dissabte, 2 d’agost de 2008

Camp de Treball de Presoners durant la Guerra Civil (Part 3)

Autor: Carles Torné i Micola


El programa dels presos era dens d’ocupacions i gens de temps per a l’oci. Abans que sortís el sol havien de formar ràpidament per rebre la migrada ració de l’esmorzar. La formació durava en conjunt uns quaranta-cinc minuts. En seguia immediatament la marxa cap al lloc de treball que durant uns tres quarts d’hora, per fer-la al migdia en sentit invers. Nova formació i recompte i mitja hora per dinar, després de la qual, tercera formació i altra vegada marxa al lloc de treball. Al vespre, acabada la jornada de treball, caminada de tornada, formació, sopar, recompte, ja de nit, i silenci. En total cartorze hores de treball al dia.
Les formacions, que s’allargaven inútilment, eren cansadíssimes per als presos. L’ocasió s’aprofitava per fer-los escoltar, quan calia, els discursos del cap del camp. No obstant, les hores més cruels eren les del treball. Els presos treballaven de sol a sol i les tasques eren dures i esgotadores, no solament per la naturalesa de les feines (la gran majoria dels detinguts no hi estaven habituats), sinó principalment perquè havien de treballar hores i hores seguides sense el més petit descans i ni tan sols se’ls permitia canviar de treball.

El pres Carrasco comentà “No nos permitían hacer lumbres porque no había tiempo de ir a por leña, había que trabajar, trabajar y trabajar. Vengui! Vengui! Nos decía uno de los milicianos. Era bastante inhumano, el trato que nos daba esta gente. No tenían compasión viéndonos como nos veían que no podíamos con nuestros huesos y hacernos trabajar de aquella manera agotadora. Parecía como si ya hubieran estudiado los trabajos que cada uno teníamos que hacer durante todo el día, pues no nos dejaban que cambiásemos de trabajo. Si a uno lo destinaban por la mañana a acarrear piedras de un sitio para otro, durante todo el día ya no le permitían abandonarlo ni que cambiase con otro que estuviese partiendo con un marro las piedras hasta reducirlas a grava para el firme de la carretera. Es sobradamente conocido que cuando se cambia un trabajo por otro, aun siendo más penoso, parece que no agota tanto, pues la rutina ayuda a que resulte más pesado y angustioso, pero nuestros guardianes ni eso nos dejaban hacer. En este último campamento (segon de Tivissa) pasamos nuestras peores días de nuestra campaña de prisioneros, tanto en lo que se refiere a comidas, trabajo y consideraciones. Todo ello fue negativo y deplorable”. Un altre pres Eduald Sayós explica “era cansadíssim amb les poques forces que teníem ens obligaven a treballar com si fóssim homes forts, ben alimentats i avessat a aquella classe de feina. Allò era superior a les nostres forces!”

Tot això agravat per la manca de vestit suficient, el calçat improvisat i l’absència absoluta de tota higiene. Mn. Coll explica que “els presos anaven vestits de qualsevol manera, espellifats, tapats amb trossos de manta lligats amb cordills per substituir la camisa pels pantalons. Com que no tenien més roba havien de treballar i dormir sempre amb la mateixa vestimenta”. Mn Coll conta que va portar la mateixa roba al damunt desde març del 1938 fins al gener del 1939. Respecte al calçat dels detinguts, quan es feia malbé ja no el podien substituir. Molts anaven descalços i coixejant. Els mateixos presos s’habilitaren uns avarques fetes amb trossos de peumàtics i lligades als peus amb filferros, respecte això J.Carrasco comenta “¡Cuánto daría yo ahora por poder citar nombres y apellidos de todos aquellos compañeros míos que con tiras cortadas de las mantas o del capote teníamos que vendarnos los pies porque ya no teníamos calzados!¡Cuántas y cuántas veces tuvimos que ir con los pies llagados al trabajo, pues nos lo exigían los milicianos y contra cuyas órdenes nada podíamos objetar!”.
La manca d’aigua per rentar-se fou gairebé absoluta. Eduald Sayós comentà “l’aigua, tan escassa en aquells paratges, ens faltà sempre. Gràcies que ens en donessin per beure. Rentar-se, era propi de senyorets feixistes! No ens poguérem rentar durant mesos sencers, precisament els mesos de més calor. Com vaig sofrir! Entre la picor dels paràsits i la porqueria que portavem semblàvem sarnosos. El dia que plovia ho aprofitàvem per rentar-nos al menys la cara i els peus. La falta de neteja feia que els paràsits es proliferessin molt i, en una ocasió, els caps del camp hagueren de subtituir un dia de treball per una anada col·lectiva a la planta més propera, l’Hospitalet de l’Infant, per fer banyar els presos i atenuar el suplici dels paràsits."