Camp de Treball de Presoners durant la Guerra Civil (Part 5)

Autor: Carles Torné i Micola

La incomunicació dels presos fou total i absoluta. No es permeté cap tipus de visita, fou prohibida tota classe de correspondència postal i els presos no solament no tingueren cap contacte amb persones alienes al camp sinó que ni tan sols tingueren possibilitat de veure altra persona que els guardians. També fou total la marca de notícies sobre el que passava a l’exterior i naturalment sobre el transcurs de la guerra. Aquestes circunstàncies augmentaren el sofriment dels presos i el seu natural pessimisme en relació amb el futur que els esperava. No solament se sentien allunyats de tot arreu sinó també abandonats realment de tothom. J.Carrasco explicà “en todos estos meses, de marzo a noviembre, no vimos ni a una sola persona, aparte de los guardias que nos vigilaban; es más las pocas veces que nos llevaron la comida al trabajo con un carro o un camión no vimos ni al carrero ni al chófer. Descargaban las marmitas o perolas junto a un camino y después cuano íbamos nosotros a comer ya no estaba ni el carro ni el camión. No sé por qué pondrían tanto cuidado. La única explicación que nosotros econtrábamos era el interés que tenían en que nadie nos viese en las condiciones de depauperación y lo harapienos que nos encontrábamos.”

Pel què fa a les evasions només ens constata en aquest camp la temerària temptativa de quatre presos, que sembla que no reeixí. Les circumstàncies del camp, especialment l’aïllament, l’estat de debilitat dels interns i el nombre de vigilants abocaven els intenst d’aquest tipus al fracàs més rotund. L’evasió va ser congeguda pels caps durant la nit. A la matinada els guardians feren aixecar els presos i els feren formar. Passaren llista i, amb pànic inenarrable dels seus companys, es confirmà l’absència dels desertors. Immediatament apartaren els companys d’esquadra dels fugits, entre ells mossèn Coll, i se’ls emportaren a la casa dels vigilants. Els altres presos romangueren drets i en posició de ferms durant dues hores.

El cap del camp els digué “ustedes van a ser fusilados inmediatamente! Vuestros compañeros han intentado fugarse pero a estas horas están fusilados; y ahora vais a serlo inmediatamente vosotros dos!”. Després d’una estona de silenci el sergent Monroy els concedí la paraula per defensar-se i els presos insistien en la seva innocència i ignorància en relació amb la intenció dels evadits. A continuació en seguí un altre silenci expectant i el cap del campament ordenà que els dos presos es retiressin a la seva barraca. Dels desertors mai se’n sabé res. Els guardians digueren que havien estat afusellats, però difícilment es podrà saber la veritat.

El dia 23 de setembre de 1938, els presos del destacament de Tivissa reberen l’ordre d’abandonar el camp i foren traslladats a les proximitats de la Seu d’Urgell, on havien de construir una nova carretera i altres fortificacions. No obstant, les causes dels trasllat no han quedat del tot definides, segons uns dels presos hi va ser determinant el curs poc favorable per a les armes republicanes que seguia la batalla de l’Ebre; segons uns altres el trasllat fou decidit a la vista que les obres encomanades als presos estaven pràcticament acabades.