Camp de Treball de Presoners durant la Guerra Civil (Part 4)

Autor: Carles Torné i Micola

Un altre capítol era la fam. El menjar dels presos era tan simple com insuficient. Al matí un líquid que donaven el nom de cafè (era una infusió de civada o garrofes) i un panet. Al migida, un plat amb poques llenties o uns quants cigrons, i al vespre un altre plat dels mateixos llegums en quantitat semblant. Era obvi que tot això no bastava per sostenir uns homes sotmesos a un treball tan intens i tan dur. La fam que sentien els presos els empenyia a menjar les coses més inhabituals, fins al punt que un grapat de garrofes constituïa un tresor per a qui podia aconseguir-lo. El pres Eduald Sayós comenta que arribà a menjar garrofes, fulls de favera, arrels de palmera, caps de sardina, bolets crus, carabassa crua, pells de patat, ginebrons, glans, cargols,…

Les conseqüències d’aquella dieta forçada es traduïren en unes diarrees constants que debilitaven encara més els interns dels camp i que un metge i un practicant, sense cap medicament ni mitjà adequat, difícilment podien erradicar. Altres malalties que van aparéixer al camp foren tuberculosi, afeccions circulatòries i un rar tipus de ceguera que afectà diversos internats. Els pacients, al principi, eren eximits de treball, però més tard, com que cada cop n’hi havia més, el criteri fou més rigorós i la majoria foren obligats a treballar. Un pres comenta que estava “incapacitat pels meus furóncols, vaig quedar cinc o sis dies al campament, fins que el jefe, al veure que érem tants que no treballàvem, va irrompre furiosament una matinada al nostre clos seguit pels seus guàrdies i, entre males cares, blasfèmies i empentes, ens feren anar tots indiscriminadament a treballar mentre ens deien que ens moríssim al tajo!”. Les atencions mèdiques eren mínimes. Diversos presos van tenir furóncols que hagueren de ser oberts amb unes tisores oxidades i sense desinfectar, això va provocar unes ferides per guarir les quals només podia disposar-se de vi. Un pres, J. Coll, explicà que "durant la construcció de la carretera una pedra, llançada per la dinamita, ferí greument un dels presoners que, per tota atenció, fou posar damunt d’un jaç de fulls fins que hores després morí."

Els eclesiàstics eren odiats en especial en els camp de treball per part dels vigilants. Mossèn Coll mai amagà la seva condició de capellà, ben conscient que aquesta confessió podria costar-li la vida. Salvà la vida, és cert, però hagué de sofrir innombrables penalitats. Els guardians estigueren sempre al damunt del mossèn acusant-lo, injurant-lo i maltractant-lo. Li dedicaren una especial vigilància i hagué de treballar encara més i més fort, explica que “un dia jo ja no podia porta amb els braços pedres més grosses, ni molt menys fer-ho més de pressa, per reomplir un buit de les obres. Coixejava, tenia les cames inflades per uns grans forúnculs i no podia més.Un guardia, exasperat per la meva poca rapidesa, va venir cap a mi amb els ulls plens d’ira i cridant em va donar un terrible cop de puny”. No es té constància que puguessin fer la seva activitat pastoral en els camps de treballs.