Camp de Treball de Presoners durant la Guerra Civil (Part 2)

Autor: Carles Torné i Micola

En l'article anterior vam descriure el primer dels camps de Tivissa. El juliol del 1938 el camp es va traslladar més a l’interior, per facilitar la construcció de la carretera i evitar les llargues caminades. Aquest nou paratge era igualment erm, aspre i pedregós, i en conjunt més trist encara que l’anterior. Els mateixos presos van tenir que construir el seu habitatge amb parets de pedra amb forma rectangular d’aproximadament quaranta metres de llarg per quinze de costat. Es clavaren troncs a l’interior, però per les preses de construir la nova pista, l’habitatge mai es va acabar, implicant que la coberta fos mínima i que els presos dormien pràcticament a l’intempèrie i que intentessin aixoplucar-se sota les mantes. Josep Carrasco explica “Aquí fue donde peor acogimiento tuvimos, pues no nos permitieron acarrerar toda la leña que recogíamos y podía sernos necesaria y sólo pudimos hacer una choza pequeña, en donde poder dormir tres personas era como estar las cerillas en su caja. No sé para que hicimos aquello, pues eso y estar en la intermperie era lo mismo. Como éramos tres uno tenía que dormir en el medio y era el que mejor lo pasaba, pues sólo le llegaba el frío por arriba, ya que por los lados se lo quitábamos nosotros dos; por tanto, nos relevábamos y cada noche dormía uno en el centro” .

Al camp de Tivissa hi havia inicialment uns tres-cents presos, distribuïts en tres seccions que a la vegada es dividien en esquadres, integrades per cinc presos cada una. La gran majoria dels presos eren aragonesos (encara que n’hi havia algun de català, andalús, madrilenys i inclús de les Brigades Internacionals). La majoria eren soldats de l’exèrcit nacional, però també havia civils que per raons ignorades havien estat empresonats.

En el camp de Tivissa, no hi havia un clima bo de convivència ni entre els presoners. Aquests en prou feines es parlaven entre ells, sovint es trien a relluir egoismes i no faltaven les discussions internes provocades pel mal humor i el terror de la situació que vivien.

En aquest camp els pocs catalans que hi havia no eren mirats amb simpatia pels vigilants, però aquesta desafecció també era compartida per la resta de presoners.

El cap del camp de Tivissa era un sergent de la Guàrdia d’Assalt anomenat Monroy. A les ordres del cap hi havia uns setanta o vuitanta vigilants, sense que hi hagués diferentes graduacions entre ells. Només un dels vigilants era el secretari del cap del camp. Els presos anomenaven als vigilants campanilleros i gairebé tots eren aragonesos. Els vigilants eren persones sense cap formació, amb molt de ressentiment intern, cruels i plenes d’odi, especialment contra els capellans i tot el que es referia a l’Església. Especialment cruels van ser, en aquest camp, uns exminers i picapedrers de Mequinensas. Un cas explicat per Joan Coll fou “una vegada, a punta de dia, mentre els presos estaven formats a l’era davant del casalot, va veure com el cap del camp, en un atac de còlera i entre paraulotes i blasfèmies infernals, donava unes garrotades tan fortes a un dels presos, un jove aragonès de Casp, que el bastó va trencar-se. La víctima espantada va apretar a córrer però, possiblement després de reflexionar sobre le que li podia passar, optà per aturar-se. Aleshores li caigué al damunt una pluja de bastonades que el pres rebé estoicament sense moure’s ni exhalar un sol crit de queixa”.