dissabte, 12 de juliol de 2008

El Terratrèmol de 1845 (Part 2)

Autors: Joaquim Roset Piñol i Carles Torné Micola

Fotos: Joaquim Roset Piñol i Ramon Aragonés i Margalef

“La especial circunstancia de hallarse situado el epicentro de este movimiento sísmico en las proximidades de Tivisa, nuestro pueblo natal, nos ha movido a recoger los datos relativos al mismo, y dada su importancia y el conservarse todavía algunos efectos producidos en el terreno, hemos creído sería de interés su conocimiento para los lectores de Ibérica”. Així comenta l’article que van escriure Ramon Jardí i Màrius Bru editat en la revista Ibérica en el nº 361-362 (any 1921). Aquest mateix interés i circunstàncies es repeteixen ara, canviant la tinta de la imprenta pels bytes d’internet.

L’interés pel terratrèmol va sorgir emmarcat dins de tots els fets dramàtics que va viure Tivissa la primera meitat del segle XIX. No podem parlar d’un moviment tectònic en un dia concret, sino de diversos moviments al menys durant 15 dies, que van començar el 30 de setembre de 1845. Però com estava Tivissa en aquella data? Recordem que el 1810 Tivissa va ser pràcticament destruïda pels francesos, menys una part del barri d’ Avall, la resta fou cremada. Després uns indesitjables tivissans es van fer ‘los amos del poble’ i van entrar a totes les cases robant i destroçant (ho ampliarem en un proper article), acabava de passar la primera guerra carlina on l’església el 1838 es va convertir en un fortí amb canons dalt del campanar,… i per acabar-ho d’adobar quinze dies abans el 9 de setembre va haver un dels aiguats més importants que mai a passat en el nostre poble. (A sobre: foto solcides en l'actualitat)

En el mateix article respecte a l’aiguat explica ‘el día 9 de septiembre, desde las 9 de la madrugada hasta las 11, relampagueó y llovió de tal manera, que la cantidad de agua y granizo fue tanta, que nadie recordaba haber visto cosa igual. Los torrentes, saliendo de madre, produjeron grandes estragos. Todos o casi todos los árboles situados en las orillas de los barrancos fueron arrancados y arrastrados por la corriente, contándose por centenares el número de los desaparecidos. Muchos huertos quedaron esterilizados por la enorme cantidad de piedras depositadas en el agua. Un acueducto de piedra, conocido por el Arc (ara ja sé perquè un hortat es diu així), desapareció, y en aquel lugar quedó un largo hoyo de 8 ó 10 metros de profundidad. Todos los molinos harineros quedaron inutilizados. Y finalmente, en el valle de Penarroja la corriente destruyó una casita, pereciendo la familia que la habitaba y varios animales domésticos arrastrados por las aguas’.

Com veurem ampliat en un altre article, un militar va passar el 1847 per Tivissa descrivint itineraris per al desplaçament de infanteria i artilleria per a les tropes carlines i de Tivissa feu el següent comentari ‘este pueblo contendrá unas 400 casas, la mayor parte quemadas’. Per tant, al 1847 encara Tivissa no havia tornat a la normalitat després de totes aquestes desgràcies. Esquerra: foto solcides del Manou l'any 1921

Per tant, ens presentem el 30 de setembre amb una Tivissa empobrida, amb la majoria de cases encara cremades, amb un aiguat 15 dies abans que havia arrassat l’hortat (per tant una bona part dels aliments havien desaparescut), i amb les conseqüències socials d’una guerra (la primera carlinada) encara presents.