dissabte, 13 de desembre de 2008

Eduard Corbella Alerany i Cardedeu

Autor: Carles Torné i Micola


Buscant informació sobre Eduard Corbella Alerany (de ca Nebot) per internet he vist que va viure a temporades a Cardedeu i que era productor de vi, el que em va sobtar més és que hi hagués un carrer dedicat a ell, actualment força important, l'Avinguda Eduard Corbella. Vaig escriure un mail a l'Ajuntament de Cardedeu per saber perquè li van dedicar un carrer i molt amablement em van contestar desde l'Arxiu Municipal de Cardedeu explicant-me el següent:


La vinculació del senyor Eduard Corbella i Alerany amb Cardedeu es deu a l’adquisició que va fer, juntament amb la seva esposa, Carolina Esteller, del mas Diumer l’any 1917, i a la urbanització dels terrenys compresos en aquesta finca, en el que s’anomenà “urbanització Corbella-Esteller”. En els tractes amb l’Ajuntament, aquest s’oferí a adquirir els arbres per als carrers de la nova urbanització i els promotors cediren a l’Ajuntament el 5% del benefici de la venda de parcel·les per millorar els carrers. Els noms que es donaren a aquesta urbanització foren Diagonal Esteller, avinguda d’Eduard Corbella, carrer del Doctor Reig, carrer de Sant Josep Oriol, carrer del Progrés, carrer de les Acàcies i avinguda de la Bandera Española (avui Vilamajor), entre 1924 i 1927.

La denominació dels carrers Diagonal Esteller, avinguda Eduard Corbella i Doctor Reig es relaciona amb el benefici urbanístic que va rebre la vila dels esforços d’aquestes tres persones (el Doctor Enric Reig, bisbe de Barcelona, va facilitar les tasques d’urbanització dels terrenys de la parròquia de Cardedeu, llindants amb els terrenys del mas Diumer), i amb l’afany de mantenir el seu nom en el carrerer urbà amb caràcter d’homenatge. Ni el senyor Eduard Corbella, ni la senyora Carolina Esteller van estar mai empadronats a Cardedeu, sinó que eren veïns de Barcelona, pel que no disposem de dades familiars.

El barri on estava el mas Diumer s’anomena actualment Can Corbella.

divendres, 28 de novembre de 2008

Tivissa torta from USA

Autor: Carles Torné i Micola

Tothom sap que internet abarca qualsevol racó del nostre món. No obstant això, em sorprenia que hi hagués gent d'Estats Units, França, Itàlia, Sud-Amèrica, Alemanya,... que entrés en aquest blog i els llegís.


En el mes de maig es va posar en contacte amb mi dos d'aquests lectors des de Virginia (Estats Units), per mostrar-me fotografies de havien fet de Tivissa. Els seus noms són Mar Jiménez (de Vic) i el seu marit, el tivissà, Josep Mª Aragonés Bordera (cal Gravat). La Mar és artista i entre les seves aficions hi ha la fotografia i ha accedit amablement a que publiquéssim alguna de les seves fotografies de Tivissa, he agafat aquests dues de 'Tivissa torta' perquè són simpàtiques, no obstant no tenen desperdici la resta i les podeu mirar cliclant aquí.


dissabte, 22 de novembre de 2008

Mapa de "Arragonia et Catalonia", any 1606

Autor: Carles Torné i Micola

He trobat aquell mapa de Catalunya i Aragó, d'origen francès en la cartografia digitalitzada que té la Biblioteca Nacional.



Aquest mapa de Catalunya, segons la web de la Biblioteca Nacional és el 1606, és el més antic de Catalunya que tenen digitalitzat en la seva pàgina web. El tenen escanejat a molt bona definició, us recomano que si us interessa aneu a la seva pàgina web, que us indico al final i us decargueu el fitxer en format .TIF de 19 MG que té una magnífica definició i pots fer unes ampliacions molt grans sense perdre qualitat d'imatge. Jo he ampliat en la següent imatge la zona que afecta a Tivissa.



Hi ha diverses coses que m'han encuriosit:

  • La ubicació de Falset entre Ginestar i Tivissa, apunto a un possible error al confeccionar el mapa, ja que jo posaria on hi ha Falset posaria Tivissa, i on hi ha Tivissa posaria Falset.

  • Ginestar no el posa al costat de l'Ebre, mentre que si ho fa amb Mora i Miravet.

  • El poble de Gintalop, sembla que estigui al Priorat. L'única cosa que se m'acudeix és que sigui Gratallops, però només és una suposició.

  • En general, hi ha molt poc pobles, entenc que devia posar els més importants, el que m'extranya és que no hi hagi posi pobles de la Terra Alta.

http://193.146.129.47:7780/Cartografia/InicioMapas.jsp

dissabte, 8 de novembre de 2008

Foto Brigades Internacionals a Tivissa (part 1)

Autor: Carles Torné i Micola

Un dia remenant per internet vaig veure que hi havia en un arxiu de Nova York una foto anomenada Civilians at Tivissa del 1938, i vaig començar a investigar-ho.

Vaig veure que es tractava de l'arxiu de les Brigades Internacionals d'Abraham Lincoln, anomenat ALBA (de l'anglès Abraham Lincoln Brigade Archive, al final poso la seva web per si la voleu visitar). En ella hi ha un recull molt ampli de fotografies de quan els brigadistes internacionals van estar ajudant a les tropes republicanes durant la guerra civil. Hi ha fotos de Darmós, Corbera, Gandesa,... de molts pobles, i entre ells una de Tivissa.

Com que no estaven 'on line' vaig contactar amb ells i els hi vaig demanar, i molt amablement me la van escanejar i me l'han enviat. Aquí la teniu:


Fins i tot em van enviar el nom de tres dels brigadistes de la foto (marcats en la foto amb una x, xx i xxx, si l'amplieu veureu les marques).

x Cecil Smith

xx Dave Doran

xxx Frank Rogers


Encara que ja m'esperava que surtissin tivissans, donat el nom que van posar a la foto, no m'espera que en sortissin tants. Es obvi, que la presència dels brigadistes internacionals americans a Tivissa causava una gran espectació, però quins tivissans es veuen en aquesta foto? en quin lloc de Tivissa?. Ramon Aragonés Margalef ha preguntat a diverses persones i en un proper article us ho direm, mentre tant podeu investigar i suggerir-nos possibilitats.


Si voleu saber algunes coses més sobre els brigadistes en les nostres contrades o de l'arxiu ALBA un escric unes pàgines webs que us poden interessar:


http://es.wikipedia.org/wiki/Brigadas_Internacionales
http://es.wikipedia.org/wiki/Batall%C3%B3n_Lincoln
http://www.alba-valb.org
http://www.english.uiuc.edu/maps/scw/photessay.htm
http://www.brigadasinternacionales.org/
http://www.uv.es/porcel/historia.html
http://www.sbhac.net/Republica/Imagenes/FotoBI/FotoBI.htm

divendres, 31 d’octubre de 2008

Serra de Llaberia

Autor: Carles Torné i Micola

La Serra de Llaberia, una de les serralades més importants de la província de Tarragona, és per a molts tivissans molt desconeguda.

El Sr. Jordi Llaberia, degut a la coincidència del seu cognom amb la pedania de Tivissa, va voler fer un petit documental el 1972 sobre aquesta població i les muntanyes del voltant. Com en el film de 'La Festivitat de Corpus' la qualitat de les imatges i el so cal emmarcar-ho en un film de més de 36 anys.

Disfruteu de la pel·lícula.



dissabte, 18 d’octubre de 2008

La Festivitat de Corpus

Autor: Carles Torné i Micola

Tal i com vaig comentar en l'article anterior, us enllaço amb la primera de les pel·lícules antigues que hi ha de Tivissa o del terme en el Centre de la Imatge Mas Iglesias de Reus.

Sens dubte, la Festivitat de Corpus (de Josep Bargalló) és una pel·lícula on està gravat tot el procés del dia de Corpus, el moment de fer-se, la processó amb les particularitats del moment a Tivissa (guardia civil, monges,...), bé, com es sol dir una imatge val més que mil paraules i creieu-me que l'he vist moltes vegades i encara quan la veig de nou veig detalls nous (persones, fets, cases,...). Només teniu en compte que la pel·lícula és del 1971, per tant la qualitat de la imatge i del so no és bo, però sens dubte queda compensat com a document històric.



dissabte, 11 d’octubre de 2008

Pel·lícules antigues de Tivissa

Autor: Carles Torné i Micola
(Fotos: Ramon Aragonés i Margalef)

Remenant per internet vaig trobar una tesis sobre pel·lícules antigues de la zona de Reus, entre elles i havia tres pel·lícules sobre el terme i cultura de Tivissa. Em vaig posar en contacte amb el Sr. Nogales, per saber la disponibilitat de les mateixes i la possibilitat d'obtenir una còpia.


Al desembre del 2007 vaig poder quedar amb el Sr. Nogales al Centre de la Imatge Mas Iglesias de Reus on vaig poder visualitzar- les següents pel·lícules:

  • La Festivitat de Corpus a Tivissa, 1971
  • Pluja d'Estiu, 1966
  • Serra de Llaberia, 1972

L'autor dels dos primers films és Josep Bargalló i del tercer és Jordi Llaberia.
A partir d'aquella visita es va començar a gestionar els permisos necessaris als seus autors i a La Filmoteca de Catalunya, per poder emitir-les en públic i a través d'internet.
Així doncs, i fent-ho coincidir amb Corpus, l'1 de juny les tres pel·lícules van ser emeses a Tivissa en la Sala La Valquíria de la Societat Obrera, amb la presentació a càrrec del Sr. Nogales i la presència dels dos autors mencionats anteriorment, i amb una presència notable d'espectadors.


En la fotografia superior podeu veure la presentació de l'acte. D'esquerra a dreta: Pedro Nogales, Josep Bargalló, Meritxell Margalef (presidenta en aquell moment de la Societat Obrera) i Jordi Llaberia.

Ja en el mes de juliol i amb tots els permisos ja concedits (degut als drets d'autor existents) em van facilitar una còpia dels tres pel·lícules que en els tres propers articles podreu visualitzar en aquest blog.

Només em queda agraïr al Sr. Bargalló, Sr. Llaberia i especialment al Sr. Nogales totes les facilitats que hem tingut a fi de poder publicitar aquestes pel·lícules que grabaren una part de la nostra història i costums.

divendres, 3 d’octubre de 2008

Llaberia al 1850

Autor: Carles Torné i Micola

(he d'agraïr la col·laboració d'Elena Batista, la meva dona i descendent de Llaberia, en ajudar-me en la recerca i obtenció d'aquesta documentació)

He trobat en el Diccionario Geográfico-Estadístico-Histórico de Espla y sus Posesiones de Ultramar, realitzar per Pascual Madoz, una breu explicació del què era Llaberia al 1850. Realment, la vida allà havia de ser molt dura, amb unes comunicacions molt dolentes, on l'autarquia havia de ser el mitjà de vida, i al mateix temps comparant-t'ho amb l'actual planell del poble que poc a canviat.
He deixat el text en castellà, amb l'única modificació que he canviat les abreviatures, que n'era ple, per les paraules senceres. Treieu-ne vosaltres mateixos les conclusions sobre como era la vida dels llaberians a meitant segle XIX.

Aldea dependiente del ayuntamiento de Tivisa en la provincia de Tarragona (7.5 leguas), partido judicial de Falset, audiencia territorial, capitanía general de Barcelona, diócesis de Tortosa.
  • SITUACION. Sobre las montañas de su nombre, le combaten con frecuencia los vientos Este y Oeste.
  • CLIMA. Es sano aunque frío, y sólo se conocen las enfermedades estacionales.
  • PUEBLO. Tiene 28 casas sólidas de pocas comodidades, que forman una plaza y 3 calles mal empedradas, 1 iglesia parroquial aneja de la de Tivisa, cuyo cura provee el diocesano, y un cementerio próximo a la población.



Mapa actual de Llaberia


  • TERMINO. Confina al Norte con Marsá; al Este con Colldejon y Pratdip; al Sud este último y Tivisa, y Oeste este mismo y Capsanes.
  • TERRENO es montañoso en general, arcilloso y calizo; hacia el Norte existe un prolongado peñasco de una hora de largo de Este a Oeste, escarpadísimo y elevado, desde cuyo punto se descubre parte del Aragón; corre por él un pequeño arroyo que se une con el rio Ciurana, y sus aguas no se utilizan, sólo sí las de 2 cortos manantiales que riegan algunos huertecitos; hay canteras de piedra de cal y de yeso, y en la parte llana abundan las yerbas de pasto.
  • CAMINOS. Son caminos locales de herradura, y se hallan en mal estado.
  • CORREO. El correo lo recogen en Falset los interesados.
  • PRODUCCION: Vino, almendras, legumbres, patatas, algún trigo y leña abundante para el combustible; cría ganado lanar, vacuno y con frecuencia el cabrío, y caza de conejos y perdices.



Si algú vol llegir l'original, aquí en té una còpia. Clickeu a sobre i s'ampliarà.

dissabte, 20 de setembre de 2008

Corrals de cabres i ovelles al nucli urbà de Tivissa

Autors: Josep Mª Margalef Cedó i Ramon Aragonés Margalef


Ja fa força anys, la ramaderia era una part molt important en la vida de la gent del nostre poble, ja que en quasi totes les cases hi havia bestiar igual que en les masies repartides per tot el terme, ja que aquesta proporcionava dos productes bàsics per a l’alimentació com són la llet i la carn, a més dels seus derivats.


A part d’aquests petits ramats, la importància de la ramaderia rau en els pastors, que amb els seus grans ramats de cabres, cabres blanques i d’ovelles recorrien les carrerades que travessen el nostre terme per les diferents partides que el componen. Avui ho fan, amb més o menys animals, els pocs pastors, a temps total o parcial, que queden al nostre poble i que són: els germans Lluís i Joaquim Ripoll, Cal Reboig; Severino Sanahuja, Ca Severino (junt amb el seu pare que també fou pastor); Ramon Cedó, Cal Boix; Antoni Vidilla, Ca Vidilla; Rosendo Castellnou, Cal Carboner i Josep Mª Margalef (foto de l'esquerra), Ca Bajunco, aquests dos últims pastors que tanquen el seu bestiar a corrals que es troben en el nucli urbà del nostre poble. Precisament la informació aportada pel senyor Josep Mª Margalef Cedó ens permet conèixer els noms dels pastors que tancaven els animals dins del nucli urbà del nostre poble i la situació actual d’aquests corrals, durant el segle passat i fins els nostres dies, tot aclarint que aquesta pot ser una informació que es pot ampliar ja que de ben segur hi poden faltar dades.

  • Simó Merla (de Merla) Cabres . Situació: Tancava a la seva casa al carrer de l’Església nº 9, actualment Casa de la Sra. Mª Teresa Pallisé de Ca Sumeret. I ovelles al Corral de Ca Vidiella al carrer del Sol nº 9 actualment Agrícola Castells.
  • Joaquim Xibelis (de Xibelis) Cabres. Situació: Corral al Pla Badia, mateix corral que el Sr. Simó Merla de qui era gendre.
  • Antonio Merla (de Merla). Cabres. Situació: Pla Badia, baixos de la Casa Badia al carrer de la Murada.

  • Cisquet Martí (Cal Galgo). Ovelles. Situació: Corral al carrer Extramurs nº 15 Casa de la Sra. Doloretes del Forn, actualment Ca la Sra. Francisca Sabaté Cabellós (Ca la Cisqueta Cabellos).


  • Josep Mª Falcó Margalef (Ca Falcó). Cabres i Ovelles. Situació: Corral de Solé, al carrer del Collet nº 15.
  • Lluís Arbò (Ca Xoneta). Cabres. Situació: Corral de Ca Riba al carrer Collet entre els números 16 i 22.
  • Josep Arbò (Ca Xoneta). Cabres. Situació: Corral de Ca l’Adroguer carrer de Padrells números 10 i 12 , actualment dividit entre les cases del Sr. Josep Mª Perelló (Callau) i la Sra. Paquita Ferragut (Sas Vaques).
  • Isidre (de la Devesa). Cabres. Situació: carrer de Sant Blai nª 12, actualment casa de la família Margalef Marrufat(Ca Nardo).
  • Nom ? (De Ca Glaudis). Cabres. Situació: Corral de Ca Rojals a la Marça de Dalt, actualment propietat del família Benevanet-Micola (Ca Castanyeta).
  • Josep Xalè (Ca Xalè). Cabres. Situació: Corral de Ca Magrinya al carrer del Portell nº 4.
  • Vicens Pagés (Cal Llop). Ovelles i Cabres. Situacións: Corral de Ca Magrinya al carrer del Portell nº 4. A l’Auberador, actualment propietat de la Sra. Maria Vidal (Ca Baltesanet) i Corral de Ca Borràs al Carrer del Sol nº 19.
  • Lluís Pagès (Cal Llop) Ovelles i Cabres. Situacions: Corral de Ca Riba. Corral de Ca Nebot al carrer Orient nº 11, actualment garatge del Sr. Benjamin. I corral de Ca Burata actualment al nº 5 de la Plaça de les Sitges al costat del Xamroc.
  • Jaume Margalef Rojals (Ca Bajunco). Cabres i Ovelles. Situació: Corral de Ca Serrano al carrer Orient nº 11, actualment propietat del Sr. Josep Mª Margalef Cedó. I al Corral del Mano Ferrer al carrer del Raval nº 8.
  • Josep Saladié Monclús i Jaume Saladié Monclús (Ca Beset). Ovelles. Situació: Corral del Mano Ferrer al carrer del Raval nº 8.
  • Rosendo Castellnou Alcaraz (Cal Carboner). Cabres. Situació: a l’Auberador a la Pujada de l’Empedrat nº 10, abans hort de Magrinyà.
  • Amado (Cal Blanc). Cabres. Situació: Carrer del Portell nº 10, actualment casa del Sr. Jaume Asenjo Bassons.
  • Josep Mª Margalef Cedó (Ca Bajunco). Ovelles i Cabres. Situació: Corral de Ca Serrano al carrer Orient nº 19. Foto de l'esquerra.


  • Josep Margalef (Pep de la Clota). Ovelles. Situació: Camí dels horts a l’Ollota, antic corral de conills propietat del Sr. Roberto Burata.
  • Joaquim Pagès (Cal Llop). Cabres. Situació: Corral de Ca Vidiella al carrer del Sol nº 26, actualment Agrícola Castells.
  • Pepito Margalef (Ca Garbinada). Cabres Situació: Corral de Riba, al carrer de la Llena nº 10.
  • Eusebio Vidilla Margalef (Ca Vidilla). Cabres. Situació: Corral de Ca Magrinyà al carrer Portell nº 4.
  • Antoni Vidilla Brull (Ca Vidilla). Cabres. Situació: Corral de Ca Magrinya al carrer Portell nº4.

diumenge, 14 de setembre de 2008

Qui van ser els primers tivissans? (Part 3)

Autor: Carles Torné i Micola

Fins a data d’avui no s’ha trobat cap altra terrisseria d’ànfores prop de Tivissa, les més properes estan al camp de Tarragona. Si que sabem però que entre el Montsià, Baix Ebre i Ribera d’Ebre es coneixen uns 50 jaciments de l’època romana. Això explica la necessitat de què aquesta terrisseria cogués tota la terrissa necessària per a la villa, i totes les poblacions romanes properes, com materials de construcció i eines per a emmagatzemar. Respecte els materials de construcció l’autor diu “su uso va ligado a las necesidades constructivas y, como tal, su fabricación puede responder tanto a las necesidades de la explotación como a las de los asentamientos vecinos […] hay que pensar en necesidades esporádicas, vinculadas a períodos concretos de actividad constructiva en el medio rural que precisa de cantidades importantes de material. […] La mejor manera de rentabilizar un proceso de fabricación sería asegurar la producción y venta de un cierto volumen de piezas lo cual implica una demanda diversificada, sostenida y amplia dentro de un radio de difusión generalmente no muy extenso, en villas vecinas” Per tant, queda plaés que a part de ser una villa important en quant a producció agrícola, era important a nivell comarcal, ja que produia i comercialitzava elements necessaris per a la vida diària i constructiva de tota la zona, l’autor assenyala concluint que “la investigación arqueológica ha permitido señalar la existencia, en esta zona, de un poblamiento rural denso”

El que no queda gens clar és qui hi vivia en aquesta villa i qui era el propietari d’aquest complexe agrícola/terrisser. Resulta gairebé obvi, segons l’autor, que donada la emigració que provocava les noves terres conquerides pels romans, van venir població romana de tots els estatus (lliures i esclaus) que portava la seva tecnologia (per produir vi, les premses, els forns,…) i també controlava el comerç amb la resta de l’imperi, però… es van aprofitar d’un antic enclavament iber ja existent?

En el llibre mencionat no hi ha cap referència als ibers, i hem d’anar a buscar la tesi doctoral de Jaime Noguera Guillén (2006), anomenada Gènesi i Evolució de l’Estructura del Poblament Ibèric en el Curs Inferior del Curs Inferior del riu Ebre: La Ibercavònia Septentrional, on segons l’autor parlant de l’Aumedina diu “l’existència d’una ocupació prèvia en època ibèrica, només podem asegurar-la gràcies a una informació oral del Dr. V. Revilla, el qual ens confirma la presència d’una petita quantitat de vernissos negres itàlics, presumiblement de campaniana A tardana, recuperats en els nivells superficials". Per últim, també cal recollir una hipótesis de M.C. Aguarod (1992), segons la qual un segell ibèric sobre àmfora Tarraconense 1, procedent de Salduie, data a mitjans del segle I aC, podria ser de Tibisi, potser de l’Aumedina”. Per tant, l’existència d’un poblament previ iber a Tivissa, no és que sigui possible, sino que és més que probable.

divendres, 5 de setembre de 2008

Camp de Treball de Presoners durant la Guerra Civil (Part 5)

Autor: Carles Torné i Micola

La incomunicació dels presos fou total i absoluta. No es permeté cap tipus de visita, fou prohibida tota classe de correspondència postal i els presos no solament no tingueren cap contacte amb persones alienes al camp sinó que ni tan sols tingueren possibilitat de veure altra persona que els guardians. També fou total la marca de notícies sobre el que passava a l’exterior i naturalment sobre el transcurs de la guerra. Aquestes circunstàncies augmentaren el sofriment dels presos i el seu natural pessimisme en relació amb el futur que els esperava. No solament se sentien allunyats de tot arreu sinó també abandonats realment de tothom. J.Carrasco explicà “en todos estos meses, de marzo a noviembre, no vimos ni a una sola persona, aparte de los guardias que nos vigilaban; es más las pocas veces que nos llevaron la comida al trabajo con un carro o un camión no vimos ni al carrero ni al chófer. Descargaban las marmitas o perolas junto a un camino y después cuano íbamos nosotros a comer ya no estaba ni el carro ni el camión. No sé por qué pondrían tanto cuidado. La única explicación que nosotros econtrábamos era el interés que tenían en que nadie nos viese en las condiciones de depauperación y lo harapienos que nos encontrábamos.”

Pel què fa a les evasions només ens constata en aquest camp la temerària temptativa de quatre presos, que sembla que no reeixí. Les circumstàncies del camp, especialment l’aïllament, l’estat de debilitat dels interns i el nombre de vigilants abocaven els intenst d’aquest tipus al fracàs més rotund. L’evasió va ser congeguda pels caps durant la nit. A la matinada els guardians feren aixecar els presos i els feren formar. Passaren llista i, amb pànic inenarrable dels seus companys, es confirmà l’absència dels desertors. Immediatament apartaren els companys d’esquadra dels fugits, entre ells mossèn Coll, i se’ls emportaren a la casa dels vigilants. Els altres presos romangueren drets i en posició de ferms durant dues hores.

El cap del camp els digué “ustedes van a ser fusilados inmediatamente! Vuestros compañeros han intentado fugarse pero a estas horas están fusilados; y ahora vais a serlo inmediatamente vosotros dos!”. Després d’una estona de silenci el sergent Monroy els concedí la paraula per defensar-se i els presos insistien en la seva innocència i ignorància en relació amb la intenció dels evadits. A continuació en seguí un altre silenci expectant i el cap del campament ordenà que els dos presos es retiressin a la seva barraca. Dels desertors mai se’n sabé res. Els guardians digueren que havien estat afusellats, però difícilment es podrà saber la veritat.

El dia 23 de setembre de 1938, els presos del destacament de Tivissa reberen l’ordre d’abandonar el camp i foren traslladats a les proximitats de la Seu d’Urgell, on havien de construir una nova carretera i altres fortificacions. No obstant, les causes dels trasllat no han quedat del tot definides, segons uns dels presos hi va ser determinant el curs poc favorable per a les armes republicanes que seguia la batalla de l’Ebre; segons uns altres el trasllat fou decidit a la vista que les obres encomanades als presos estaven pràcticament acabades.

dissabte, 30 d’agost de 2008

Entrevista a un Pescador de La Cala nat el 1844

Autor: Carles Torné i Micola

No hem fet pas espiritisme per a redactar aquesta entrevista. Es tracta d’una entrevista que es va publicar a la revista TIVISSA al seu nº28 del 1929. L’entrevista la va fer Ramon Margalef, corresponsal de la revista a l’Ametlla de Mar, i Ramon Pastor. La van fer al pescador més vell d’aquell moment a l’Ametlla, i l’anomenaven el tio Roig. Llavors tenia 85 anys, per tant, si suposem que l’entrevista es va fer en l’any de la publicació de l’entrevista, el tio Roig va néixer el 1844. Sota hi ha una foto (any 1916) de la cala primitiva de l'Ametlla de Mar amb les barques de pescadors, on actualment hi ha el port. Es possible que una de les barques fos del tio Roig.



Només hem inclòs alguna referència en negre per a situar-la en el context de l’època.

- Bon dia, tio Roig.
- Bon dia ens dongui Déu. Què diuen aquests homes ?
- Veníem a veure el peix ; però es veu que avui no n’agafen.
- Si no en porten els ‘cavalleros’ (pescadors de cavalla o barat) . El temps, per ço, no està molt a propòsit. De totes maneres, jo encara m’atreviria a pescar-ne unes quantes roves. Fins l’altre dia vaig ésser el ‘pinxo’ dels ‘cavalleros’(I va fer una rialleta de satisfacció).
- La gent em deia si hi posava pa i mel a l’ham i és que aquests ulls no en sabien de dormir i aquestes mans no podien estar parades. Un dia, en vaig agafar trenta roves!

Per tant, encara que d’una manera simpàtica i amena, ens comenta que treballava moltes hores al dies (els ulls no sabien de dormir) i d’una manera molt dura (aquestes mans no podien estar parades). L'entrevista la feien a la confraria de pescadors, on en le foto següent es veu quan arriben les barques (1910).
- Totes a l’ham?
- Totes. Veieu qui les ha pescat més !! Vaig portar-les a Tarragona on les van pagar a cinc rals la rova.
- I quant temps fa que no aneu a la mar ?
- Tres anys justos.
- I ara en teniu...
- Vuitanta cinc !!
- Així, fins als vuitanta dos, heu estat mariner ?
Fins als 82 anys va ser pescador!! per tant, fins que va poder. Igualment com veurem a continuació, en aquella època ja sorprenia que una persona sortís a pescar a aquesta edat.

- I doncs ? I tot sol, tot sol, que anava ! Alguna volta venia el peix a l’Ampolla i la gent em deia: com us ho féu per governar la barca? Entre Déu i jo ho fem tot, els contestava jo. Una vegada vaig venir desde Roses i portava la dona a bord. Abans d’arribar a Palamós, vaig haver de travessar una boira tan espessa que un no hi veia a quatre dits del nas. Jo no era pràctic d’aquells mars; però tombant i girant, tombant i girant, procurava no perdre de vista la costa i ja ho crec que vaig fer cap a casa.
- Quina edad tenieu quan vau començar a anar a la mar?
- Vuit anys amb prou feines.
Es a dir, que va estar dels 8 fins als 82 anys treballant com pescador, 74 anys en total !!!
- Us haureu vist amb tot en aquesta vida ?
- Si, com hi ha món. Una vegada, era un vespre de la Candelera, vaig fer cap a València. Dos dies i dues nits de navegar; però la meva barqueta ho aguantava tot. Una barca catalana que la vaig comprar a Miquel de Pistol i la vaig dur vint temporades. Ja em comptaven per perdut i quan van saber que, passat el temporal, tornava cap al poble, finides les festes, van fer esperar la música i em van rebre com si fos el Rei, tanmateix.(Una altra rialleta de satisfacció).
Comptat d’una manera molt simpàtica ens explica el drama de viuen i vivien els pescadors, se sap que surten però no si tornen.
- Després vaig comprar una altra barca a Tortosa que em va servir dinou temporades més. També era molt valenta.
- El poble, l’haureu conegut molt petit, veritat?
- Mireu si l’he conegut menut que quan jo era nin, no hi havien més que deu o dotze cases i unes quantes barraques de Jonás. Si ara és Barcelona això !

Es a dir, que cap al 1850 l’Ametlla encara era un poblet molt petit i que durant la segona meitat del segle XIX és quan es va engrandir, i el tio Roig se’n fa creus d’aquest creixement. La foto correspon a les barques de pescadors de l'Ametlla a principis del segle passat.

- I al servei, que hi vau anar ?
- Ja ho crec. D’ací, aquell any, vam marxar tretze i tots érem casats. A mi em va tocar d’anar a Itàlia a buscar el Rei Amadeu. Era molt bona persona aquell home.
Es referia a Amadeu de Saboia, que va regnar Espanya entre el 1871 i 1873 (foto de l'esquerra), encara que avui en dia és paradoxal, fou triat com a rei pel Congrés de Diputats (un rei elegit democràticament). Mirant una mica les dades hem vist que Amadeu fou triat com a rei pel Congrés el 16 de novembre del 1870 i una comissió es desplaçà a Florència, on residia, per convéncer-lo de què acceptés el nomenament i ho feu el 4 de desembre. Va venir d’Itàlia en vaixell i va desembarcar a Cartagena el 30 de desembre del 1870. Per tant, el tio Roig va estar present en aquest viatge d’Itàlia i Espanya. Tío Roig llavors havia de tenir 26 anys i cal suposar que al ser pescador el van destinar a marina. Una altra cosa que no ha de passar desapercebuda, és que tal i com comenta, tan ell com tots els de la seva lleva, estaven casats, res estrany si feien la mili als 26 anys, però el cas es que 13 famílies de la Cala, un poble molt petit llavors, van quedar desmembrades, amb totes les repercusions econòmiques i socials que havia de tenir.
- Tío Roig, i no cobreu cap dret passiu vós?
Dret passiu era com una pensió o jubilació de l’època.
- Res, fills, cobro – contestà en un to trist -. Abans em donaven dos duros cada mes. No era gaire cosa, però un ja en tenia per fumar. Fa temps, vaig tirar uns instancia a Madrid; però es veu que el fart no es preocupa del dejú. Tants anys de treball i ja ho veieu!

dimecres, 20 d’agost de 2008

Camp de Treball de Presoners durant la Guerra Civil (Part 4)

Autor: Carles Torné i Micola


Un altre capítol era la fam. El menjar dels presos era tan simple com insuficient. Al matí un líquid que donaven el nom de cafè (era una infusió de civada o garrofes) i un panet. Al migida, un plat amb poques llenties o uns quants cigrons, i al vespre un altre plat dels mateixos llegums en quantitat semblant. Era obvi que tot això no bastava per sostenir uns homes sotmesos a un treball tan intens i tan dur. La fam que sentien els presos els empenyia a menjar les coses més inhabituals, fins al punt que un grapat de garrofes constituïa un tresor per a qui podia aconseguir-lo. El pres Eduald Sayós comenta que arribà a menjar garrofes, fulls de favera, arrels de palmera, caps de sardina, bolets crus, carabassa crua, pells de patat, ginebrons, glans, cargols,…

Les conseqüències d’aquella dieta forçada es traduïren en unes diarrees constants que debilitaven encara més els interns dels camp i que un metge i un practicant, sense cap medicament ni mitjà adequat, difícilment podien erradicar. Altres malalties que van aparéixer al camp foren tuberculosi, afeccions circulatòries i un rar tipus de ceguera que afectà diversos internats. Els pacients, al principi, eren eximits de treball, però més tard, com que cada cop n’hi havia més, el criteri fou més rigorós i la majoria foren obligats a treballar. Un pres comenta que estava “incapacitat pels meus furóncols, vaig quedar cinc o sis dies al campament, fins que el jefe, al veure que érem tants que no treballàvem, va irrompre furiosament una matinada al nostre clos seguit pels seus guàrdies i, entre males cares, blasfèmies i empentes, ens feren anar tots indiscriminadament a treballar mentre ens deien que ens moríssim al tajo!”. Les atencions mèdiques eren mínimes. Diversos presos van tenir furóncols que hagueren de ser oberts amb unes tisores oxidades i sense desinfectar, això va provocar unes ferides per guarir les quals només podia disposar-se de vi. Un pres, J. Coll, explicà que "durant la construcció de la carretera una pedra, llançada per la dinamita, ferí greument un dels presoners que, per tota atenció, fou posar damunt d’un jaç de fulls fins que hores després morí."

Els eclesiàstics eren odiats en especial en els camp de treball per part dels vigilants. Mossèn Coll mai amagà la seva condició de capellà, ben conscient que aquesta confessió podria costar-li la vida. Salvà la vida, és cert, però hagué de sofrir innombrables penalitats. Els guardians estigueren sempre al damunt del mossèn acusant-lo, injurant-lo i maltractant-lo. Li dedicaren una especial vigilància i hagué de treballar encara més i més fort, explica que “un dia jo ja no podia porta amb els braços pedres més grosses, ni molt menys fer-ho més de pressa, per reomplir un buit de les obres. Coixejava, tenia les cames inflades per uns grans forúnculs i no podia més.Un guardia, exasperat per la meva poca rapidesa, va venir cap a mi amb els ulls plens d’ira i cridant em va donar un terrible cop de puny”. No es té constància que puguessin fer la seva activitat pastoral en els camps de treballs.

dissabte, 9 d’agost de 2008

Com era el Castell de Tivissa?

Autor: Carles Torné i Micola

Tots coneixem l'existència d'un castell a Tivissa, a través dels documents sabem a qui pertanyia, quan es va construir, però... com era? La descripció més complerta que he pogut trobar és la següent, extreta del llibre que us adjunto còpia de la tapa. El text és integrament extret del llibre (en blau) i he afegit algunes petites descripcions (en negre) que poden ajudar a entendre-ho.

Tivissa és un municipi de la Ribera d’Ebre; és situat damunt d’un turó i presenta una xarxa urbana típicament medieval. Aquesta població primerament fou murallada a base del cercle format pels darreres de les cases (mireu la foto aérea de Google Earth del barri del Castell); després tingué muralles, però aquestes ja són posteriors al domini de Bernat Fonollar – 1350-1365 – però, la disposició dels carrers dibuixa un parell de cercles anteriors. El castell sembla que l’utilitzaven els sarraïns; el 1174 el tingué en feu Guillem de Castellvell, després passà a formar part de la baronia d’Entença i del comtat de Prades. No sabem quan l’adquirí la familia Fonollar, però, per altres documents estudiats, podem dir que l’any 1269 ostentava la castlania de Tivissa Guillem de Fonollar i que després l’heretà el seu fill en Bernat (1282), el qual en el seu testament el deixà en herència. Potser en estudis posteriors, si consultem la documentació de Tivissa, que es troba a l’Arxiu Municipal de Tortosa, hi podrem donar resposta.

El castell era de dimensions redundes i comptava amb una cuina-menjador, amb molts pocs estris i, com totes les cases medievals, la impressió d’estar força desordenat. Hi havia dos folladors (eina utilitzada per a prémer, xafar, trepitjar), dos cubells de trascolar (trascolar és passar líquid d’un lloc a un altre) , dues parelles de portadores, nou vaixells (bótes grosses de vi)o bé bótes de fusta grosses, cinc vaixells o bé bótes de mena, de fusta, de les quals tres eren plenes (no es pot saber de què perquè el document presenta un altre forat), unes taules de menjar grans, una taula plegable, una taula apta per a celebrar missa, tres bancs, un arquibanc (banc en què el seient és una tapa d’una caixa), dos taüts grans, una arca de barutellar (un barutell és un sedàs per passar la farina), una banyadora, una caldera de coure, una cassa de coure (vas de metall amb mànec que serveis per treure oli o altres líquids d’una gerra), una paella de ferro trencada i un calastró de ferro.

Tot seguit s’ha de suposar que es passava a una cambra amb molt poc parament: un matalàs, dues vànoves (cobrellits), dos trevessers molt gastats i de poc valor, dos coixins, dos sacsllits i dos seients, i s’hi afegeixen dos llits de posts de fusta que es troben esmentats entre els mobles de la sala gran-cuina.

Hi havia un celler, bastant proveït; no hem d’oblidar que Tivissa és una terra de vi i blat. El celler comptava amb un vaixell de capacitat comptable de cent quaranta-quatre quarters de vi, ple de vi clar, un altre ple de vi clar de dos-cents onze quarters i mig de vi, un altre vaixell ple de vi de cent quaranta quarters, i un darrer de vi vermell de « companya », és a dir, de la tropa. Pel que fa als cereals hi havia : setze cafissos, deu fanegues i cinc almuts de mestall (barreja de blat, sègol i ordi), cartorze cafissos i vuit fanegues de blat, dos cafissos cinc fanegues i tres almuts d’ordi, vint cafissos, cinc fanegues i sis almuts de civada, quatre de faves i dos de guixes, cartorze cafissos i vuit fanegues de forment (blat de gra tou, esblanqueit o rogent), tres fanegues de llenties, sis de guixes, cinc de pèsols i guixons, quatre roves de cànem, dues de borra, vuit de figues seques, etc.

També s’esmenten els animals : dues truges mitjanes i uns ramats de 210 moltons (ovelles mascles castrades), 358 ovelles, etc.

dissabte, 2 d’agost de 2008

Camp de Treball de Presoners durant la Guerra Civil (Part 3)

Autor: Carles Torné i Micola


El programa dels presos era dens d’ocupacions i gens de temps per a l’oci. Abans que sortís el sol havien de formar ràpidament per rebre la migrada ració de l’esmorzar. La formació durava en conjunt uns quaranta-cinc minuts. En seguia immediatament la marxa cap al lloc de treball que durant uns tres quarts d’hora, per fer-la al migdia en sentit invers. Nova formació i recompte i mitja hora per dinar, després de la qual, tercera formació i altra vegada marxa al lloc de treball. Al vespre, acabada la jornada de treball, caminada de tornada, formació, sopar, recompte, ja de nit, i silenci. En total cartorze hores de treball al dia.
Les formacions, que s’allargaven inútilment, eren cansadíssimes per als presos. L’ocasió s’aprofitava per fer-los escoltar, quan calia, els discursos del cap del camp. No obstant, les hores més cruels eren les del treball. Els presos treballaven de sol a sol i les tasques eren dures i esgotadores, no solament per la naturalesa de les feines (la gran majoria dels detinguts no hi estaven habituats), sinó principalment perquè havien de treballar hores i hores seguides sense el més petit descans i ni tan sols se’ls permitia canviar de treball.

El pres Carrasco comentà “No nos permitían hacer lumbres porque no había tiempo de ir a por leña, había que trabajar, trabajar y trabajar. Vengui! Vengui! Nos decía uno de los milicianos. Era bastante inhumano, el trato que nos daba esta gente. No tenían compasión viéndonos como nos veían que no podíamos con nuestros huesos y hacernos trabajar de aquella manera agotadora. Parecía como si ya hubieran estudiado los trabajos que cada uno teníamos que hacer durante todo el día, pues no nos dejaban que cambiásemos de trabajo. Si a uno lo destinaban por la mañana a acarrear piedras de un sitio para otro, durante todo el día ya no le permitían abandonarlo ni que cambiase con otro que estuviese partiendo con un marro las piedras hasta reducirlas a grava para el firme de la carretera. Es sobradamente conocido que cuando se cambia un trabajo por otro, aun siendo más penoso, parece que no agota tanto, pues la rutina ayuda a que resulte más pesado y angustioso, pero nuestros guardianes ni eso nos dejaban hacer. En este último campamento (segon de Tivissa) pasamos nuestras peores días de nuestra campaña de prisioneros, tanto en lo que se refiere a comidas, trabajo y consideraciones. Todo ello fue negativo y deplorable”. Un altre pres Eduald Sayós explica “era cansadíssim amb les poques forces que teníem ens obligaven a treballar com si fóssim homes forts, ben alimentats i avessat a aquella classe de feina. Allò era superior a les nostres forces!”

Tot això agravat per la manca de vestit suficient, el calçat improvisat i l’absència absoluta de tota higiene. Mn. Coll explica que “els presos anaven vestits de qualsevol manera, espellifats, tapats amb trossos de manta lligats amb cordills per substituir la camisa pels pantalons. Com que no tenien més roba havien de treballar i dormir sempre amb la mateixa vestimenta”. Mn Coll conta que va portar la mateixa roba al damunt desde març del 1938 fins al gener del 1939. Respecte al calçat dels detinguts, quan es feia malbé ja no el podien substituir. Molts anaven descalços i coixejant. Els mateixos presos s’habilitaren uns avarques fetes amb trossos de peumàtics i lligades als peus amb filferros, respecte això J.Carrasco comenta “¡Cuánto daría yo ahora por poder citar nombres y apellidos de todos aquellos compañeros míos que con tiras cortadas de las mantas o del capote teníamos que vendarnos los pies porque ya no teníamos calzados!¡Cuántas y cuántas veces tuvimos que ir con los pies llagados al trabajo, pues nos lo exigían los milicianos y contra cuyas órdenes nada podíamos objetar!”.
La manca d’aigua per rentar-se fou gairebé absoluta. Eduald Sayós comentà “l’aigua, tan escassa en aquells paratges, ens faltà sempre. Gràcies que ens en donessin per beure. Rentar-se, era propi de senyorets feixistes! No ens poguérem rentar durant mesos sencers, precisament els mesos de més calor. Com vaig sofrir! Entre la picor dels paràsits i la porqueria que portavem semblàvem sarnosos. El dia que plovia ho aprofitàvem per rentar-nos al menys la cara i els peus. La falta de neteja feia que els paràsits es proliferessin molt i, en una ocasió, els caps del camp hagueren de subtituir un dia de treball per una anada col·lectiva a la planta més propera, l’Hospitalet de l’Infant, per fer banyar els presos i atenuar el suplici dels paràsits."

dissabte, 26 de juliol de 2008

El Terratrèmol de 1845 (Part 3)

Autors: Joaquim Roset Piñol i Carles Torné Micola
Fotos: Joaquim Roset Piñol i Ramon Aragonés Margalef

‘En Tivisa los temblores de tierra empezaron a notarse el día 30 de septiembre, y fueron sucediéndose por espacio de quince días. Faltan datos para fijar con exactitud los días y horas de todos los temblores, que según documentos de aquella época, se dejaron sentir en un radio de 50 kilómetros alrededor de la villa. El día 3 de octubre, el temblor fué muy intenso percibiéndose sacudidas por espacio de tres horas. Això era explicat en la revista Ibérica (1921) i els mateixos autors en Fulls d’Història de la Vila de Tivissa afegeixen que el dia 3 d’octubre ‘els tivissans, alarmats pel fort i continuat terratrèmol, es dirigiren a l’església, on, amb exposició del Santíssim Sacrament, donaren principi a unes rogatives; però en fer-los veure el cap del destacament militar establert a la vila la imprudència d’estar reunits en un edifici, emportant-se el Santíssim Sagrament es traslladaren a les Eres, situades vora la població. Allí amb canyissos, barres, fustes i altres objectes, muntaren una sèrie de barraques.’ Si tenim en compte que l’esquerda de la façana de l’església sempre s’ha atribuït a aquest terratrèmol, la decisió de deixar l’església fou encertada. Així doncs, els tivissans van abandonar les seves cases durant uns quinze dies, instal·lant-se en barraques improvisades a les eres del voltant del poble i resant a Déu perquè paressin totes les desgràcies que estaven passant.

No obstant, la batzegada més forta segurament es produí el dia 7 d’octubre ‘se abrieron grietas grandes y profundas, especialmente ne la finca llamada Manou, probablemente lugar del epicentro de toda esta serie de temblores'. Tal com explica Fulls, els masovers del Manou pensaren que ‘el cel queia i cregueren morir’. També expliquen que a Coma la Fena hubo un desprendimiento de dió origen al nacimiento de una fuente que aún mana hoy día (1921)’. Respecte aquestes esquerdes el Diari de Barcelona publicà “Un testigo ocular me ha referido que entró o bajó anteayer en una grande abertura de un monte vecino, la cual considera él de tanta capacidad como la plaza de San Jaime de Barcelona, y observó en el centro un agujero sumamente profundo e insondable, dentro del cual tiró varias pideras sin que se percibiera el ruido de su caída. Había allí muchas piedras negras que despedían un hedor de azufre, de las cuales me ha entragado una muestra. El peligro de que creían verse amanazados en aquel ancho foso rodeado de altas peñas, que pueden desplomarse de un momento a otro y dentro del cual han quedado sepultados de raíz varios pinos de los más elevados, les hizo abreviar su excursión subterránea. En otros varios parajes, se han abierto grietas de mayor o menos importancia”

Respecte aquests altres forts o desprendiments, Ramon Jardí i Màrius Bru expliquen al 1921 ‘las referidas grietas se conservan todavía aunque algo desmoronadas por el tiempo’. En l’article es pot veure un planell de la zona i una descripció topogràfica que podeu llegir en les fulles escanejades, però destaco la descripció següent ‘las grietas y derrumbamientos son cuatro. La grieta más típica es la señalada con la letra A en el plano, de forma semicircular, de unos 70 metros de longitud y 8 de anchura; en cuando a la profunidad de la misma es difícil de precisar, pues al abrirse se llenó el fondo se gruesos bloques de piedra, y si bien actualmente es poco profunda, a jugar por el ruido que se percibe al soltar pequeñas piedras po entre los huecos que dejan aquéllos, es de creer que con el tiempo muchos huecos han sido obturados’.

Deixo als lectors la lectura més tècnica de cadascun dels efectes topogràfics descrits e l’article i senyalats amb el planell amb les lletres A, B, C i D. Al final de tot hi ha l'article sencer.

Els efectes destructius a la població foren nombrosos, però d’escassa importància. Es van desplomar embans, van caure lleixes de les cuines trencant-se les estris que hi havia, es van enderrocar fumeres i algunes barbacanes. Tan en Fulls com el l’article d’Ibérica expliquen que els veïns més vells de Tivissa (l’any 1920) que van viure el terratrèmol comentaven que ‘la gente decía haber visto como los tabiques se besaban unos con otros y los aleros de lo tejados llegaban a tocarse con los de las casas de enfrente, y otras exageraciones por el estilo’. Ramon Jardí i Marius Bru no donaven crèdit a aquests últims fets i, atribuien a l’exageració de la gent gran o a la mala memòria, exactament comenten ‘En Tivisa aún se recuerda aún por algunos supervivientes, aunque de una manera vaga, el gran aguacero y el alarmante terremoto del año 1845, mas la débil memoria de estoa ancianos es bastante infiel y resulta difícil hacer una narración exacta de dichos fenónemos valiéndonos solamente de los datos suministrados de viva voz’.

Sigui com sigui estem davant d’un terratrèmol molt important, catalogat de grau VI o VII en l’escala de Mercalli y tal y com concluien l’any 1921 ‘se deduce que este temblor puede contarse tanto por su intensidad, como por la duración de sus réplicas, como uno de los más importantes ocurridos en Cataluña durante los dos siglos mendicionados’. Per tant, si era dels més importants dels segles XVIII i XIX, noranta anys després podem afirmar que és un dels terratrèmols més importants de Catalunya dels darrers tres segles.



Article revista Ibérica (1921)

dissabte, 19 de juliol de 2008

Camp de Treball de Presoners durant la Guerra Civil (Part 2)

Autor: Carles Torné i Micola

En l'article anterior vam descriure el primer dels camps de Tivissa. El juliol del 1938 el camp es va traslladar més a l’interior, per facilitar la construcció de la carretera i evitar les llargues caminades. Aquest nou paratge era igualment erm, aspre i pedregós, i en conjunt més trist encara que l’anterior. Els mateixos presos van tenir que construir el seu habitatge amb parets de pedra amb forma rectangular d’aproximadament quaranta metres de llarg per quinze de costat. Es clavaren troncs a l’interior, però per les preses de construir la nova pista, l’habitatge mai es va acabar, implicant que la coberta fos mínima i que els presos dormien pràcticament a l’intempèrie i que intentessin aixoplucar-se sota les mantes. Josep Carrasco explica “Aquí fue donde peor acogimiento tuvimos, pues no nos permitieron acarrerar toda la leña que recogíamos y podía sernos necesaria y sólo pudimos hacer una choza pequeña, en donde poder dormir tres personas era como estar las cerillas en su caja. No sé para que hicimos aquello, pues eso y estar en la intermperie era lo mismo. Como éramos tres uno tenía que dormir en el medio y era el que mejor lo pasaba, pues sólo le llegaba el frío por arriba, ya que por los lados se lo quitábamos nosotros dos; por tanto, nos relevábamos y cada noche dormía uno en el centro” .

Al camp de Tivissa hi havia inicialment uns tres-cents presos, distribuïts en tres seccions que a la vegada es dividien en esquadres, integrades per cinc presos cada una. La gran majoria dels presos eren aragonesos (encara que n’hi havia algun de català, andalús, madrilenys i inclús de les Brigades Internacionals). La majoria eren soldats de l’exèrcit nacional, però també havia civils que per raons ignorades havien estat empresonats.

En el camp de Tivissa, no hi havia un clima bo de convivència ni entre els presoners. Aquests en prou feines es parlaven entre ells, sovint es trien a relluir egoismes i no faltaven les discussions internes provocades pel mal humor i el terror de la situació que vivien.

En aquest camp els pocs catalans que hi havia no eren mirats amb simpatia pels vigilants, però aquesta desafecció també era compartida per la resta de presoners.

El cap del camp de Tivissa era un sergent de la Guàrdia d’Assalt anomenat Monroy. A les ordres del cap hi havia uns setanta o vuitanta vigilants, sense que hi hagués diferentes graduacions entre ells. Només un dels vigilants era el secretari del cap del camp. Els presos anomenaven als vigilants campanilleros i gairebé tots eren aragonesos. Els vigilants eren persones sense cap formació, amb molt de ressentiment intern, cruels i plenes d’odi, especialment contra els capellans i tot el que es referia a l’Església. Especialment cruels van ser, en aquest camp, uns exminers i picapedrers de Mequinensas. Un cas explicat per Joan Coll fou “una vegada, a punta de dia, mentre els presos estaven formats a l’era davant del casalot, va veure com el cap del camp, en un atac de còlera i entre paraulotes i blasfèmies infernals, donava unes garrotades tan fortes a un dels presos, un jove aragonès de Casp, que el bastó va trencar-se. La víctima espantada va apretar a córrer però, possiblement després de reflexionar sobre le que li podia passar, optà per aturar-se. Aleshores li caigué al damunt una pluja de bastonades que el pres rebé estoicament sense moure’s ni exhalar un sol crit de queixa”.

dissabte, 12 de juliol de 2008

El Terratrèmol de 1845 (Part 2)

Autors: Joaquim Roset Piñol i Carles Torné Micola

Fotos: Joaquim Roset Piñol i Ramon Aragonés i Margalef

“La especial circunstancia de hallarse situado el epicentro de este movimiento sísmico en las proximidades de Tivisa, nuestro pueblo natal, nos ha movido a recoger los datos relativos al mismo, y dada su importancia y el conservarse todavía algunos efectos producidos en el terreno, hemos creído sería de interés su conocimiento para los lectores de Ibérica”. Així comenta l’article que van escriure Ramon Jardí i Màrius Bru editat en la revista Ibérica en el nº 361-362 (any 1921). Aquest mateix interés i circunstàncies es repeteixen ara, canviant la tinta de la imprenta pels bytes d’internet.

L’interés pel terratrèmol va sorgir emmarcat dins de tots els fets dramàtics que va viure Tivissa la primera meitat del segle XIX. No podem parlar d’un moviment tectònic en un dia concret, sino de diversos moviments al menys durant 15 dies, que van començar el 30 de setembre de 1845. Però com estava Tivissa en aquella data? Recordem que el 1810 Tivissa va ser pràcticament destruïda pels francesos, menys una part del barri d’ Avall, la resta fou cremada. Després uns indesitjables tivissans es van fer ‘los amos del poble’ i van entrar a totes les cases robant i destroçant (ho ampliarem en un proper article), acabava de passar la primera guerra carlina on l’església el 1838 es va convertir en un fortí amb canons dalt del campanar,… i per acabar-ho d’adobar quinze dies abans el 9 de setembre va haver un dels aiguats més importants que mai a passat en el nostre poble. (A sobre: foto solcides en l'actualitat)

En el mateix article respecte a l’aiguat explica ‘el día 9 de septiembre, desde las 9 de la madrugada hasta las 11, relampagueó y llovió de tal manera, que la cantidad de agua y granizo fue tanta, que nadie recordaba haber visto cosa igual. Los torrentes, saliendo de madre, produjeron grandes estragos. Todos o casi todos los árboles situados en las orillas de los barrancos fueron arrancados y arrastrados por la corriente, contándose por centenares el número de los desaparecidos. Muchos huertos quedaron esterilizados por la enorme cantidad de piedras depositadas en el agua. Un acueducto de piedra, conocido por el Arc (ara ja sé perquè un hortat es diu així), desapareció, y en aquel lugar quedó un largo hoyo de 8 ó 10 metros de profundidad. Todos los molinos harineros quedaron inutilizados. Y finalmente, en el valle de Penarroja la corriente destruyó una casita, pereciendo la familia que la habitaba y varios animales domésticos arrastrados por las aguas’.

Com veurem ampliat en un altre article, un militar va passar el 1847 per Tivissa descrivint itineraris per al desplaçament de infanteria i artilleria per a les tropes carlines i de Tivissa feu el següent comentari ‘este pueblo contendrá unas 400 casas, la mayor parte quemadas’. Per tant, al 1847 encara Tivissa no havia tornat a la normalitat després de totes aquestes desgràcies. Esquerra: foto solcides del Manou l'any 1921

Per tant, ens presentem el 30 de setembre amb una Tivissa empobrida, amb la majoria de cases encara cremades, amb un aiguat 15 dies abans que havia arrassat l’hortat (per tant una bona part dels aliments havien desaparescut), i amb les conseqüències socials d’una guerra (la primera carlinada) encara presents.

diumenge, 6 de juliol de 2008

Camp de Treball de Presoners durant la Guerra Civil (Part 1)

Autor: Carles Torné i Micola


Aquests articles sobre el Camp de Treball que va haver durant l'any 1938 al terme de Tivissa, estan basats en el llibre de Francesc Badia, Els Camps de treball a Catalunya durant la Guerra Civil (1936-1939), que podeu trobar a Google Books.

Va ser al terme de Tivissa, concretament als contraforts del Coll de Balaguer, on el 1938 va ser creat un destacament dependent del Camp de Treball de l’Hospitalet de l’Infant. La misió que tenien encomanada era fortificar aquesta serralada i construir una carretera estratègica que havia de duplicar per l’interior un tram de la carretera nacional que voreja la costa, el que actualment coneixem com pista de Gavadà.

El camp era organitzat pel band republicà i els presoners eren soldats i civils del band nacional.

Al principi el camp estava situat en un paratge isolat i inhòspit, amb pocs arbres i lluny de tot nucli habitat, fins al punt que ni els mateixos presos, procedents del camp de treball de l’Hospitalet de l’Infant, sabien on eren. Es va crear perquè tal com explicava el pres José Carrasco “viendo el sacrificio que para nosotros suponía el levantarnos de madrugada y volver de noche, con casi veinte kilómetros de caminatas durante el día, además del trabajo, optaron por llevar el campo de concentración más cerca del lugar de trabajo. Un día entero nos costó hacer el traslado y aquella noche tuvimos que dormir arrinconados contra una pared o en las cunetas de la carretera. Ninguno acertamos a orientarnos por desconocer el terreno, pero suponíamos que este nuevo campamento estaba situado entre dos pueblecitos, Vandellòs i Tivisa”.

Les instal·lacions que soplujaven els presos eren molt rudimentàries. Consistien en un tancat fet amb unes parets de pedres negroses sobreposades; la coberta era feta d’un entreteixit de branques de pi posades sobre uns troncs horitzontals que uns altres troncs verticals, gruixuts i enforcats, plantats a terra. El sòl no tenia el mateix nivell i estava distribuït en tres o quatre bancals. Hi havia també un vell casalot on dormien els guardians, i al costat, una era que servia d’escenari de les pesades formacions quotidianes dels internats. Més lluny, sota un cobert també fet amb troncs d’arbre i branques, unes pedres ennegrides, un munt de centra i unes peroles delatavan l’existència de la cuina del campament. Al darrere unes trinxeres obertes pels mateixos presos feien de letrines.

Un dels presos, un capellà, Mn. Joan Coll explicà el que va veure quan arribà “uns miserables presos, de mirada trista com la darrera d’un moribund, que abandonats, esgotats i mig morts, jeien per terra sense un parrac per cobrir-se o posar-se sota del cos. Per jaç tenien un munt de fullaraca i herba seca plena de porqueria i paràsits”.

dissabte, 28 de juny de 2008

El Terratrèmol de 1845 (Part 1)

Autors: Joaquim Roset Piñol i Carles Torné Micola
Fotos: Joaquim Roset Piñol i Ramon Aragonés Margalef


Els terratrèmols estan produïts pel moviment de les plaques tectòniques. Unes plaques tectòniques se separen (pex. Amèrica i Europa) i unes altres xoquen (pex. Europa i Àfrica). Aquests moviments relatius entre cadascuna de les plaques provoca els terratrèmols i els volcans. (Foto baix: solcides del Manou en l'actualitat)

La zona de Tivissa es troba ubicada dins de la placa Ibèrica, la qual xoca pel nord amb la placa Euroasiàtica (Europa i Àsia) i pel sud amb la placa Africana.

Per tant la placa Ibèrica es troba en una zona tectònicament activa i per tant favorable a la existència de fenòmens tectònics com terratrèmols i volcans. Uns bons exemples poden ser els terratrèmols dels Pirineus, de les zones Bètiques, del nord d’Àfrica,...així com els efectes de vulcanisme existents a la mediterrània (Etna, Vesubi, etc..)

L’activitat tectònica de les diferents plaques fa que la zona de la mediterrània sigui susceptible a patir terratrèmols d’escala mitjana a gran i els quals podrien provocar els temuts ‘tsunamis’, tal com el que va arrasar la ciutat de Lisboa l’any 1755 i provocat per un terratrèmol de magnitud 9 a l’escala de Richter.

La zona de Tivissa se situa a l’extrem nord-oest de la placa Ibèrica i per tant es troba afectada pels diferents esforços tectònics. Aquests esforços es tradueixen en plecs i falles en les muntanyes i de les quals Tivissa n’és molt rica. La Serra de Tivissa, al sud de la població, es troba representada per materials calcaris d’edat Juràssica fortament tectonitzats amb una sèrie de plecs i falles les quals son procedents de les activitats tectòniques anteriorment comentades.

El terratrèmol de 1845 va estar produït per un d’aquests moviments tectònics. Aquest terratrèmol es va catalogar amb una magnitud VI a VII a l’escala Mercalli. Aquesta escala avalua els terratrèmols a partir dels danys ocasionats i arriba fins a magnitud XII (Destrucció total de la zona). Esquerra: foto solcida l'any 1921.

L’epicentre d’aquest terratrèmol no està identificat de forma correcta degut a la poca informació existent per tal d’avaluar-lo correctament. Tot i això s’han pogut identificar col·lapses i caigudes de blocs causats pel propi terratrèmol a la zona de Les Meliques i altres contrades del terme municipal de Tivissa. Per tal d’ubicar correctament l’epicentre i les seves conseqüències s’hauria de procedir a realitzar datacions mitjançant diferents processos (liquenomentria, etc.)

El terratrèmol va ser detectat el dia 9 de Setembre de 1845 i va tenir una sèrie de rèpliques, de les quals les més importants van ser les dels dies 3 i 7 d’Octubre del mateix any. Donades aquesta sèrie de rèpliques el terratrèmol de Tivissa ha estat catalogat com la sèrie sísmica de Tivissa (sèrie número 5 a l’ Atles Sísmic de Catalunya).

Actualment els terratrèmols s’identifiquen amb l’escala de Richter, la qual avalua les dimensions d’un terratrèmol i l’escala màxima resta oberta tot i que a partir de 8.4 a 9 es considera catastròfic.

El terratrèmol de Tivissa es va avaluar de magnitud VI a VII a l’escala Mercalli i que correspon a un terratrèmol de grau 5 a 6 a l’escala Richter. Aquest terratrèmol va alliberar una energia equivalent a una explosió nuclear i el radi afectat (expansió de les ones) va ser d’uns 150 a 220 quilòmetres.

Al tractar-se d’un terratrèmol antic, les mesures van estar realitzades a partir dels danys ocasionats a la zona i
de les versions particulars de la gent i per tant aquestes dades podrien variar.

Tot i les incerteses sobre la ubicació de l’epicentre i la magnitud exacta del terratrèmol es podria dir que el terratrèmol de Tivissa va presentar unes característiques importants, des del punt de vista sismològic, i està com a punt de referència dels terratrèmols de Catalunya.

Aquesta importància ha fet que algunes de les grans estructures de la zona (nuclears, embassaments,...) hagin tingut que estar dimensionades en funció de la intensitat del terratrèmol de Tivissa.

Ja com a anècdota caldria dir que es va realitzar una investigació per tal d’esbrinar què havia passat a Tivissa durant aquell període i per part d’un enginyer de mines (Ingeniero Secretario de esta Inspección de Minas D. Enrique Bayo). Aquest informa va concloure que aquest moviment va ser provocat per l’aire o el vent el qual entrava en els diferents avencs de la zona i feia tremolar el terreny. (Foto dreta: solcides del Manou en l'actualitat vistes de lluny).

Aquest informa va estar redactat el dia 29 d’Octubre de 1845. Tenint en compte que en aquella època encara no es coneixia la teoria de les plaques tectòniques, explicada anteriorment de forma molt breu, els enginyers havien de buscar explicacions als moviments tectònics que actualment es tenen una mica més delimitats.

dilluns, 23 de juny de 2008

Qui van ser els primers tivissans? (Part 2)

Autor: Carles Torné i Micola

La terrisseria de l'Aumedina va estar operativa entre el segle I aC fins el segle IV dC, sent el període de màxima producció entre els segles I aC i I dC.

La selecció de l’Aumedina per part dels romans com a lloc apropiat per a construir terrissa és degut a 1) proximitat d’aigua en abundància, 2) combustible (llenya) per a cremar en els forns, 3) matèria prima (terra apropiada per a la terrissa), 4) bones comunicacions per a un comerç a llarga distància (s’han trobat ànfores fetes a l’Aumedina a França, Alemanya, Suïssa i Italia).

Normalment les villes romanes es posaven al costat dels rius més importants (navegables) o en la costa. L’Aumedina no és el cas. Està a 6 kms de l’Ebre i la via de comunicació natural havia de ser o el barranc Fondo o el barranc del Molí del Rei, arribant al què encara es coneix avui en dia pel nom del Molló, nom que ha heredat d’un moll que existia a l’edat mitjana i que el més probable que també fos allí on els romans embarquessin les àmfores de vi. Tampoc fou un factor determinant l’existència de fonts properes (ja que l’Ebre en garantia molta més), ni el combustible per als forns (boscos amb llenya abundaven en aquella època), ni tan sols la materia prima per fer terrissa (la terra de Tivissa no és millor que altra per la terrissa), per tant per què van triar aquesta ubicació quan hagués estat més fácil i econòmic establir una alfareria al costat de l’Ebre o al mar (com Oleastrum (Hospitalet))?. L’únic factor explicable és que existia una important economia rural/agrícola en l’actual Tivissa.

Les terrisseries no es poden entendre, en època romana, com una activitat aillada o independent. Tot al contrari, cal interpretar-ho com una activitat inscrita en una economia més ampla, on hi ha tal quantitat excedentària agrícola tan important i constant que fa que sigui factible l’establiment d’una terrisseria. Per tant, la terrissa era una activitat complementària a l’activitat agrícola, mai al revés. Només possible si hi ha uns excedents agrícoles importants i la possibilitat de transportar-los i vendre’ls en mercats allunyats. Tal i com diu el llibre “l’Aumedina ejemplifica un proceso económico a gran escala y un determinado modo de organización de la producción: el desarrollo de una producción agrícola excedentaria, destinada a la comercialización, que precisa de envases fabricados en cantidad suficiente, de formas reconocibles, aptos para el transporte a larga distancia y disponibles inmediatamente. La vinculación prensa-alfar, claramente visible aquí, expresa la unión de todas las fases de una actividad económica orientada a la creación y exportación de un excedente”.
Permeteu-me que amplii el concepte la idea del paràgraf anterior. Les instal·lacions que es van trobar a l’Aumedina no només són forns per coure terrissa, sino també que s’ha trobat una restes d’una prensa i dos grans dipòsits per a emmagatzemar líquids, tocant al barranc del Molí del Rei. Malauradament, tal i comenta l’autor les excavacions no es van poder acabar per falta de temps, per tant continuar havent-hi informació sota la terra. Si que se sap el tipus de prensa. Es basava en la pressió exercida per una gran viga, subjectada en un punt fixe i maniobrada des de l’altre extrem de la viga per un mecanisme de contrapés. Estem davant d’una gran prensa i com diu l’autor “el conjunto prensa-depósitos supone una elevada inversión en infraestructuras y, de forma paralela, una capacidad de almacenaje que solamente se justifica por las necesidades creadas por una producción excedentaria que se destina, en buena parte, a la venta. […] La vinculación prensa/depósitos/alfar refleja la unión de procesos de elaboración/envasado del vino dentro de una organización de la producción agrícola característica de la Tarraconense. Esta organización tiene su centro en la villa” Per tant, queda confirmada la existència d’una villa romana.


Però, un cop confirmada l'existència d'un poblament romà, podem assegurar que ells foren els primers tivissans? o per contra, van aprofitar-se d'un assentament iber anterior? Esteu atents al proper i darrer article.