La felicitat no és d'aquest món

Autor: Carles Torné i Micola

En la revista TIVISSA (nº27),amb el mateix títol d'aquest article, vaig llegir un escrit que impresiona per la seva duresa dels fets narrats. Vaig creure que podia ser ficció, però després de veure la foto adjunta, crec que, encara que els fets fossin de ficció, van inspirar-se en fets que massa sovint passaven en els pobles pescadors.

Aquesta foto és de l'Ametlla de Mar abans de fer-se l'actual port, quan encara era una cala. La foto és de principis del segle XX i es veu el seguici religiós (capellà i escolans), juntament amb la resta del poble esperant les restes d'un naufragi. Com podeu observar l'espectació és màxima, pensant que l'Ametlla en aquell moment era un poble molt petit. Us re-escric el text que us comentava anteriorment i, juntament amb la foto, jutjeu vosaltres com es vivia en aquella època el fet de ser pescadors.

Era una tarda calmosa del mes d'agost. El sol havia apaivagat la força dels seus raigs; la mar besava mandrosament les arenes de la platja i una que altra gavina revolava sense quasi moure les ales com si se sostingués a l'aire per un miracle d'equilibri.

Allà a l'horitzó, es dibuixava, mig indefinida, la silueta d'un vaixell, i arreu podia veure's un estol de veles que semblaven altres gavines, encantades al mig del mar.

Hom sentia el cor com posseït d'una tendra i dolça quietud i els ulls no es cansaven de mirar la magnificència del panorama. I és que, esguardant el mar, hom se sent infinitament petit i apar una irreverència, pensar en res que no sugi gran i greu, a l'esnems, com el mateix mar.

En un lloc solitari i feréstec, ple de timbes i precipicis, com qui no té por d'allò que és afrós, dues damisel·les agenollades sobre una roca molt alta, semblaven dos àngels de carn en èxtasi.

De prompte, l'una formosa, s'aixecà i extenent el braç i assenyalant sota seu, exclamà en to solemne, seré i pausat:

- Aquí fou, amiga meva, com saps, el lloc on els nostres pares, avui fa anys, deixaren aquesta vall de llàgrimes engollits per aquesta mar traïdora, per aquesta mar que, si bé dóna de menjar és a canvi de sacrificis tan grans com el de la pròpia vida, per aquesta mar que apareix conjurada contra mi, feble criatura, puix que, a més del meu pare, acaba de robar-me el meu amor, la meva felicitat.

Féu una pausa. Arreu regnava el silenci tan pregon que va fer gelar la sant de l'amigueta que encara romania agenollada i muda.

- La meva vida no pot ésser més que un dolor continuitat, capaç d'inspirar llàstima a tothom, un termunt, una cosa sobrera, com sobrer és en aquest món ço que no té una fi que complir, com sobrera és la persona que no aspira a res, que no té il·lusions, ni amor, com jo que ja no en puc tenir.

Tornà a callar. Semblava necessitar aire i respirava fortament, com si volgués engolir-se d'una vegada, tot el de l'espai.

Per fi, resolta seguí:

- Però aquesta mar, que tan de mal m'ha fet, serà pietosa amb mi, solament una vegada. Ella portarà els meus ossos on guarda, avara, els que foren dels meus tresors; ella unirà baix son ample mantell blau les nostres ànimes......

I cridant, -fins al desconegut- es llençà de cara al precipici, on el seu cos fou rebut amb un petó hipòcrita, per les aigües tranquiles.

-----------------------------

El sol ixent trobà a la platja, sobre l'arena una forma femenina, gentil i rígida amb els braços estesos com suplicant... i és que, no havent volgut rebre el seu fons aquell cos, el mar no volgué, ni per una sola vegada, ésser pietós amb la infortunada.