divendres, 25 d’abril de 2008

Mapa del Bisbat de Tortosa (1850s)

Autor: Carles Torné i Micola

Us adjunto un mapa del Bisbat de Tortosa dels anys 1850s. L'original es troba a la Biblioteca Nacional de Madrid.


El que m'ha semblat més curiós del mapa, a part de l'element històric, és que la mar Mediterrània està a l'esquerra del mapa, no a la dreta com sempre, i per tant en aquest mapa el nord està a la part inferior del mapa i el sud està a la part superior del mapa, l'est està l'esquerra i l'oest a la dreta, aproximadament.

Dic aproximadament, perquè si girem el mapa tampoc ens quadra amb el que estem acostumats. En els mapes de la costa on hi figura la costa catalana i valenciana, la costa sol començar a la part superior-dreta del mapa i acaba a la part inferior-esquerra, ja que la costa de llevant va entrant poc a poc fent la península ibèrica cada cop més estreta. No és el cas d'aquest mapa, ja que encara que el girem l'efecte és el contrari. És una orientació molt atípica.

Fixeu-vos també que Móra la Nova ja surt al mapa com Masos, nom que encara utilitzem sovint per a identificar-se.

I pel què fa al terme de Tivissa, és dels pocs mapes on surten els quatre pobles, Tivissa, La Serra d'Almos, Darmós i Llaberia.

divendres, 18 d’abril de 2008

Cardó, de monasteri a balneari (Part 2)

"col·laboració dels blogs Històries i Tradicions de Tivenys i Tivissa a la xarxa, col·laboració ebrenca per a que no s'oblidi el passat comú de molts dels nostre pobles"

Autors: Sisco Pinyol Antó i Carles Torné Micola

Després de la desamortització de Mendizábal, el monestir va quedar abandonat i fou espoliat i saquejat pels propis veïns.
L’any 1844 Miguel Antonio Monclús va comprar a l’Estat en subhasta pública l’horta regada per la font del Pastor i les terres colindants que ocupaven 97 jornals de terra, aquest espai comptava amb un molí de farina.
Les propietats curatives de les aigües de les fonts de Cardó, totes bicarbonatades, càlciques i arsenicals eren conegudes per la gent de la zona, així que els afectats per herpes, no els importava la incomoditat del viatge i l’estança en el monestir tot destartalat, carregats de provisions per poder fer-se el menjar, acudien els estius a la vall de Cardó. Entre aquesta gent trobem cognoms Tortosins com Barcerà, Cento i Abarcat, els quals decidiren restaurar el monestir pel seu compte. Varen reedificar part de les dependències en ruïnes, donant-los un cert confort i varen aconseguir que s’arreglés el camí de Tivenys. Havent fet totes aquestes millores inauguraren la temporada oficial de banys el 5 de juny de 1866. Era l’origen del futur balneari.
La gent que visitava el lloc en aquell temps era poc exigent i buscava més les propietats curatives que la comoditat, així que per una habitació amb llit, matalàs, coixí, llençols i palangana, es pagaven quatre rals diaris i una habitació sense moblar dos rals.
En aquests moments l’edifici encarà era propietat de l’Estat, no fou fins l’any 1877 en que Salvador Cabestany Gasol veient les possibilitats de la zona va comprar les terres junt amb el seu oncle Salvador Cabestany Ninot a un veí de Santa Coloma de Queralt que ho havia comprat a l’Estat. Més tard el jove Salvador li comprava la part al seu oncle i començava la restauració de l’exmonestir.
L’any 1879 va començar la restauració començant, per emblanquinar els claustres, passadissos i les velles dependències que canviaren la seva funcionalitat. L’espai que ocupava l’antic campanar de l’església, que estava tombat, va donar lloc al menjador, la sagristia i les habitacions contigües foren habilitades com a vivenda del propietari. Les cel·les dels frares foren utilitzades com habitacions per als banyistes. A la vella construcció monacal es varen afegir altres edificis, el claustre central es va cobrir de vidrieres per tal de convertir-lo en cafè-restaurant. L’església es convertirà en sala de festes, l’espai que s’utilitzava per al cor es rehabilita com a biblioteca i sala de billar. El que havia estat segurament com a capella privada del Prior s’habilita com a petita església per als hostes del balneari. En aquesta època també es creen nous camins per arribar a les fonts i es construeixen diferents xalets.
L’ermita de Sant Roc, que es troba al costat de la font de la Ronya, la converteixen en pavelló d’inhalacions i de banys. La planta baixa de l’ermita de Sant Elies, just al costat de la font del Borboll, la converteixen en pavelló de polvoritzacions i la planta superior en un pis de lloguer.
Davant l’augment d’hostes es projecta una nova capella que és inaugurada el 6 d’agost de 1884
Totes aquestes millores es fan baix la direcció de Salvador Cabestany Gasol amb la col·laboració del seu fill Salvador Cabestany Marqués. Durant tots aquests anys van tenir nombroses disputes amb Miguel Antonio Monclús, fins que finalment l’any 1886 s’ho va quedar tot Salvador Cabestany.
És llavors quan baix la direcció del doctor Codina Langlin, famós farmacèutic de Barcelona, que es porten a terme els primers anàlisis de les aigües, que son declarades d’utilitat publica el 28 d’octubre de 1887.
El primer metge-director del balneari fou Emilio Sacanella, que fou substituït l’any 1889 per Leoncio Bellido Díaz del Cos Oficial de Directors de Banys.
Fins el 1904 que es va obrir la carretera des de Rasquera l’únic accés per arribar al balneari era pel camí de Tivenys. La resta de comunicacions es podien fer per telèfon amb Tivenys i Tortosa utilitzant la línia que pujava pel mateix camí que sortia de Tivenys. Per establir comunicacions amb altres poblacions com Móra, Tivissa i Rasquera s’utilitzaven palomes missatgeres. Cardó va comptar també amb servei de correus, comptant amb el seu propi datador com qualsevol població de l’època.
Per tal d’amenitzar les vetllades dels clients Cardó va comptar amb importants mestres de música com el professor Gotós, el qual fou succeït pel professor Sala Leyda i a n’aquest el substituí Santiago Volart el qual va formar un trio de molta qualitat musical amb professors del Liceu de Barcelona.
L’any 1912 mor Salvador Cabestany i la propietat passa a màns dels seus fills, els qual no tarden en vendre el balneari, després de passar per diferents màns l’acaba comprant Ricardo Viñas que li dóna un nou impuls amb una sèrie de reformes destinades a millorar les dependències i equipant-les amb renovades comoditats, també millora els camins i passejos del balneari.
Després compra la finca la societat Balneario de Cardó, S.A. formada per Jacinto Martí i Jacinto Esteva, els quals continuen la millora del balneari amb obres d’art inspirades amb motius locals, nous elements tècnics com la substitució del gas per la electricitat, una piscina, pista de tenis, etc.
Amb l’arribada de la Guerra Civil el balneari fou ocupat per les Brigades Internacionals, concretament les unitats Garibaldi i la Marsellesa, quan el front es va establir a l’Ebre aquestes unitats varen marxar al front i el balneari fou ocupat pel V Cos de l’Exèrcit, que estava baix el comandament dels coronels Modesto i Lister, establint-hi una comandància de brigada i un hospital d’urgència.
Un cop finalitzada la guerra el balneari que era propietat de Salvador Samso, passa a màns de Ricardo Viñas Geis, que després de netejar-lo i condicionar-lo torna a obrir-lo al públic l’any 1940, com a sanatori o centre de salut amb la finalitat de combatre la tuberculosis, malaltia molt estesa en aquells anys. L’activitat com a balneari va continuar fins l’any 1967 que va haver de tancar per falta de modernitat en les instal·lacions i la moda dels banys de mar.
L'any 1974 la finca fou comprada per Enric Nomen Borràs, el qual va posar en marxa una planta embotelladora d'aigua, el 1981 ho va comprar Nestle, S.A, el 1987 va passar a mans de Abengoa, S.A., per acabar el 1989 a màns de la multinacional Leches Pascual que ha sobreexplotant la vall amb l'extracció d'aigua. De les nombroses fonts destinades al balneari que hi ha escampades per tota la vall, actualment no n'hi ha cap que ragi, totes estan seques, algunes fins i tot taponades per la pròpia empresa. Es llastimós anar d'excursió a Cardó i tenir que agafar l’aigua de casa.
Entre les personalitats que van estiuejar al balneari trobem els cardenals Gomá i Ochotorena, els arquebisbes de Tarragona i Toledo, els prelats de Tortosa, Barcelona i Vic, doctors Bilbao, Ugarriza, Laguarda o Rusca, o artistes com l’escultor Llimona, el músic i compositor Lluís Millet, fundador i director de l’Orfeó Català, pintors i escriptors com Apel·les Mestre, Ramon Casas, Anglada Camarasa, Junyent, Labarta o el Marques de Cabanes.
En el següent gràfic podem observar l’afluència de clients al balneari




Bibliografia: TERMALISMO Y TURISMO EN CATALUNYA: UN ESTUDIO GEOHISTÓRICO CONTEMPORÁNEO. Tesis doctoral de Juan José Molina Villar

divendres, 11 d’abril de 2008

Descobriment de les Pintures Rupestres del Barranc de Vilella (Part 3)

Autor: Carles Torné i Micola

Ja hem explicat el descobriment de le pintures rupestres de la Cova del Pi (setembre del 1921), en la primera part, i la segona expedició capitanejada pel Prof. Hernández-Pacheco (octubre del 1921), en un segon article.

El mateix octubre del mateix any 1921, el Servei d’Investigacions Arqueològiques de l’Institut d’Estudis Catalans (abreujant IEC) va tenir notícia, per mitjà dels tivissans Antoni Ros i Lluís Brull, que a Tivissa s’havien descobert pintures rupestres.

L’IEC respecta que la publicació de la notícia la facin desde Madrid, ja que la descoberta és seva, però, tal com diu en el seu Anuari VII “es disposà no obstant a visitar-les per estar enclavades en el territori de les nostres investigacions”.

Les dades continuen dient-nos que la descoberta havia de ser molt important, ja que l’1 de novembre del mateix 1921, l’IEC organitza la primera de les dos expedicions que va fer a les Coves de Vilella. La primera fou més modesta i la segona fou la més important.

Així doncs, per Tots Sants del 1921, es desplaçà a Tivissa l'expert Josep Colominas Roca. El propòsit inicial de la mateixa era examinar la descoberta de les pintures rupestres de la Cova del Pi i fer una còpia de les mateixes. No obstant, tot va anar molt més enllà. Josep Colominas “inspeccionà els abrics i roques del mateix barranc, descobrint to seguit un grup de cabres d’estil naturalista a la cova del Ramat i qualques figures a una altra coveta” referint-se aquesta coveta a la Cova del Cingle. Però no quedà aquí la cosa, ja que “s’emprengué una prospecció pel barranc immediat dels Fogassos, la qual no donà cap resultat; així com una altra als barrancs del terme de Vandellòs, Porciules i Vilaplana, durant la qual es descobriren les pintures de la cova de l’Escoda al barranc de les Porciules (per Lluís Brull) i prop d’ella les del Recó d’en Perdigó (descoberta per J.Colominas)”. Per tant, el professor Colominas vingué a visitar unes noves pintures i dibuixar-les, i va tornar-se’n amb el descobriment de quatre pintures rupestres noves i de molta més qualitat, i per tant, d’importància superior.


La foto de l'esquerra és la Cova del Ramat el 1922, en la quarta i darrera expedició. No es distingueix qui és qui surt a la fotografia, però fent-se-la tot sol (en veurem altres amb grup), és possible que fos Josep Colominas Roca donat que ell la descobrí.


La fotografia superior és de les pintures de la Cova del Ramat. Aquesta còpia és la que van fer en la quarta expedició amb Bosch Gimperi i que surt en l'Anuari de l'IEC.

A més, marxà no perquè el treball estigués acabat o la possibilitat de nous descobriments ja no existís, sino perquè “la distància del poblat i les dificultats de l’estació, sobretot si calia restar qualques dies als barrancs en qüestió per a seguir la prosprecció en l’eventaulitat de què hi haguessin més pintures, féu aplaçar la continuació dels treballs”. A l'esquerra teniu còpia feta pel IEC de la pintura rupestre trobada a la Cova del Cingle.

Per tant, aquesta tercera expedició es va tancar amb un èxit rotund. Fou sort? Jo estic convençut que no i no és agoserat afirmar que els “culpables” d’aquesta èxit que van ser els tivissans Sr. Lluís Brull i Sr. Antoni Ros, pel seu coneixement del territori tivissà. Cal pensar que van estar treballant plegat diversos dies, degut 1) a les distàncies entre els territoris descrits de Vandellòs i Tivissa, i 2) els mitjans que contaven al ser tots els desplaçaments a peu.

El Sr. Lluís Brull devia haver sentit a parlar de pintures en coves, però mai ho comunicà a l’IEC, i degut al descobriment del Sr. Poch ho va fer immediatamanet. Crec que queda prou explícit com arribava la informació al Sr. Brull, en el següent paràgraf escrit per l’IEC ja preparant la quarta expedició, “l’abric de Cabra Feixet, conegut pels pastors i pagesos que s’havien fixat ja en les pintures, en recollí la notícia el Sr. Joan Margalef. El Sr. Brull, a qui dit senyor ho comunicà, ens ho tramsmeté a nosaltres, el que motivà l’estudi.”. Aquest paràgraf em fa extranyà una vegada més que un estrany, com el Sr. Poch, arribés a Tivissa des de València i descobrís la Cova del Pi. Si actualment seria tenir molta sorta, en aquella època molta més. Per tant, em decanto per la hipòtesi que aquest senyor tenia un coneixement ampli de les nostres muntanyes (explicable només pel fet de ser cartògraf) o bé tenia afinitat amb algú de Tivissa que li feu arribar aquesta notícia.

En definitiva, l’expedició de l’IEC, amb el suport del Sr. Lluís Brull i Antoni Ros, aconseguí un èxit rotund i propicià la quarta i última expedició al setembre del 1922,… la qual ja es preparava exitosa al venir amb el Dr. Bosch Gimpera i amb càmara de fotografiar de l’època, que ens ha deixat un testimoni gràfic de primer ordre pels tivissans.

dissabte, 5 d’abril de 2008

Projecció documental cinema a Tivissa

Autor: Ramon Aragonés i Margalef


El passat 30 de març, els assistents a la projecció Ricard Cavallé Perelló 40 Anys de Cinema a Tivissa, vam gaudir d'una part de la història del nostre poble que molts dels assistents han viscut personalment. Ca Fura, La Societat Obrera i el Patronat han estat els tres escenaris de les vivències que el Sr. Ricard a compartit amb tots els presents.

Ell ens ha explicat com de ben jove va començar a Ca Fura amb el cinema mut, la sorpresa de la gent quant per primer cop va escoltar el cinema sonor, com després de la guerra va fer cine a la Societat Obrera on es va encendre la cabina el dia de Sant Blai de 1941, com va passar al Patronat amb la mateixa màquina de la Societat Obrera la Cinemeccanica-Milano, el per que va abandonar el cine l'any 1970. Tots els que hem assistit a la projecció hem disfrutat de la memòria excel·lent de Ricard Cavallé Perelló (Catalí) que amb els seus 90 anys és una persona que ha sabut posar en ordre i amb paper moltes de les seves vivències. Jo vull agraïr a Ricard la seva predisposició per poder fer aquest vídeo i dir-li que encara que ell no va assistir a la projecció, perquè com em va dir tenia por d'emocionar-se, tots els assistents l'hem tingut molt pressent i per vostè són tots els aplaudiments. Gràcies Ricard.

dimarts, 1 d’abril de 2008

Cardó, de monasteri a balneari (Part 1)

"col·laboració dels blogs Històries i Tradicions de Tivenys i Tivissa a la xarxa, col·laboració ebrenca per a que no s'oblidi el passat comú de molts dels nostre pobles"
Autors: Sisco Pinyol Antó i Carles Torné Micola

El convent i ermites de Cardó daten de principis del segle XVII, creats l'ordre dels Carmelites Descalços. El fundador fou Fra Pablo de Cristo. La primera missa s’oferí en una reduïda capella, que en el transcurs dels anys va acabar sent el monestir.

Foto Monestir de Cardó al 1915. Foto Fons Salvador Salvany


El fundador, Fra Pablo de Cristo, es deia Pere Pau Revull i nasqué l’any 1583 en una masia de Gavadà (en aquella època terme de Tivissa). Ingressà als 19 anys en l’ordre dels Carmelites Descalços. El 1605, fundà el monestir de Cardó, en el qual visqué 64 anys i morí al dia 5 de juny de 1669, quan en tenia 86.

El seu cos es va conservar incorrupte, guardat en una arqueta. Després de la destrucció del monestir, el 1835, fou tirat pels miquelets al fons de l’abisme que hi ha darrera del convent (per això es diu Sant del Frare, foto de l'esquerra). Un pastor de Tivenys el trobà i uns quanta veïns d’aquest poble el va recollir i el portaren a l’església parroquial de dit poble.

La mòmia del fundador de Cardó va continuar conservant-se en el cor de l’església de Tivenys dins d’una urna de vidre, fins que durant la Guerra Civil les tropes republicanes van entrar a l’església i van agafar totes les imatges religioses i el cos de ‘lo frailet’, com era conegut entre els veïns de Tivenys, per destruir-los. El que no sabem és si el van cremar o el van tirar a l’Ebre.

Tornem al moment de la fundació del monestir. L’ordre dels Carmelites Descalços desitjava tenir un lloc desert on els religiosos, separats pel complet del món, poguessin practicar millor la perfecció cristiana. El superior del convent de Tortosa, fra Jeroni de l’Assumpció, comunicà la idea a fra Pau de Crist..

Fra Pau de Crist, amb altres religiosos, a fi de buscar un punt per a situar el convent que es tractava de fundar, es dirigí a les muntanyes de Gavadà, aleshores terme de Tivissa, a l’indret on estava la masia dels seus pares. Després de recórrer aquelles serres, sense acabar de decidir-se sobre el lloc que havien d’elegir, es van trobar amb uns bandolers que passaven per aquells solitaris indrets. Els bandolers, en la creença que els frares anaven a espiar-los, es dirigiren a ells en actitud hostil; però en convèncer-se del que els religiosos buscaven, no solament els acompanyaren, sinó que els indicaren les muntanyes de Cardó (terme de Benifallet) com a molt a propòsit per a fundar-hi un apartat convent, atès que estaven situades en un lloc solitari i tenien abundància d’aigües, Cardó fou definitivament elegit.

Al principi (any 1605), sols s’establiren a Cardó fra Pau de Crist, un altre carmelità conegut per fra Francesc de la Mare de Déu (abans Francesc Sentís) i un criat seglar. Per a refugi elegiren una cova situada dessota de la roca on, més endavant, es construí l’ermita de la Columna (foto de l’esquerra). Allí hi ha via una font d’aigües cristal·lines, les quals, després foren canalitzades fins al convent. Els dos frares i llur criat construïren una caseta i una capella.

El dissabte anaven a Tortosa per cumplir els deures religiosos i els dilluns tornaven a Cardó, portant pa i verdures com a provisions per a la setmana. Enllestida la capella, fou inaugurada pel general dels Carmelitas amb una missa celebrada el 16 d’abril del 1606.

El que va començar sent una petita casa i capella, anà prosperant notablement mercès a la protecció del canonge de Tortosa Josep Simó, i, després, a la del protector de Poblet, Pere d’Aragó, de la familia Cardona, al qual es concedí el patronat. A més de l’important convent i església, per tota la vall, es troben disseminades 13 ermites, de les quals actualment se’n conserven 5, encara que l'estat és ruïnós. La primera ermita que es va construir fou la de Sant Bernat i Sant Josep l'any 1611, posteriorment la de l'Àngel, Santa Teresa i l’ermita de Sant Simeó o de la Columna, construïdes l'any 1612. L'any 1613 es van construir les de Sant Jeroni i la del Carme. El 1614 la de Santa Anna. Més tard el 1616 es van construir les de Sant Onofre i Sant Joan, i la de Santa Agnès el 1622. La de Sant Elies, la més espaiosa, se la coneix des de 1673. També es va construir la de la Trinitat que fou transformada en una casa per a pagesos. L'última en edificar-se fou la de Sant Roc.

En els segles XVII i XVIII hi han documentats 7 incendis que sembla van ser provocats pels ramaders i pagesos veïns en motiu de revenja contra les propietats dels frares, els quals cobraven un tribut en forma de penyora. Hi van haver diversos pleits que finalment van guanyar els frares de Cardó.

Al principis del segle XIX la comunitat constava de 24 frares. Per a fornir-se de peix tenien dues mules que en poques hores anaven a l’Ametlla, dos dies cada setmana. També s’assegura que la comunitat disposava d’un ruquet, el qual, insinistrat, provisionava, per ell sol, totes les ermites.

Els frares, en ser perseguits per l’exclaustració de la llei d’amortització (any 1835) van abandonar la vall i es van refugiar a Tivenys, Benifallet i Rasquera, aquest abandó fou definitiu. Els principals bens del monestir van ser amagats en cases particulars d’aquests pobles, per evitar el saqueig, anys més tard els veïns van tornar els bens a l’església o al nou Balneari construït al lloc on es trobava el monestir. Es diu que les campanes van ser traslladades a Miravet, un altar amb retaule gòtic fou portat a Tivenys i l’altar major fou posat a l’ermita de Sant Doménech de Rasquera. Adjuntem carta de l'època on ho explica.