dijous, 28 de febrer de 2008

Campanyes electorals: Tot s’hi val!

Autor: Carles Torné i Micola

Estem en mig de la campanya electoral de les eleccions al Congrés dels Diputats a Madrid. És època de promeses electorals, tots són els millors, tots ho faran tot,… 400 € per aquí, un parell de milions de llocs de treball per allà, reduccions i desaparació d’impostos a dojo, un índex d’inaguracions d’infrastructures insoportable… però és igual de quines eleccions parlem, siguin municipals, autonòmiques, estatals o europeus, és igual el color polític del partit, esquerres, centre o dreta. El ritual es compleix d'igual manera en totes les eleccions.

Veient tot aquest panorama he recordat un article de la Revista Tivissa (nº44) davant de les eleccions municipals del 14 d’abril del 1931, on l’alcaldia de Joan Corbella Alerany, va posar la primera pedra d’una escola que no es va fer mai al Trosset d’Eloi, sense tenir cap projecte, ni sent l’Ajuntament el propietari ni dels terrenys ni tenir jurisdicció per fer-ho. Va venir a posar aquesta primera pedra el Sr Bau, alcalde tortosí candidat a diputat. Òbviament, era una altra època, amb un altre règim, però serveix per caricaturitzar el que estem vivint aquests dies. N’he extret uns fragments. No hi posa l'autor de l'escrit, per tant, cal atribuir-lo a la redacció, encara que jo m'aventuro a dir, per la prosa i com parla de l'escola, que l'autor fou Lluís Brull.

“Hem vist realitzar la carnavalesca escena de posar la primera pedra en un solar, en el qual l’Ajuntament en realitat, no té cap mena de jurisdicció, puix que (ni tan sols) no en conserva ni la propietat ni la possessió, per causa d’haver consumat la donació que va prometre a l’Estat. Es va posar la primera pedra d’un edifici, del qual no hi ha ni projecte, per tant, no es coneix el lloc que ha d’ocupar aquella mateixa primera pedra, ni el lloc que ha de reservar per a la segona. Es va posar la primera pedra a una Escola la construccio de la qual correspon a l’Estat! ¿En virtud, doncs, de quins drets, de quins permisos, de quines autoritzacions competent s’ha fet tot això ?

« [...] Però les eleccions estan a sobre i no és possible esperar, i així l’Escola ideal que reclamava en les nostres planes
(referint-se a les planes de la revista), en la campanya de referència, l’amor de tothom, resta desfigurada en l’Escola-esquer, en un instrument vulgar de propaganda per a les eleccions. Els senyors Alcaldes (referint-se als de Tivissa i Tortosa) poden perfectament fer propaganda electoral, però senyors!, no amb la vara als dits, no en funcions d’autoritat.
Nosaltres trobarem perfectament raonable que demà, quan el senyor Bau sigui diputat (suposant que algun dia ho sigui) sigui present en la festa de la col·locació de la veritable primera pedra. Però de cap manera no podem admetre sense protesta que en període de campanya electoral, vingui a presidir un acte oficial i menys el de la col·locació de la primera pedra de les Escoles. I més que més, si aquesta pedra és falsa, completament artificial, expressament fabricada per a caçar vots."

L’article és més llarg, però he extret els paràgrafs que he considerat més significatius. Doncs bé, han passat anys i règims diferents, i hi ha coses que no canvien. Us convido a llegir la poesia El Xec en blanc, que està a la dreta d'aquest mateix blog, de Xavier Saladié i Gil, extreta del recull Dalt d'un cim de la Ribera (1985), on reflexa aquest sentiment, molt comú, de promeses incomplertes per part dels polítics, i el tot s'hi val, per aconseguir el poder. Per cert, els candidats de l’alcaldia d’aquell moment només van obtenir dos dels dotze regidors i el Sr. Bau no va ser escollit diputat en aquells eleccions. I al terreny on s'havia d'edificar les Escoles (on van posar la primera pedra), es va fer un camp de futbol!!!

divendres, 22 de febrer de 2008

Lluís Brull Cedó, un tivissà compromés

Autor: Carles Torné i Micola

Tal i com vaig comentar en l'article Les pintures rupestres de Tivissa, vint anys sent Patrimoni de la Humanitat, des de la humilitat d'aquest blog recordarem diversos fets que passaren en els anys 2o i principis dels 30 del segle passat. Una dècada plena de descobriments (les pintures rupestres, el Castellet de Banyoles), fets socials rellevants (la República i les implicacions a Tivissa), grans tivissans en camps culturals i socials que encara avui recordem (Rafel Domènech, Isidre Jardí, Josep Callau, Josep Mª Brull, Ramon Jardí, Màrius Bru, Lluís Brull, Antoni Cabré,...).

El primer fet d'aquell temps que analitzarem serà la descoberta de les pintures rupestres, i sens dubte, hi ha un gran protagonista Lluís Brull i Cedó.

Permeteu-me que recorri a unes paraules del llibre Fulls d'Història de Tivissa, que fou editat un any després de la mort de Lluís Brull (pàg 282) "A Lluís Brull, Tivissa li té un deute de gratitud per l'amor que sentia pel seu poble i particularment per la seva iniciativa en la urbanització de la Baranova en les dues etapes en què es realitzaren. Dites obres pogueren portar-se a terme només amb l'empresa, esforç, constància i tenacitat del malaguanyat company desaparegut, podria Tivissa fer alguna cosa per a perpetuar el seu record?" La primera vegada que vaig llegir aquest text em va sobtar, però vaig pensar que el record tan recent de la seva mort, i que van compartir molts objectius, anhels i ilusions feren posar a Màrius Bru (o Ramon Jardí, ja que al ser una obra pòstuma d'en Marius és possible que fossin afegides per aquest últim) aquestes paraules, però després d'investigar una mica en la figura de Lluís Brull Cedó comparteixo les seves paraules. A Lluís Brull li debem la imatge actual de la Baranova, construïda desde la iniciativa privada, encapcelada per ell. Ell mateix en alguns escrits firma com Lluís de la Baranova.

Lluís Brull Cedó va fer innumerables coses per Tivissa entre les que cal destacar i analitzarem en aquest blog:
  • Descobridor de diverses pintures rupestres de la nostra comarca.
  • Descobridor del poblat de Castellet de Banyoles.
  • Remodelació i reforma de la Baranova.
  • Treballador infatigable per les Escoles de Tivissa i de la primera Biblioteca pública de Tivissa.
Podríem també parlar d'altres facetes com la d'impulsor de les ballades de sardanes a Tivissa, del Teatre al nostre poble o redactor incansable de la revista TIVISSA.

Mireu si ja era estimat a Tivissa el 1928 que en el primer número de la revista TIVISSA, amb 34 anys, li van dedicar un article dins l'apartat d'Els Bons Tivissans. En següents números van estar dedicats a personatges Ramon Jardí, Rafel Domènech, mossèn Jaume Amigó, el religiós Melcior de Tivissa,... però el primer fou Lluís Brull. Qui li van dedicar l'article eren cohetanis seus ja que parlen de la seva forma de saludar ("Salut, companys!", debia ser molt pròpia d'ell, ja que el seu primer article a la revista TIVISSA es diu Salut companys), la redacció parla "del nostre Lluís de cal Vicari", i diu que "nosaltres ens sentim soldats nats de les empreses de progrés que ell propulsa i pugui propulsar, puix... segons demostra, matemàticament, no són iniciatives personals seues, sinó adhesió que presta a iniciativa d'altri." En els escrits que he pogut llegir de Lluís Brull són constants les referències al progrés, a la cultura, a la millora social, al benestar dels ciutadans, a la catalanitat... sempre parlant a nivell colectiu, mai a nivell individual. La caricatura de l'esquerra representa Lluís Brull i fou feta per Josep Mª Brull.

Tal i com hem comentat, i comentarem molt més extensament en propers articles, va col·laborar estretament amb el món arqueològic i fruit d'aquesta col·laboració la revista d'arqueologia Ampurias (anuari XVII-XVIII, 1955-56) va editar la següent necrològica, escrita per Eduard Ripoll, arqueòleg i conservador de Museu Arqueològic de Barcelona. Estem en mig de la dictadura de Franco, per tant tot era en castellà.

Dins del món arqueològic cal que recordem la coautoria del llibre Excavaciones del Plan Nacional en el Castellet de Banyoles de Tivissa (1949), redactat juntament amb Salvador Vilaseva i Serra Ràfols.

divendres, 15 de febrer de 2008

Corbeille, un cava tivissà (2ª Part)

Autor: Ramon Aragonés i Margalef
(Continuació de l'article: Corbeille, un cava tivissà (1ª Part))

La Sra. Maria Margalef Falcó de Ca Falcó (foto de l'esquerra) m’explicà algunes de les feines que es realitzaven a la fàbrica. Avui tindria 106 anys i quan en tenia aproximadament 12 va començar a treballar per la família Corbella durant 17 anys. La fàbrica i anar al “difora” van ser les dues ocupacions a Ca Nebot durant aquests anys.

A part del conreu de les vinyes i els tractaments dels ceps, feina principalment feta pels homes, que treballaven per Ca Nebot, el primer pas, era la verema. En aquesta hi solien treballar unes 15 persones, unes collint, quatre treballadores de la fàbrica triant els raïms i mirant que cap gra en mal estat entrés a les caixes, i l’encarregat del carro per portar el fruit fins a la fàbrica. (L’últim cop que es van veure raïms en aquells ceps va ser quan la fàbrica ja no existia, moment en què els bancals van esdevenir el camp de futbol del Reparto*, i es van arrencar tots els ceps quan aquests estaven carregats de fruit que no es va aprofitar). Un cop a la fàbrica el suc del raïm es premsava i seguia diferents processos depenent del destí final del mateix.

La Sra. Maria comenta que el destinat al xampany era colat en roba i el suc que sortia era de màxima puresa i finor, després aquest era col·locat en garrafes i depenent de la classe, es deixava reposar des d’uns mesos fins a tres anys abans de passar a l’embotellament. Aquesta era una feina d’equip on intervenien les quatre treballadores en cadena. La Sra. Cinta de Ca Pere la Llusia bombava el xampany de les garrafes, la Sra. Maria de Ca Falcó omplia les ampolles i els hi posava el bussolet, la Sra. Roser de Ca Blaet polia els taps i la Sra. Merenciana de Ca la Merenciana, les agafava i les col·locava per deixar-les a punt de fer els marges. Després començava la feina d’apilar-les en els marges d’un metre i mig d’alçada, que segons diu la Sra. Maria, era la seva especialització. L’últim procés era l’etiquetatge de les ampolles i la col·locació en caixes de 12 o 24 ½ unitats.

A part dels xampanys, els altres productes de l’empresa, a més, de servir-se en ampolles també eren distribuïts en garrafes de 7 ½ i 15 litres i en barrils de 30 i 60 litres. Un cop les comandes eren fetes es carregaven al carro i cap a l’estació del tren de Móra la Nova i d’allí fins al seu destí.

El Sr. Joan Corbella Alerany, comentava la Sr. Maria, era un home amb un molt bon tracte cap a les persones al seu servei, que tenia molta cura i control des del començament fins al final en tota la producció. A més, ell personalment portava tota la part administrativa : facturacions (model de la dreta), comandes, propaganda, etc. Les comandes les podia rebre al seu número de telèfon que era el nº 2. Els preus que pagava a les treballadores eren de 9 rals a la fàbrica i 10 rals quan es vermava, l’horari a la fàbrica era de 8 a 12 i de 2 a 7, aquest es podia allargar de 3 a 4 hores més que no es cobraven si algun dels dies es tenia que bullir most. Per Nadal les treballadores rebien una ampolla de Cháteau d’Alerany Grand Mousseux com a obsequi. La fàbrica es va tancar a començament dels anys 30 degut als problemes econòmics del Sr. Joan Corbella Alerany.

Us adjuntem còpia d'un full (pel davant i pel darrera) de 'marketing' de l'època d'aquests productes, realitzada per la mateixa empresa.


*Aquest es trobava en els bancals actualment plantats d’olivers propietat del Sr. Pere Toset Domènech (Pere de Cal Sec)al carrer de Padrells.

diumenge, 10 de febrer de 2008

Les Pintures Rupestres de Tivissa, 20 anys sent Patrimoni de la Humanitat

Autor: Carles Torné i Micola


Pintures de la Cova del Ramat, dibuix fet l'any 1922


El 2 de desembre del 1988 la UNESCO va decidir que l'art rupestre de les coves del llevant de la península ibèrica fos decretat com a Patrimoni de la Humanitat, per tant aquest any és el 20è aniversari d'aquesta inscripció. Des d'aquell dia Tivissa figura en aquesta preuada llista. Les pintures més properes al nostre poble que hi figuren són:
  • Vandellòs amb tres (cova de l'Escoda, Racó d'en Perdigó, Balma d'en Roc)
  • El Perelló amb dos (Cabra Freixet i les Calobres)
  • Tivissa amb quatre (Cova del Pi, del Cingle, del Ramat i del Taller)
Crec que els tivissans no som conscients de què en les nostres muntanyes hi ha art declarat Patrimoni de la Humanitat per la UNESCO. Recordem que a Catalunya només hi han declarades, a part de les mencionades pintures llevantines,

  • El Palau de la Música Catalana i l'Hospital de Sant Pau, inscrit al desembre del 1997
  • Conjunt arqueològic de Tarragona, inscrit el novembre del 2000
  • El monasteri cistercent de Poble, inscrit el 1991
  • Esglésies romàniques de la Vall de Boí, inscrites el novembre del 2000
.......................
Església de Sant Climent ............................................. Aqüeducte romà de Tarragona
de Taüll (Vall de Boí)

............................
Palau de la Música Catalana ............................................. Entrada Monestir de Poblet

Per celebrar aquest 20è aniversari, anirem publicant durant tot l'any diversos articles. Una menció especial tindrà durant tot l'any la figura de Lluís Brull i Cedó, que als anys 20 del passat segle va descobrir diverses d'aquestes coves, tan a Tivissa, com Vandellòs i el Perelló.

Explicarem qui les descobrí (les tres coves de les Fonts de Vilella no les va descobrir la mateixa persona, i van ser en diferents moments), coneixerem personatges ilustres de principi del segle passat que van venir a posta a veure-les (tan de Barcelona com de Madrid), us mostrarem els articles publicats en prensa que donaven a conéixer aquestes pintures, us mostrarem el primers dibuixos fets de les figures rupestres (llavors els arqueòlegs anaven acompanyats d'un dibuixant). Serà molt interessant, no us ho perdeu.

Web de la Unesco

dimecres, 6 de febrer de 2008

Sobre la projecció de la pel·lícula Miquel de Fabian

Autor: Ramon Aragonés i Margalef


Moment de la gravació de la pel·lícula


El passat diumenge 27 de gener a la tarda, vaig experimentar una sensació molt agradable mentre la projecció de Miquel de Fabian anava avançant (foto de sota), escoltava i rebia alhora les sensacions de la gent que omplia la sala que gaudien amb les explicacions que Miquel exposava de manera senzilla i sincera, de com es desenvolupava al davant de la càmera amb tota naturalitat explicant en menys d’una hora com es vivia en el seu mas, de com ell va percebre els canvis que amb els anys s’han anat esdevenint. Podeu pensar que això que explico pot ser autocomplaença però podeu creure que aquesta sensació va més enllà, tant enllà com la meva estima cap al Miquel i veure a tota aquella gent i a la seva família fruint de la projecció va ser fantàstic i crec que és el millor homenatge que Miquel podia rebre per part de les persones que el van estimar.