dissabte, 26 de juliol de 2008

El Terratrèmol de 1845 (Part 3)

Autors: Joaquim Roset Piñol i Carles Torné Micola
Fotos: Joaquim Roset Piñol i Ramon Aragonés Margalef

‘En Tivisa los temblores de tierra empezaron a notarse el día 30 de septiembre, y fueron sucediéndose por espacio de quince días. Faltan datos para fijar con exactitud los días y horas de todos los temblores, que según documentos de aquella época, se dejaron sentir en un radio de 50 kilómetros alrededor de la villa. El día 3 de octubre, el temblor fué muy intenso percibiéndose sacudidas por espacio de tres horas. Això era explicat en la revista Ibérica (1921) i els mateixos autors en Fulls d’Història de la Vila de Tivissa afegeixen que el dia 3 d’octubre ‘els tivissans, alarmats pel fort i continuat terratrèmol, es dirigiren a l’església, on, amb exposició del Santíssim Sacrament, donaren principi a unes rogatives; però en fer-los veure el cap del destacament militar establert a la vila la imprudència d’estar reunits en un edifici, emportant-se el Santíssim Sagrament es traslladaren a les Eres, situades vora la població. Allí amb canyissos, barres, fustes i altres objectes, muntaren una sèrie de barraques.’ Si tenim en compte que l’esquerda de la façana de l’església sempre s’ha atribuït a aquest terratrèmol, la decisió de deixar l’església fou encertada. Així doncs, els tivissans van abandonar les seves cases durant uns quinze dies, instal·lant-se en barraques improvisades a les eres del voltant del poble i resant a Déu perquè paressin totes les desgràcies que estaven passant.

No obstant, la batzegada més forta segurament es produí el dia 7 d’octubre ‘se abrieron grietas grandes y profundas, especialmente ne la finca llamada Manou, probablemente lugar del epicentro de toda esta serie de temblores'. Tal com explica Fulls, els masovers del Manou pensaren que ‘el cel queia i cregueren morir’. També expliquen que a Coma la Fena hubo un desprendimiento de dió origen al nacimiento de una fuente que aún mana hoy día (1921)’. Respecte aquestes esquerdes el Diari de Barcelona publicà “Un testigo ocular me ha referido que entró o bajó anteayer en una grande abertura de un monte vecino, la cual considera él de tanta capacidad como la plaza de San Jaime de Barcelona, y observó en el centro un agujero sumamente profundo e insondable, dentro del cual tiró varias pideras sin que se percibiera el ruido de su caída. Había allí muchas piedras negras que despedían un hedor de azufre, de las cuales me ha entragado una muestra. El peligro de que creían verse amanazados en aquel ancho foso rodeado de altas peñas, que pueden desplomarse de un momento a otro y dentro del cual han quedado sepultados de raíz varios pinos de los más elevados, les hizo abreviar su excursión subterránea. En otros varios parajes, se han abierto grietas de mayor o menos importancia”

Respecte aquests altres forts o desprendiments, Ramon Jardí i Màrius Bru expliquen al 1921 ‘las referidas grietas se conservan todavía aunque algo desmoronadas por el tiempo’. En l’article es pot veure un planell de la zona i una descripció topogràfica que podeu llegir en les fulles escanejades, però destaco la descripció següent ‘las grietas y derrumbamientos son cuatro. La grieta más típica es la señalada con la letra A en el plano, de forma semicircular, de unos 70 metros de longitud y 8 de anchura; en cuando a la profunidad de la misma es difícil de precisar, pues al abrirse se llenó el fondo se gruesos bloques de piedra, y si bien actualmente es poco profunda, a jugar por el ruido que se percibe al soltar pequeñas piedras po entre los huecos que dejan aquéllos, es de creer que con el tiempo muchos huecos han sido obturados’.

Deixo als lectors la lectura més tècnica de cadascun dels efectes topogràfics descrits e l’article i senyalats amb el planell amb les lletres A, B, C i D. Al final de tot hi ha l'article sencer.

Els efectes destructius a la població foren nombrosos, però d’escassa importància. Es van desplomar embans, van caure lleixes de les cuines trencant-se les estris que hi havia, es van enderrocar fumeres i algunes barbacanes. Tan en Fulls com el l’article d’Ibérica expliquen que els veïns més vells de Tivissa (l’any 1920) que van viure el terratrèmol comentaven que ‘la gente decía haber visto como los tabiques se besaban unos con otros y los aleros de lo tejados llegaban a tocarse con los de las casas de enfrente, y otras exageraciones por el estilo’. Ramon Jardí i Marius Bru no donaven crèdit a aquests últims fets i, atribuien a l’exageració de la gent gran o a la mala memòria, exactament comenten ‘En Tivisa aún se recuerda aún por algunos supervivientes, aunque de una manera vaga, el gran aguacero y el alarmante terremoto del año 1845, mas la débil memoria de estoa ancianos es bastante infiel y resulta difícil hacer una narración exacta de dichos fenónemos valiéndonos solamente de los datos suministrados de viva voz’.

Sigui com sigui estem davant d’un terratrèmol molt important, catalogat de grau VI o VII en l’escala de Mercalli y tal y com concluien l’any 1921 ‘se deduce que este temblor puede contarse tanto por su intensidad, como por la duración de sus réplicas, como uno de los más importantes ocurridos en Cataluña durante los dos siglos mendicionados’. Per tant, si era dels més importants dels segles XVIII i XIX, noranta anys després podem afirmar que és un dels terratrèmols més importants de Catalunya dels darrers tres segles.



Article revista Ibérica (1921)

dissabte, 19 de juliol de 2008

Camp de Treball de Presoners durant la Guerra Civil (Part 2)

Autor: Carles Torné i Micola

En l'article anterior vam descriure el primer dels camps de Tivissa. El juliol del 1938 el camp es va traslladar més a l’interior, per facilitar la construcció de la carretera i evitar les llargues caminades. Aquest nou paratge era igualment erm, aspre i pedregós, i en conjunt més trist encara que l’anterior. Els mateixos presos van tenir que construir el seu habitatge amb parets de pedra amb forma rectangular d’aproximadament quaranta metres de llarg per quinze de costat. Es clavaren troncs a l’interior, però per les preses de construir la nova pista, l’habitatge mai es va acabar, implicant que la coberta fos mínima i que els presos dormien pràcticament a l’intempèrie i que intentessin aixoplucar-se sota les mantes. Josep Carrasco explica “Aquí fue donde peor acogimiento tuvimos, pues no nos permitieron acarrerar toda la leña que recogíamos y podía sernos necesaria y sólo pudimos hacer una choza pequeña, en donde poder dormir tres personas era como estar las cerillas en su caja. No sé para que hicimos aquello, pues eso y estar en la intermperie era lo mismo. Como éramos tres uno tenía que dormir en el medio y era el que mejor lo pasaba, pues sólo le llegaba el frío por arriba, ya que por los lados se lo quitábamos nosotros dos; por tanto, nos relevábamos y cada noche dormía uno en el centro” .

Al camp de Tivissa hi havia inicialment uns tres-cents presos, distribuïts en tres seccions que a la vegada es dividien en esquadres, integrades per cinc presos cada una. La gran majoria dels presos eren aragonesos (encara que n’hi havia algun de català, andalús, madrilenys i inclús de les Brigades Internacionals). La majoria eren soldats de l’exèrcit nacional, però també havia civils que per raons ignorades havien estat empresonats.

En el camp de Tivissa, no hi havia un clima bo de convivència ni entre els presoners. Aquests en prou feines es parlaven entre ells, sovint es trien a relluir egoismes i no faltaven les discussions internes provocades pel mal humor i el terror de la situació que vivien.

En aquest camp els pocs catalans que hi havia no eren mirats amb simpatia pels vigilants, però aquesta desafecció també era compartida per la resta de presoners.

El cap del camp de Tivissa era un sergent de la Guàrdia d’Assalt anomenat Monroy. A les ordres del cap hi havia uns setanta o vuitanta vigilants, sense que hi hagués diferentes graduacions entre ells. Només un dels vigilants era el secretari del cap del camp. Els presos anomenaven als vigilants campanilleros i gairebé tots eren aragonesos. Els vigilants eren persones sense cap formació, amb molt de ressentiment intern, cruels i plenes d’odi, especialment contra els capellans i tot el que es referia a l’Església. Especialment cruels van ser, en aquest camp, uns exminers i picapedrers de Mequinensas. Un cas explicat per Joan Coll fou “una vegada, a punta de dia, mentre els presos estaven formats a l’era davant del casalot, va veure com el cap del camp, en un atac de còlera i entre paraulotes i blasfèmies infernals, donava unes garrotades tan fortes a un dels presos, un jove aragonès de Casp, que el bastó va trencar-se. La víctima espantada va apretar a córrer però, possiblement després de reflexionar sobre le que li podia passar, optà per aturar-se. Aleshores li caigué al damunt una pluja de bastonades que el pres rebé estoicament sense moure’s ni exhalar un sol crit de queixa”.

dissabte, 12 de juliol de 2008

El Terratrèmol de 1845 (Part 2)

Autors: Joaquim Roset Piñol i Carles Torné Micola

Fotos: Joaquim Roset Piñol i Ramon Aragonés i Margalef

“La especial circunstancia de hallarse situado el epicentro de este movimiento sísmico en las proximidades de Tivisa, nuestro pueblo natal, nos ha movido a recoger los datos relativos al mismo, y dada su importancia y el conservarse todavía algunos efectos producidos en el terreno, hemos creído sería de interés su conocimiento para los lectores de Ibérica”. Així comenta l’article que van escriure Ramon Jardí i Màrius Bru editat en la revista Ibérica en el nº 361-362 (any 1921). Aquest mateix interés i circunstàncies es repeteixen ara, canviant la tinta de la imprenta pels bytes d’internet.

L’interés pel terratrèmol va sorgir emmarcat dins de tots els fets dramàtics que va viure Tivissa la primera meitat del segle XIX. No podem parlar d’un moviment tectònic en un dia concret, sino de diversos moviments al menys durant 15 dies, que van començar el 30 de setembre de 1845. Però com estava Tivissa en aquella data? Recordem que el 1810 Tivissa va ser pràcticament destruïda pels francesos, menys una part del barri d’ Avall, la resta fou cremada. Després uns indesitjables tivissans es van fer ‘los amos del poble’ i van entrar a totes les cases robant i destroçant (ho ampliarem en un proper article), acabava de passar la primera guerra carlina on l’església el 1838 es va convertir en un fortí amb canons dalt del campanar,… i per acabar-ho d’adobar quinze dies abans el 9 de setembre va haver un dels aiguats més importants que mai a passat en el nostre poble. (A sobre: foto solcides en l'actualitat)

En el mateix article respecte a l’aiguat explica ‘el día 9 de septiembre, desde las 9 de la madrugada hasta las 11, relampagueó y llovió de tal manera, que la cantidad de agua y granizo fue tanta, que nadie recordaba haber visto cosa igual. Los torrentes, saliendo de madre, produjeron grandes estragos. Todos o casi todos los árboles situados en las orillas de los barrancos fueron arrancados y arrastrados por la corriente, contándose por centenares el número de los desaparecidos. Muchos huertos quedaron esterilizados por la enorme cantidad de piedras depositadas en el agua. Un acueducto de piedra, conocido por el Arc (ara ja sé perquè un hortat es diu així), desapareció, y en aquel lugar quedó un largo hoyo de 8 ó 10 metros de profundidad. Todos los molinos harineros quedaron inutilizados. Y finalmente, en el valle de Penarroja la corriente destruyó una casita, pereciendo la familia que la habitaba y varios animales domésticos arrastrados por las aguas’.

Com veurem ampliat en un altre article, un militar va passar el 1847 per Tivissa descrivint itineraris per al desplaçament de infanteria i artilleria per a les tropes carlines i de Tivissa feu el següent comentari ‘este pueblo contendrá unas 400 casas, la mayor parte quemadas’. Per tant, al 1847 encara Tivissa no havia tornat a la normalitat després de totes aquestes desgràcies. Esquerra: foto solcides del Manou l'any 1921

Per tant, ens presentem el 30 de setembre amb una Tivissa empobrida, amb la majoria de cases encara cremades, amb un aiguat 15 dies abans que havia arrassat l’hortat (per tant una bona part dels aliments havien desaparescut), i amb les conseqüències socials d’una guerra (la primera carlinada) encara presents.

diumenge, 6 de juliol de 2008

Camp de Treball de Presoners durant la Guerra Civil (Part 1)

Autor: Carles Torné i Micola


Aquests articles sobre el Camp de Treball que va haver durant l'any 1938 al terme de Tivissa, estan basats en el llibre de Francesc Badia, Els Camps de treball a Catalunya durant la Guerra Civil (1936-1939), que podeu trobar a Google Books.

Va ser al terme de Tivissa, concretament als contraforts del Coll de Balaguer, on el 1938 va ser creat un destacament dependent del Camp de Treball de l’Hospitalet de l’Infant. La misió que tenien encomanada era fortificar aquesta serralada i construir una carretera estratègica que havia de duplicar per l’interior un tram de la carretera nacional que voreja la costa, el que actualment coneixem com pista de Gavadà.

El camp era organitzat pel band republicà i els presoners eren soldats i civils del band nacional.

Al principi el camp estava situat en un paratge isolat i inhòspit, amb pocs arbres i lluny de tot nucli habitat, fins al punt que ni els mateixos presos, procedents del camp de treball de l’Hospitalet de l’Infant, sabien on eren. Es va crear perquè tal com explicava el pres José Carrasco “viendo el sacrificio que para nosotros suponía el levantarnos de madrugada y volver de noche, con casi veinte kilómetros de caminatas durante el día, además del trabajo, optaron por llevar el campo de concentración más cerca del lugar de trabajo. Un día entero nos costó hacer el traslado y aquella noche tuvimos que dormir arrinconados contra una pared o en las cunetas de la carretera. Ninguno acertamos a orientarnos por desconocer el terreno, pero suponíamos que este nuevo campamento estaba situado entre dos pueblecitos, Vandellòs i Tivisa”.

Les instal·lacions que soplujaven els presos eren molt rudimentàries. Consistien en un tancat fet amb unes parets de pedres negroses sobreposades; la coberta era feta d’un entreteixit de branques de pi posades sobre uns troncs horitzontals que uns altres troncs verticals, gruixuts i enforcats, plantats a terra. El sòl no tenia el mateix nivell i estava distribuït en tres o quatre bancals. Hi havia també un vell casalot on dormien els guardians, i al costat, una era que servia d’escenari de les pesades formacions quotidianes dels internats. Més lluny, sota un cobert també fet amb troncs d’arbre i branques, unes pedres ennegrides, un munt de centra i unes peroles delatavan l’existència de la cuina del campament. Al darrere unes trinxeres obertes pels mateixos presos feien de letrines.

Un dels presos, un capellà, Mn. Joan Coll explicà el que va veure quan arribà “uns miserables presos, de mirada trista com la darrera d’un moribund, que abandonats, esgotats i mig morts, jeien per terra sense un parrac per cobrir-se o posar-se sota del cos. Per jaç tenien un munt de fullaraca i herba seca plena de porqueria i paràsits”.