divendres, 18 d’abril de 2008

Cardó, de monasteri a balneari (Part 2)

"col·laboració dels blogs Històries i Tradicions de Tivenys i Tivissa a la xarxa, col·laboració ebrenca per a que no s'oblidi el passat comú de molts dels nostre pobles"

Autors: Sisco Pinyol Antó i Carles Torné Micola

Després de la desamortització de Mendizábal, el monestir va quedar abandonat i fou espoliat i saquejat pels propis veïns.
L’any 1844 Miguel Antonio Monclús va comprar a l’Estat en subhasta pública l’horta regada per la font del Pastor i les terres colindants que ocupaven 97 jornals de terra, aquest espai comptava amb un molí de farina.
Les propietats curatives de les aigües de les fonts de Cardó, totes bicarbonatades, càlciques i arsenicals eren conegudes per la gent de la zona, així que els afectats per herpes, no els importava la incomoditat del viatge i l’estança en el monestir tot destartalat, carregats de provisions per poder fer-se el menjar, acudien els estius a la vall de Cardó. Entre aquesta gent trobem cognoms Tortosins com Barcerà, Cento i Abarcat, els quals decidiren restaurar el monestir pel seu compte. Varen reedificar part de les dependències en ruïnes, donant-los un cert confort i varen aconseguir que s’arreglés el camí de Tivenys. Havent fet totes aquestes millores inauguraren la temporada oficial de banys el 5 de juny de 1866. Era l’origen del futur balneari.
La gent que visitava el lloc en aquell temps era poc exigent i buscava més les propietats curatives que la comoditat, així que per una habitació amb llit, matalàs, coixí, llençols i palangana, es pagaven quatre rals diaris i una habitació sense moblar dos rals.
En aquests moments l’edifici encarà era propietat de l’Estat, no fou fins l’any 1877 en que Salvador Cabestany Gasol veient les possibilitats de la zona va comprar les terres junt amb el seu oncle Salvador Cabestany Ninot a un veí de Santa Coloma de Queralt que ho havia comprat a l’Estat. Més tard el jove Salvador li comprava la part al seu oncle i començava la restauració de l’exmonestir.
L’any 1879 va començar la restauració començant, per emblanquinar els claustres, passadissos i les velles dependències que canviaren la seva funcionalitat. L’espai que ocupava l’antic campanar de l’església, que estava tombat, va donar lloc al menjador, la sagristia i les habitacions contigües foren habilitades com a vivenda del propietari. Les cel·les dels frares foren utilitzades com habitacions per als banyistes. A la vella construcció monacal es varen afegir altres edificis, el claustre central es va cobrir de vidrieres per tal de convertir-lo en cafè-restaurant. L’església es convertirà en sala de festes, l’espai que s’utilitzava per al cor es rehabilita com a biblioteca i sala de billar. El que havia estat segurament com a capella privada del Prior s’habilita com a petita església per als hostes del balneari. En aquesta època també es creen nous camins per arribar a les fonts i es construeixen diferents xalets.
L’ermita de Sant Roc, que es troba al costat de la font de la Ronya, la converteixen en pavelló d’inhalacions i de banys. La planta baixa de l’ermita de Sant Elies, just al costat de la font del Borboll, la converteixen en pavelló de polvoritzacions i la planta superior en un pis de lloguer.
Davant l’augment d’hostes es projecta una nova capella que és inaugurada el 6 d’agost de 1884
Totes aquestes millores es fan baix la direcció de Salvador Cabestany Gasol amb la col·laboració del seu fill Salvador Cabestany Marqués. Durant tots aquests anys van tenir nombroses disputes amb Miguel Antonio Monclús, fins que finalment l’any 1886 s’ho va quedar tot Salvador Cabestany.
És llavors quan baix la direcció del doctor Codina Langlin, famós farmacèutic de Barcelona, que es porten a terme els primers anàlisis de les aigües, que son declarades d’utilitat publica el 28 d’octubre de 1887.
El primer metge-director del balneari fou Emilio Sacanella, que fou substituït l’any 1889 per Leoncio Bellido Díaz del Cos Oficial de Directors de Banys.
Fins el 1904 que es va obrir la carretera des de Rasquera l’únic accés per arribar al balneari era pel camí de Tivenys. La resta de comunicacions es podien fer per telèfon amb Tivenys i Tortosa utilitzant la línia que pujava pel mateix camí que sortia de Tivenys. Per establir comunicacions amb altres poblacions com Móra, Tivissa i Rasquera s’utilitzaven palomes missatgeres. Cardó va comptar també amb servei de correus, comptant amb el seu propi datador com qualsevol població de l’època.
Per tal d’amenitzar les vetllades dels clients Cardó va comptar amb importants mestres de música com el professor Gotós, el qual fou succeït pel professor Sala Leyda i a n’aquest el substituí Santiago Volart el qual va formar un trio de molta qualitat musical amb professors del Liceu de Barcelona.
L’any 1912 mor Salvador Cabestany i la propietat passa a màns dels seus fills, els qual no tarden en vendre el balneari, després de passar per diferents màns l’acaba comprant Ricardo Viñas que li dóna un nou impuls amb una sèrie de reformes destinades a millorar les dependències i equipant-les amb renovades comoditats, també millora els camins i passejos del balneari.
Després compra la finca la societat Balneario de Cardó, S.A. formada per Jacinto Martí i Jacinto Esteva, els quals continuen la millora del balneari amb obres d’art inspirades amb motius locals, nous elements tècnics com la substitució del gas per la electricitat, una piscina, pista de tenis, etc.
Amb l’arribada de la Guerra Civil el balneari fou ocupat per les Brigades Internacionals, concretament les unitats Garibaldi i la Marsellesa, quan el front es va establir a l’Ebre aquestes unitats varen marxar al front i el balneari fou ocupat pel V Cos de l’Exèrcit, que estava baix el comandament dels coronels Modesto i Lister, establint-hi una comandància de brigada i un hospital d’urgència.
Un cop finalitzada la guerra el balneari que era propietat de Salvador Samso, passa a màns de Ricardo Viñas Geis, que després de netejar-lo i condicionar-lo torna a obrir-lo al públic l’any 1940, com a sanatori o centre de salut amb la finalitat de combatre la tuberculosis, malaltia molt estesa en aquells anys. L’activitat com a balneari va continuar fins l’any 1967 que va haver de tancar per falta de modernitat en les instal·lacions i la moda dels banys de mar.
L'any 1974 la finca fou comprada per Enric Nomen Borràs, el qual va posar en marxa una planta embotelladora d'aigua, el 1981 ho va comprar Nestle, S.A, el 1987 va passar a mans de Abengoa, S.A., per acabar el 1989 a màns de la multinacional Leches Pascual que ha sobreexplotant la vall amb l'extracció d'aigua. De les nombroses fonts destinades al balneari que hi ha escampades per tota la vall, actualment no n'hi ha cap que ragi, totes estan seques, algunes fins i tot taponades per la pròpia empresa. Es llastimós anar d'excursió a Cardó i tenir que agafar l’aigua de casa.
Entre les personalitats que van estiuejar al balneari trobem els cardenals Gomá i Ochotorena, els arquebisbes de Tarragona i Toledo, els prelats de Tortosa, Barcelona i Vic, doctors Bilbao, Ugarriza, Laguarda o Rusca, o artistes com l’escultor Llimona, el músic i compositor Lluís Millet, fundador i director de l’Orfeó Català, pintors i escriptors com Apel·les Mestre, Ramon Casas, Anglada Camarasa, Junyent, Labarta o el Marques de Cabanes.
En el següent gràfic podem observar l’afluència de clients al balneari




Bibliografia: TERMALISMO Y TURISMO EN CATALUNYA: UN ESTUDIO GEOHISTÓRICO CONTEMPORÁNEO. Tesis doctoral de Juan José Molina Villar