar la terra.

Un missioner tivissà al s.XIX

Autor: Carles Torné i Micola

Salvador Pinyol va néixer a tivisa el 1848 i es va fer caputxí amb el nom de Melcior de Tivissa. Des del primer moment va estar interessant en les missions i el primer destí fou Guatemala. Tornà i estigué a Tolosa formant-se per a anar a posteriori com a missioner a l'Equador. Era una persona d'una gran oratòria religiosa, la qual cosa el portà a escriure diversos tractats sobre aquestes qüestions.

He aconseguit un d'aquests llibres: Compendio de Elocuencia Sagrada. L'edició que he pogut trobar és la segona del 1917 que segons l'autor respecte la primera està "corregida y notablemente aumentada". El pròleg, que continúa sent el de la primera edició, està datat el 1888 en la ciutat d'Ibarra (Equador). Està escrit en castellà, coherent amb la finalitat que l'obra perseguia. Quan el va escriure tenia 40 anys i l'objectiu era explicar als nous missioners com tenia que utilitzar l'eloqüència en la predicació, segons el mateix autor "para que refresquéis siempre, jóvenes predicadores, vuestros estudios sobre este importante ramo eclesiástico, y tengáis siempre presentes las mejores reglas", més endavant continúa dient "Jóvenes predicadores: repasad este Compendio de Elocuencia sagrada; saboread sus bellezas, y afanaos en poner en práctica sus reglas, y pronto recogeréis sus frutos, no sólo para los demás, sino también para vosotros mismos".

Per tant, és obvi que, si el que volia era fer un llibre que ensenyés a predicar als nous missioners americans, calia que fos escrit en castellà. El castellà en que està escrit és totalment contemporani, això si, no falten constants referències de la Bíblia en llatí.

La religiositat de l'obra és present en cadascuna de les seves paraules i demana a Déu que "bendiga este pequeño trabajo, para que produzca óptimos frutos. Alcance esta Merced la Virgen María, en cuyo día lo hemos concluído, y a cuyo maternal amor fervientes le consagramos"

L'edició que disposo consta de 316 pàgines on s'explica la necessitat de l'eloqüència, els mitjans per a dur-la a terme (art, imitació i pràctica) i els objectius que persegueix (instruir, deleitar i commoure). Es subdibideix en quatre libros i quaranta lecciones.

És curiós que adoptà el nom de Melcior de Tivissa com a nom religiós, volent portar el nom de la població que el va veure néixer i és que, tal i com explica Fulls... "se sentia tivissà de soca i arrel, vibrava pregonament al nom de Tivissa i acollia amb una total paternitat tot tivissà que se li atansava".

Per acabar permeteu-me que posi un paràgraf de la seva conclusió on queda de manifest la seva gran eloqüència "Tocamos ya al fin de este pequeño trabajo. Hemos recorrido como en prado florido el campo ameno de la Elocuencia Sagrada, y nos hemos recreado en sus innumerables bellezas. Sin duda habremos podido comprender cuántas hermosas y peregrinas flores pasan desapercibidas e ignoradas a los que sus ojos no han puesto en este bello jardín de la elocuencia".

Els primers vehicles a motor de Tivissa (1ª Part)

Autor: Ricard Cavallé Perelló
(A cura i aportació: Ramon Aragonés i Margalef )

Avui parlaré en primer lloc sobre el primer camió que hi va haver al nostre poble encara que fou per pocs dies. Això era pels anys 1924 o 1925. En aquell temps jo tenia uns 7 anys, i una tarda que estàvem jugant una colla de xavals a la plaça del Portal d’Avall, es va presentar un camió de la marca Aries que per nosaltres era molt gran i espectacular. Aquest es va aturar al davant de Ca l’Adroguer o sigui de Ca la Conxa, baixant-hi dos homes, un el conductor i l’altre l’amo que es deia Ciurana. Aquests ens van preguntar pel Sr. Rafel Rovira i nosaltres els vam acompanyar a casa seva que tocava al Casino. Llavors els vam preguntar si ens deixarien pujar al camió i al veure la seva resposta afirmativa ens vam posar molt contens ja que això va ser tot un honor per nosaltres. Al cap d’una mica, els dos senyors van tornar acompanyats del Sr. Rovira. Jo que voltava per la vora tafanejant tot el vehicle em fixava com les rodes, que eren d’una goma rígida sense càmera d’aire, al darrera portaven dues pastilles de fre i una al davant, aquestes semblaven pneumàtics. Les rodes del darrere eren lliures i portaven una corona dentada i a la barra del xassís hi sortia un pinyó que era el diferencial, d’aquest a les rodes anava una cadena per fer-les girar, a cada costat dels pinyons hi havia un pot d’oli amb un pinzell per engreixar la cadena tot sovint. Al camió per posar-hi aigua al radiador calia pujar dos esglaons. Aquest camió el van portar al nostre poble per tal d’ensenyar-li al Sr. Rovira per vendre-li. Ell el va utilitzar uns dies com a prova, però veient els resultats d’aquest va decidir no adquirir-lo.

Un Berliet va ser el següent camió del poble, aquest el tenien a Ca la Capellana, la casa on hi havia la peixateria de Cal Llop, al davant d’on avui hi ha la Caixa Tarragona. El Berliet treballava per una fàbrica de sofre de Tarragona, i es dedicava a repartir-lo pels pobles. També va fer servei de recader per Reus i Tarragona però aquest no va donar bons resultats.

En aquells temps el servei de passatgers es feia en tartanes, el Sr. Rovira tenia dos tartanes i dos cavalls i així una anava a buscar el correu a l’estació d’Els Guiamets i l’altra a les dues Móres. Cada casa rica tenia la seva tartana, aquestes eren: Ca Nebot, Ca Baltesà, Cal Vicari, Ca Solé, Ca Riba, Ca Borràs, Ca Sirveri , Ca Magrinyà, Ca Mosenye, Ca Rojals i Ca Ventura. En aquells temps van començar a arribar els primers cotxes que van ser els substituts de les tartanes. El primer un Ford de pedals. Aquest, que era de cinc places, el va comprar el Sr. Rovira, però veient que no era suficient en va adquirir un altre que va portar un mecànic belga de la casa Ford de Reus, aquest que era de color marró contrastava amb el negre del primer, tots dos tenien nom propi que eren Magdalena i Jan. Amb dos cotxes el Sr. Rovira no en tenia prou i necessitava un de més gran que va trobar a l’Ametlla de Mar, aquest últim tenia carrosseria de passatgers. El meu germà el va netejar i repassar tota la mecànica ja que n’entenia bastant.

Al garatge del Sr. Rovira un dia ens vam trobar uns quants joves entre estiuejants i del poble. Entre aquests hi havia el Lluís de Ca Silveri, l’Antoni Bru de Ca Solé, Carles Terrisé de Ca la Pubilla que era el metge del poble. Uns perque els agradava la mecànica, d’altres perque volien aprendre a conduir. La qüestió és que ens vam concentrar una colla de joves en aquell garatge on hi havia feina a fer, com la de pintar el cotxe gran aquell que es va comprar a l’Ametlla de Mar. Tots els presents vam proposar un color o altre però va guanyar la proposta de Lluís de Silveri que va triar el color groc i a conjunt va triar el nom força apropiat pel color El Canari. Aquest Canari va ser molt estimat i popular i encara avui dia molta gent el recorda. Els tres pedals del cotxe eren per la marxa endavant, la marxa enrere i l’altre pel fre i l’accelerador. Quan havies de fer un viatge llarg, fixaves el pedal a la palanca de fre i així només calia portar el volant i l’accelerador, com el pedal de fre no calia canviar cap marxa. A Ca Soler i Ca Silveri, el Sr. Ramon es va comprar un Citroën que funcionava bastant, ja que cada dia anava a Genessies. Així a poc a poc van anar venint cotxes de més qualitat deixant aquests primers Fords de Pedals arraconats.