dissabte, 30 d’agost de 2008

Entrevista a un Pescador de La Cala nat el 1844

Autor: Carles Torné i Micola

No hem fet pas espiritisme per a redactar aquesta entrevista. Es tracta d’una entrevista que es va publicar a la revista TIVISSA al seu nº28 del 1929. L’entrevista la va fer Ramon Margalef, corresponsal de la revista a l’Ametlla de Mar, i Ramon Pastor. La van fer al pescador més vell d’aquell moment a l’Ametlla, i l’anomenaven el tio Roig. Llavors tenia 85 anys, per tant, si suposem que l’entrevista es va fer en l’any de la publicació de l’entrevista, el tio Roig va néixer el 1844. Sota hi ha una foto (any 1916) de la cala primitiva de l'Ametlla de Mar amb les barques de pescadors, on actualment hi ha el port. Es possible que una de les barques fos del tio Roig.



Només hem inclòs alguna referència en negre per a situar-la en el context de l’època.

- Bon dia, tio Roig.
- Bon dia ens dongui Déu. Què diuen aquests homes ?
- Veníem a veure el peix ; però es veu que avui no n’agafen.
- Si no en porten els ‘cavalleros’ (pescadors de cavalla o barat) . El temps, per ço, no està molt a propòsit. De totes maneres, jo encara m’atreviria a pescar-ne unes quantes roves. Fins l’altre dia vaig ésser el ‘pinxo’ dels ‘cavalleros’(I va fer una rialleta de satisfacció).
- La gent em deia si hi posava pa i mel a l’ham i és que aquests ulls no en sabien de dormir i aquestes mans no podien estar parades. Un dia, en vaig agafar trenta roves!

Per tant, encara que d’una manera simpàtica i amena, ens comenta que treballava moltes hores al dies (els ulls no sabien de dormir) i d’una manera molt dura (aquestes mans no podien estar parades). L'entrevista la feien a la confraria de pescadors, on en le foto següent es veu quan arriben les barques (1910).
- Totes a l’ham?
- Totes. Veieu qui les ha pescat més !! Vaig portar-les a Tarragona on les van pagar a cinc rals la rova.
- I quant temps fa que no aneu a la mar ?
- Tres anys justos.
- I ara en teniu...
- Vuitanta cinc !!
- Així, fins als vuitanta dos, heu estat mariner ?
Fins als 82 anys va ser pescador!! per tant, fins que va poder. Igualment com veurem a continuació, en aquella època ja sorprenia que una persona sortís a pescar a aquesta edat.

- I doncs ? I tot sol, tot sol, que anava ! Alguna volta venia el peix a l’Ampolla i la gent em deia: com us ho féu per governar la barca? Entre Déu i jo ho fem tot, els contestava jo. Una vegada vaig venir desde Roses i portava la dona a bord. Abans d’arribar a Palamós, vaig haver de travessar una boira tan espessa que un no hi veia a quatre dits del nas. Jo no era pràctic d’aquells mars; però tombant i girant, tombant i girant, procurava no perdre de vista la costa i ja ho crec que vaig fer cap a casa.
- Quina edad tenieu quan vau començar a anar a la mar?
- Vuit anys amb prou feines.
Es a dir, que va estar dels 8 fins als 82 anys treballant com pescador, 74 anys en total !!!
- Us haureu vist amb tot en aquesta vida ?
- Si, com hi ha món. Una vegada, era un vespre de la Candelera, vaig fer cap a València. Dos dies i dues nits de navegar; però la meva barqueta ho aguantava tot. Una barca catalana que la vaig comprar a Miquel de Pistol i la vaig dur vint temporades. Ja em comptaven per perdut i quan van saber que, passat el temporal, tornava cap al poble, finides les festes, van fer esperar la música i em van rebre com si fos el Rei, tanmateix.(Una altra rialleta de satisfacció).
Comptat d’una manera molt simpàtica ens explica el drama de viuen i vivien els pescadors, se sap que surten però no si tornen.
- Després vaig comprar una altra barca a Tortosa que em va servir dinou temporades més. També era molt valenta.
- El poble, l’haureu conegut molt petit, veritat?
- Mireu si l’he conegut menut que quan jo era nin, no hi havien més que deu o dotze cases i unes quantes barraques de Jonás. Si ara és Barcelona això !

Es a dir, que cap al 1850 l’Ametlla encara era un poblet molt petit i que durant la segona meitat del segle XIX és quan es va engrandir, i el tio Roig se’n fa creus d’aquest creixement. La foto correspon a les barques de pescadors de l'Ametlla a principis del segle passat.

- I al servei, que hi vau anar ?
- Ja ho crec. D’ací, aquell any, vam marxar tretze i tots érem casats. A mi em va tocar d’anar a Itàlia a buscar el Rei Amadeu. Era molt bona persona aquell home.
Es referia a Amadeu de Saboia, que va regnar Espanya entre el 1871 i 1873 (foto de l'esquerra), encara que avui en dia és paradoxal, fou triat com a rei pel Congrés de Diputats (un rei elegit democràticament). Mirant una mica les dades hem vist que Amadeu fou triat com a rei pel Congrés el 16 de novembre del 1870 i una comissió es desplaçà a Florència, on residia, per convéncer-lo de què acceptés el nomenament i ho feu el 4 de desembre. Va venir d’Itàlia en vaixell i va desembarcar a Cartagena el 30 de desembre del 1870. Per tant, el tio Roig va estar present en aquest viatge d’Itàlia i Espanya. Tío Roig llavors havia de tenir 26 anys i cal suposar que al ser pescador el van destinar a marina. Una altra cosa que no ha de passar desapercebuda, és que tal i com comenta, tan ell com tots els de la seva lleva, estaven casats, res estrany si feien la mili als 26 anys, però el cas es que 13 famílies de la Cala, un poble molt petit llavors, van quedar desmembrades, amb totes les repercusions econòmiques i socials que havia de tenir.
- Tío Roig, i no cobreu cap dret passiu vós?
Dret passiu era com una pensió o jubilació de l’època.
- Res, fills, cobro – contestà en un to trist -. Abans em donaven dos duros cada mes. No era gaire cosa, però un ja en tenia per fumar. Fa temps, vaig tirar uns instancia a Madrid; però es veu que el fart no es preocupa del dejú. Tants anys de treball i ja ho veieu!

dimecres, 20 d’agost de 2008

Camp de Treball de Presoners durant la Guerra Civil (Part 4)

Autor: Carles Torné i Micola


Un altre capítol era la fam. El menjar dels presos era tan simple com insuficient. Al matí un líquid que donaven el nom de cafè (era una infusió de civada o garrofes) i un panet. Al migida, un plat amb poques llenties o uns quants cigrons, i al vespre un altre plat dels mateixos llegums en quantitat semblant. Era obvi que tot això no bastava per sostenir uns homes sotmesos a un treball tan intens i tan dur. La fam que sentien els presos els empenyia a menjar les coses més inhabituals, fins al punt que un grapat de garrofes constituïa un tresor per a qui podia aconseguir-lo. El pres Eduald Sayós comenta que arribà a menjar garrofes, fulls de favera, arrels de palmera, caps de sardina, bolets crus, carabassa crua, pells de patat, ginebrons, glans, cargols,…

Les conseqüències d’aquella dieta forçada es traduïren en unes diarrees constants que debilitaven encara més els interns dels camp i que un metge i un practicant, sense cap medicament ni mitjà adequat, difícilment podien erradicar. Altres malalties que van aparéixer al camp foren tuberculosi, afeccions circulatòries i un rar tipus de ceguera que afectà diversos internats. Els pacients, al principi, eren eximits de treball, però més tard, com que cada cop n’hi havia més, el criteri fou més rigorós i la majoria foren obligats a treballar. Un pres comenta que estava “incapacitat pels meus furóncols, vaig quedar cinc o sis dies al campament, fins que el jefe, al veure que érem tants que no treballàvem, va irrompre furiosament una matinada al nostre clos seguit pels seus guàrdies i, entre males cares, blasfèmies i empentes, ens feren anar tots indiscriminadament a treballar mentre ens deien que ens moríssim al tajo!”. Les atencions mèdiques eren mínimes. Diversos presos van tenir furóncols que hagueren de ser oberts amb unes tisores oxidades i sense desinfectar, això va provocar unes ferides per guarir les quals només podia disposar-se de vi. Un pres, J. Coll, explicà que "durant la construcció de la carretera una pedra, llançada per la dinamita, ferí greument un dels presoners que, per tota atenció, fou posar damunt d’un jaç de fulls fins que hores després morí."

Els eclesiàstics eren odiats en especial en els camp de treball per part dels vigilants. Mossèn Coll mai amagà la seva condició de capellà, ben conscient que aquesta confessió podria costar-li la vida. Salvà la vida, és cert, però hagué de sofrir innombrables penalitats. Els guardians estigueren sempre al damunt del mossèn acusant-lo, injurant-lo i maltractant-lo. Li dedicaren una especial vigilància i hagué de treballar encara més i més fort, explica que “un dia jo ja no podia porta amb els braços pedres més grosses, ni molt menys fer-ho més de pressa, per reomplir un buit de les obres. Coixejava, tenia les cames inflades per uns grans forúnculs i no podia més.Un guardia, exasperat per la meva poca rapidesa, va venir cap a mi amb els ulls plens d’ira i cridant em va donar un terrible cop de puny”. No es té constància que puguessin fer la seva activitat pastoral en els camps de treballs.

dissabte, 9 d’agost de 2008

Com era el Castell de Tivissa?

Autor: Carles Torné i Micola

Tots coneixem l'existència d'un castell a Tivissa, a través dels documents sabem a qui pertanyia, quan es va construir, però... com era? La descripció més complerta que he pogut trobar és la següent, extreta del llibre que us adjunto còpia de la tapa. El text és integrament extret del llibre (en blau) i he afegit algunes petites descripcions (en negre) que poden ajudar a entendre-ho.

Tivissa és un municipi de la Ribera d’Ebre; és situat damunt d’un turó i presenta una xarxa urbana típicament medieval. Aquesta població primerament fou murallada a base del cercle format pels darreres de les cases (mireu la foto aérea de Google Earth del barri del Castell); després tingué muralles, però aquestes ja són posteriors al domini de Bernat Fonollar – 1350-1365 – però, la disposició dels carrers dibuixa un parell de cercles anteriors. El castell sembla que l’utilitzaven els sarraïns; el 1174 el tingué en feu Guillem de Castellvell, després passà a formar part de la baronia d’Entença i del comtat de Prades. No sabem quan l’adquirí la familia Fonollar, però, per altres documents estudiats, podem dir que l’any 1269 ostentava la castlania de Tivissa Guillem de Fonollar i que després l’heretà el seu fill en Bernat (1282), el qual en el seu testament el deixà en herència. Potser en estudis posteriors, si consultem la documentació de Tivissa, que es troba a l’Arxiu Municipal de Tortosa, hi podrem donar resposta.

El castell era de dimensions redundes i comptava amb una cuina-menjador, amb molts pocs estris i, com totes les cases medievals, la impressió d’estar força desordenat. Hi havia dos folladors (eina utilitzada per a prémer, xafar, trepitjar), dos cubells de trascolar (trascolar és passar líquid d’un lloc a un altre) , dues parelles de portadores, nou vaixells (bótes grosses de vi)o bé bótes de fusta grosses, cinc vaixells o bé bótes de mena, de fusta, de les quals tres eren plenes (no es pot saber de què perquè el document presenta un altre forat), unes taules de menjar grans, una taula plegable, una taula apta per a celebrar missa, tres bancs, un arquibanc (banc en què el seient és una tapa d’una caixa), dos taüts grans, una arca de barutellar (un barutell és un sedàs per passar la farina), una banyadora, una caldera de coure, una cassa de coure (vas de metall amb mànec que serveis per treure oli o altres líquids d’una gerra), una paella de ferro trencada i un calastró de ferro.

Tot seguit s’ha de suposar que es passava a una cambra amb molt poc parament: un matalàs, dues vànoves (cobrellits), dos trevessers molt gastats i de poc valor, dos coixins, dos sacsllits i dos seients, i s’hi afegeixen dos llits de posts de fusta que es troben esmentats entre els mobles de la sala gran-cuina.

Hi havia un celler, bastant proveït; no hem d’oblidar que Tivissa és una terra de vi i blat. El celler comptava amb un vaixell de capacitat comptable de cent quaranta-quatre quarters de vi, ple de vi clar, un altre ple de vi clar de dos-cents onze quarters i mig de vi, un altre vaixell ple de vi de cent quaranta quarters, i un darrer de vi vermell de « companya », és a dir, de la tropa. Pel que fa als cereals hi havia : setze cafissos, deu fanegues i cinc almuts de mestall (barreja de blat, sègol i ordi), cartorze cafissos i vuit fanegues de blat, dos cafissos cinc fanegues i tres almuts d’ordi, vint cafissos, cinc fanegues i sis almuts de civada, quatre de faves i dos de guixes, cartorze cafissos i vuit fanegues de forment (blat de gra tou, esblanqueit o rogent), tres fanegues de llenties, sis de guixes, cinc de pèsols i guixons, quatre roves de cànem, dues de borra, vuit de figues seques, etc.

També s’esmenten els animals : dues truges mitjanes i uns ramats de 210 moltons (ovelles mascles castrades), 358 ovelles, etc.

dissabte, 2 d’agost de 2008

Camp de Treball de Presoners durant la Guerra Civil (Part 3)

Autor: Carles Torné i Micola


El programa dels presos era dens d’ocupacions i gens de temps per a l’oci. Abans que sortís el sol havien de formar ràpidament per rebre la migrada ració de l’esmorzar. La formació durava en conjunt uns quaranta-cinc minuts. En seguia immediatament la marxa cap al lloc de treball que durant uns tres quarts d’hora, per fer-la al migdia en sentit invers. Nova formació i recompte i mitja hora per dinar, després de la qual, tercera formació i altra vegada marxa al lloc de treball. Al vespre, acabada la jornada de treball, caminada de tornada, formació, sopar, recompte, ja de nit, i silenci. En total cartorze hores de treball al dia.
Les formacions, que s’allargaven inútilment, eren cansadíssimes per als presos. L’ocasió s’aprofitava per fer-los escoltar, quan calia, els discursos del cap del camp. No obstant, les hores més cruels eren les del treball. Els presos treballaven de sol a sol i les tasques eren dures i esgotadores, no solament per la naturalesa de les feines (la gran majoria dels detinguts no hi estaven habituats), sinó principalment perquè havien de treballar hores i hores seguides sense el més petit descans i ni tan sols se’ls permitia canviar de treball.

El pres Carrasco comentà “No nos permitían hacer lumbres porque no había tiempo de ir a por leña, había que trabajar, trabajar y trabajar. Vengui! Vengui! Nos decía uno de los milicianos. Era bastante inhumano, el trato que nos daba esta gente. No tenían compasión viéndonos como nos veían que no podíamos con nuestros huesos y hacernos trabajar de aquella manera agotadora. Parecía como si ya hubieran estudiado los trabajos que cada uno teníamos que hacer durante todo el día, pues no nos dejaban que cambiásemos de trabajo. Si a uno lo destinaban por la mañana a acarrear piedras de un sitio para otro, durante todo el día ya no le permitían abandonarlo ni que cambiase con otro que estuviese partiendo con un marro las piedras hasta reducirlas a grava para el firme de la carretera. Es sobradamente conocido que cuando se cambia un trabajo por otro, aun siendo más penoso, parece que no agota tanto, pues la rutina ayuda a que resulte más pesado y angustioso, pero nuestros guardianes ni eso nos dejaban hacer. En este último campamento (segon de Tivissa) pasamos nuestras peores días de nuestra campaña de prisioneros, tanto en lo que se refiere a comidas, trabajo y consideraciones. Todo ello fue negativo y deplorable”. Un altre pres Eduald Sayós explica “era cansadíssim amb les poques forces que teníem ens obligaven a treballar com si fóssim homes forts, ben alimentats i avessat a aquella classe de feina. Allò era superior a les nostres forces!”

Tot això agravat per la manca de vestit suficient, el calçat improvisat i l’absència absoluta de tota higiene. Mn. Coll explica que “els presos anaven vestits de qualsevol manera, espellifats, tapats amb trossos de manta lligats amb cordills per substituir la camisa pels pantalons. Com que no tenien més roba havien de treballar i dormir sempre amb la mateixa vestimenta”. Mn Coll conta que va portar la mateixa roba al damunt desde març del 1938 fins al gener del 1939. Respecte al calçat dels detinguts, quan es feia malbé ja no el podien substituir. Molts anaven descalços i coixejant. Els mateixos presos s’habilitaren uns avarques fetes amb trossos de peumàtics i lligades als peus amb filferros, respecte això J.Carrasco comenta “¡Cuánto daría yo ahora por poder citar nombres y apellidos de todos aquellos compañeros míos que con tiras cortadas de las mantas o del capote teníamos que vendarnos los pies porque ya no teníamos calzados!¡Cuántas y cuántas veces tuvimos que ir con los pies llagados al trabajo, pues nos lo exigían los milicianos y contra cuyas órdenes nada podíamos objetar!”.
La manca d’aigua per rentar-se fou gairebé absoluta. Eduald Sayós comentà “l’aigua, tan escassa en aquells paratges, ens faltà sempre. Gràcies que ens en donessin per beure. Rentar-se, era propi de senyorets feixistes! No ens poguérem rentar durant mesos sencers, precisament els mesos de més calor. Com vaig sofrir! Entre la picor dels paràsits i la porqueria que portavem semblàvem sarnosos. El dia que plovia ho aprofitàvem per rentar-nos al menys la cara i els peus. La falta de neteja feia que els paràsits es proliferessin molt i, en una ocasió, els caps del camp hagueren de subtituir un dia de treball per una anada col·lectiva a la planta més propera, l’Hospitalet de l’Infant, per fer banyar els presos i atenuar el suplici dels paràsits."