dissabte, 28 de juny del 2008

El Terratrèmol de 1845 (Part 1)

Autors: Joaquim Roset Piñol i Carles Torné Micola
Fotos: Joaquim Roset Piñol i Ramon Aragonés Margalef


Els terratrèmols estan produïts pel moviment de les plaques tectòniques. Unes plaques tectòniques se separen (pex. Amèrica i Europa) i unes altres xoquen (pex. Europa i Àfrica). Aquests moviments relatius entre cadascuna de les plaques provoca els terratrèmols i els volcans. (Foto baix: solcides del Manou en l'actualitat)

La zona de Tivissa es troba ubicada dins de la placa Ibèrica, la qual xoca pel nord amb la placa Euroasiàtica (Europa i Àsia) i pel sud amb la placa Africana.

Per tant la placa Ibèrica es troba en una zona tectònicament activa i per tant favorable a la existència de fenòmens tectònics com terratrèmols i volcans. Uns bons exemples poden ser els terratrèmols dels Pirineus, de les zones Bètiques, del nord d’Àfrica,...així com els efectes de vulcanisme existents a la mediterrània (Etna, Vesubi, etc..)

L’activitat tectònica de les diferents plaques fa que la zona de la mediterrània sigui susceptible a patir terratrèmols d’escala mitjana a gran i els quals podrien provocar els temuts ‘tsunamis’, tal com el que va arrasar la ciutat de Lisboa l’any 1755 i provocat per un terratrèmol de magnitud 9 a l’escala de Richter.

La zona de Tivissa se situa a l’extrem nord-oest de la placa Ibèrica i per tant es troba afectada pels diferents esforços tectònics. Aquests esforços es tradueixen en plecs i falles en les muntanyes i de les quals Tivissa n’és molt rica. La Serra de Tivissa, al sud de la població, es troba representada per materials calcaris d’edat Juràssica fortament tectonitzats amb una sèrie de plecs i falles les quals son procedents de les activitats tectòniques anteriorment comentades.

El terratrèmol de 1845 va estar produït per un d’aquests moviments tectònics. Aquest terratrèmol es va catalogar amb una magnitud VI a VII a l’escala Mercalli. Aquesta escala avalua els terratrèmols a partir dels danys ocasionats i arriba fins a magnitud XII (Destrucció total de la zona). Esquerra: foto solcida l'any 1921.

L’epicentre d’aquest terratrèmol no està identificat de forma correcta degut a la poca informació existent per tal d’avaluar-lo correctament. Tot i això s’han pogut identificar col·lapses i caigudes de blocs causats pel propi terratrèmol a la zona de Les Meliques i altres contrades del terme municipal de Tivissa. Per tal d’ubicar correctament l’epicentre i les seves conseqüències s’hauria de procedir a realitzar datacions mitjançant diferents processos (liquenomentria, etc.)

El terratrèmol va ser detectat el dia 9 de Setembre de 1845 i va tenir una sèrie de rèpliques, de les quals les més importants van ser les dels dies 3 i 7 d’Octubre del mateix any. Donades aquesta sèrie de rèpliques el terratrèmol de Tivissa ha estat catalogat com la sèrie sísmica de Tivissa (sèrie número 5 a l’ Atles Sísmic de Catalunya).

Actualment els terratrèmols s’identifiquen amb l’escala de Richter, la qual avalua les dimensions d’un terratrèmol i l’escala màxima resta oberta tot i que a partir de 8.4 a 9 es considera catastròfic.

El terratrèmol de Tivissa es va avaluar de magnitud VI a VII a l’escala Mercalli i que correspon a un terratrèmol de grau 5 a 6 a l’escala Richter. Aquest terratrèmol va alliberar una energia equivalent a una explosió nuclear i el radi afectat (expansió de les ones) va ser d’uns 150 a 220 quilòmetres.

Al tractar-se d’un terratrèmol antic, les mesures van estar realitzades a partir dels danys ocasionats a la zona i
de les versions particulars de la gent i per tant aquestes dades podrien variar.

Tot i les incerteses sobre la ubicació de l’epicentre i la magnitud exacta del terratrèmol es podria dir que el terratrèmol de Tivissa va presentar unes característiques importants, des del punt de vista sismològic, i està com a punt de referència dels terratrèmols de Catalunya.

Aquesta importància ha fet que algunes de les grans estructures de la zona (nuclears, embassaments,...) hagin tingut que estar dimensionades en funció de la intensitat del terratrèmol de Tivissa.

Ja com a anècdota caldria dir que es va realitzar una investigació per tal d’esbrinar què havia passat a Tivissa durant aquell període i per part d’un enginyer de mines (Ingeniero Secretario de esta Inspección de Minas D. Enrique Bayo). Aquest informa va concloure que aquest moviment va ser provocat per l’aire o el vent el qual entrava en els diferents avencs de la zona i feia tremolar el terreny. (Foto dreta: solcides del Manou en l'actualitat vistes de lluny).

Aquest informa va estar redactat el dia 29 d’Octubre de 1845. Tenint en compte que en aquella època encara no es coneixia la teoria de les plaques tectòniques, explicada anteriorment de forma molt breu, els enginyers havien de buscar explicacions als moviments tectònics que actualment es tenen una mica més delimitats.

dilluns, 23 de juny del 2008

Qui van ser els primers tivissans? (Part 2)

Autor: Carles Torné i Micola

La terrisseria de l'Aumedina va estar operativa entre el segle I aC fins el segle IV dC, sent el període de màxima producció entre els segles I aC i I dC.

La selecció de l’Aumedina per part dels romans com a lloc apropiat per a construir terrissa és degut a 1) proximitat d’aigua en abundància, 2) combustible (llenya) per a cremar en els forns, 3) matèria prima (terra apropiada per a la terrissa), 4) bones comunicacions per a un comerç a llarga distància (s’han trobat ànfores fetes a l’Aumedina a França, Alemanya, Suïssa i Italia).

Normalment les villes romanes es posaven al costat dels rius més importants (navegables) o en la costa. L’Aumedina no és el cas. Està a 6 kms de l’Ebre i la via de comunicació natural havia de ser o el barranc Fondo o el barranc del Molí del Rei, arribant al què encara es coneix avui en dia pel nom del Molló, nom que ha heredat d’un moll que existia a l’edat mitjana i que el més probable que també fos allí on els romans embarquessin les àmfores de vi. Tampoc fou un factor determinant l’existència de fonts properes (ja que l’Ebre en garantia molta més), ni el combustible per als forns (boscos amb llenya abundaven en aquella època), ni tan sols la materia prima per fer terrissa (la terra de Tivissa no és millor que altra per la terrissa), per tant per què van triar aquesta ubicació quan hagués estat més fácil i econòmic establir una alfareria al costat de l’Ebre o al mar (com Oleastrum (Hospitalet))?. L’únic factor explicable és que existia una important economia rural/agrícola en l’actual Tivissa.

Les terrisseries no es poden entendre, en època romana, com una activitat aillada o independent. Tot al contrari, cal interpretar-ho com una activitat inscrita en una economia més ampla, on hi ha tal quantitat excedentària agrícola tan important i constant que fa que sigui factible l’establiment d’una terrisseria. Per tant, la terrissa era una activitat complementària a l’activitat agrícola, mai al revés. Només possible si hi ha uns excedents agrícoles importants i la possibilitat de transportar-los i vendre’ls en mercats allunyats. Tal i com diu el llibre “l’Aumedina ejemplifica un proceso económico a gran escala y un determinado modo de organización de la producción: el desarrollo de una producción agrícola excedentaria, destinada a la comercialización, que precisa de envases fabricados en cantidad suficiente, de formas reconocibles, aptos para el transporte a larga distancia y disponibles inmediatamente. La vinculación prensa-alfar, claramente visible aquí, expresa la unión de todas las fases de una actividad económica orientada a la creación y exportación de un excedente”.
Permeteu-me que amplii el concepte la idea del paràgraf anterior. Les instal·lacions que es van trobar a l’Aumedina no només són forns per coure terrissa, sino també que s’ha trobat una restes d’una prensa i dos grans dipòsits per a emmagatzemar líquids, tocant al barranc del Molí del Rei. Malauradament, tal i comenta l’autor les excavacions no es van poder acabar per falta de temps, per tant continuar havent-hi informació sota la terra. Si que se sap el tipus de prensa. Es basava en la pressió exercida per una gran viga, subjectada en un punt fixe i maniobrada des de l’altre extrem de la viga per un mecanisme de contrapés. Estem davant d’una gran prensa i com diu l’autor “el conjunto prensa-depósitos supone una elevada inversión en infraestructuras y, de forma paralela, una capacidad de almacenaje que solamente se justifica por las necesidades creadas por una producción excedentaria que se destina, en buena parte, a la venta. […] La vinculación prensa/depósitos/alfar refleja la unión de procesos de elaboración/envasado del vino dentro de una organización de la producción agrícola característica de la Tarraconense. Esta organización tiene su centro en la villa” Per tant, queda confirmada la existència d’una villa romana.


Però, un cop confirmada l'existència d'un poblament romà, podem assegurar que ells foren els primers tivissans? o per contra, van aprofitar-se d'un assentament iber anterior? Esteu atents al proper i darrer article.

dimecres, 18 de juny del 2008

Projecció pel·lícules al Casal de Cultura

Autor: Ramon Aragonés i Margalef

El proper diumenge dia 22 de juny a les 6 de la tarda s'emetran les pel·lícules Miquel de Fabian, Tota una vida a la muntanya i Ricard Cavallé Perelló, 4o anys de Cinema a Tivissa.
Esperem l'assistència, tan dels què no heu tingut l'oportunitat de veure-la, com dels què la vau veure la primera vegada a la Societat Obrera. Valdrà la pena.


divendres, 13 de juny del 2008

Campanes al vol

Autor: Carles Torné i Micola

El toc de campanes de Tivissa ha anat canviat amb el temps i les legislacions vigents. Desde mitjans dels 80s es fa amb un sistema elèctric. Abans es feia amb cordes desde la base del campanar, i més antigament es feien les campanes al vol on els campaners feien tocar les campanes empenyent-les, i fent-les girar completament. Aquest sistema actualment està prohibit per la perillositat que comporta. Ara hi ha un sistema electrònica que ho imita. (mireu el següent vídeo).





Vídeo cedit per www.tivissaenimatges.blogspot.com

L'any 1929 es va canviar el sistema de tocar-les al vol per les cordes. Encara que el primer sistema no es va deixar d'utilitzar fins als 80s (jo recordo veure les campanes al vol per la Festa Major). Transcric un article de la revista Tivissa (nº17-18) del 1929 on Josep Callau protesta perquè es deixi de tocar les campanes al vol i es faci amb corda. No us perdeu detall, és un article ple de detalls amb molta ironia, vist, és clar, pels ulls d'un dels més grans poetes que ha tingut Tivissa.

'Pot ser sigui el fet d'ésser fill d'aquesta part del poble que diem Baranova, ço que em fa recordar aquells temps, per dissort meva ja passats, que eren els de la meva infantesa (va néixer el 1901); en els quals les nostres campanes, tocades amb gràcia i art, feien de tan bon escoltar.

Molts cops, desde casa o de la Baranova estant, embadalia escoltant-les, m'encantava sentir com les muntanyes properes repetien aquell xerroteig de llengües de bronze que feien cor amb l'ocellam de l'Art i de la Roja... M'agradava sentir com s'esvaïa l'últim ressò d'aquelles precioses tocades que totes acabaven amb un formidable drang de les quatre campanes alhora.

Quatre campanes amb diferents tons que els germans Jan i altres es cuidaven de fer enraonar i executar ço que ells volien.

Quan repicaven a festa major, a missa o durant alguna processó, era quan es miraven més en tocar-les bé. Començava la badada, després l'altre petita i després les quatre juntes i formaven una bella composició on no hi faltaven els solos ni els ritardandos ni els acelerandos; tocada formosa que ajudada pel ressò de les muntanyes com ja hem dit, es feia sentir a més d'una hora lluny. Fins la campaneta hi prenia part, i el seu toc, agut i xiscladís, feia comparar-la amb d'aquells obligats requinto amb què aleshores es distingia Miquel de l'Alitxo... Avui, sens dubte, el compararíem amb el toc de flabiol de qualsevulla cobla sardanista.

Saturaven els esperits i l'ambient de nostra vila, d'un goig jamai sentit fora dels dies de festa.

En aquell temps el llenguatge de les campanes era més expressiu que no ara. Més alegria quan eren tocs d'alegria; més tristor quan eren tocs de tristor...

Avui, no. Les campanes d'avui sembla talment que siguin les mateixes. Els tocs d'ara són un enigma difícil d'esbrinar. Sentireu tocar a missa major o a vespres i constatareu que allò és una barreja de tots els tocs; les quatre campanes toquen alhora, però sense tenir gota d'harmonia ni ritme i no et parlen com et parlaven abans.

Alguna vegada m'han fet fugir de la Baranova per no poder sofrir aquell tocar desordenat, aquells drangs que semblen canonades, però que, malgrat això, les muntanyes, testimonis muts de les evolucions dels temps, quasi no gosen repetir, potser per vergonya o per considerar-ho indigne d'elles.

Els germans Jan, bons companers, quan les senten es tapen les orelles; ja no hi ha ni solos, ni retardants, ni aquell vivace tan característics; ara és una mena de galop desenfrenat que mai no acaba com deuria.

Els ocells de l'Arc i de la Roja, fugen espaordits; fins les òlives s'amaguen en el més pregon de l'església i del cementiri proper que les escolta; sols s'ou una remor lleu que potser és una protesta dels difunts allí jacents...

I és que de la manera que es toquen les campanes avui és impossible que es toquin bé. Com que es toquen des d'una vintena de metres més avall d'on estan instal·lades, no pot haver-hi la seguretat i la fixació que hi ha tocant les de dalt mateix.

Comprenem que és molt pesat tenir que pujar una rengla d'escalons cada cop que s'han de tocar, però no fent-ho així, es perd una de les coses més belles de la vila, encara que molts no hi donin cap mena d'importància.

I, després, que potser aquesta sigui una de les causes que en les funcions religioses els bancs de nostra església restin gairebé deserts... Es clar, com que se'ns crida amb un llenguatge que no entenem!...

¿Fóra molt demanar que el toc de les nostres magnífiques campanes, tornés a ésser de bon sentir com abans?

divendres, 6 de juny del 2008

Qui van ser els primers tivissans? (Part 1)

Autor: Carles Torné i Micola

Una pregunta que sempre m’he fet és qui van ser els primers pobladors que van volen instal·lar una nova població dalt d’aquest petit cim al peu de les muntanyes. Qui va tenir la idea. Un lloc fàcil de protegir, amb abundància d’aigua, amb uns camps fèrtils vila avall. I per tant, quin poble es va sentir per primera vegada tivissà. No parlo del Castellet de Banyoles, no parlo de les coves rupestres de la Font de Vilella, sino els primers habitants del que coneixem actualment com el poble de Tivissa.

El que si està clar és que des d’aquest primer assentament, Tivissa ha estat ininterrompudament habitada. Abans de l’actual època cristiana, sabem que van venir per conquesta a les nostres terres àrabs, visigots i els romans, però que els ibers ja hi eren abans de tots ells. Tots coneixem l’existència de la terrisseria de l’Aumedina, però… la terrisseria estava aïllada? Hi havia una població o villa, com deien els romans? o pot ser els romans es van establir on existia una població ibera? al cap i a la fi, el topònim Tivissa se’ns ha comentat sempre que és d’origen iber.

Per intentar respondre aquestes qüestions hem buscat informació sobre l’Aumedina. On hem trobat més informació sobre la terriseria, però també sobre la possibilitat d'existència d'un poblament romà, ha estat en el llibre Producción cerámica y Economía Rural en el Bajo Ebro en Época Romana. El Alfar de l’Aumedina, Tivissa (Tarragona) de Víctor Revilla Calvo, publicat per la Universitat de Barcelona el 1993.

La primera evidència que hi ha és la vinculació de la indústria ceràmica als procesos d’una activitat agrícola existent a la zona. L’existència de la terrisseria està lligat a la comercialització dels excedents agrícoles de la zona, en el cas de l’Aumedina el vi. També s’ha provat que a més de les àmfores que tots coneixem, a la terrisseria de l’Aumedina també es va produir, encara que en menor quantitat, material de construcció (com teules) i grans recipients de ceràmica per a emmagatzemar vi o altres productes agrícoles. Per tant, la terrisseria no es pot entendre com un fet aïllat sino com una instal·lació més dins d'un complexe.



Ho explicarem amb més detall en propers articles.

diumenge, 1 de juny del 2008

Memòria de Ricard Cavallé Perelló del cinema a Tivissa (Part 2)

Autor: Ricard Cavallé i Perelló
(a cura de Ramon Aragonés i Margalef)
Abans de llegir aquest article, seria interessant llegir la primera part.

Després de la Guerra Civil, a principis de l’any 1940, vaig tornar a treballar a la Fàbrica Brull. Al sortir del treball sempre ens ajuntàvem els treballadors que anàvem cap a la Font Vella, jo sempre anava amb la que seria la meva muller la Maria Nadal ja que amb la seva família jo hi tenia molta amistat. Un dia al sortir del treball, em va preguntar on anava, i jo li vaig contestar que cap a casa, ella em va dir que l’acompanyés a la casa on anava a fer feines que era Cal Fuster, per després anar cap a la Font Vella i així vam continuar diversos dies. Un dia d’aquest es va aturar un cotxe de marca Hispano-Suiza conduït pel Sr. Joaquim Oliva que era el germà del propietari dels cotxes de línia que feien la ruta Tivissa Reus. Ell ens va dir que era empresari de cinema i que en tenia un a Benissanet a més del de l’Ateneu de Móra la Nova. Ell ens va preguntar si al poble hi havia un local per fer-hi cinema. Jo li vaig contestar que si, ja que sabia que l’equip sonor que hi havia a la Societat Obrera estava en bones condicions, el local de la Societat Obrera en aquell temps estava requisat pel Sindicat del Treball, el seu representant era el Sr. Josep Descarrega Cardona de Cal Ferrer. Jo li vaig presentar i ells es van entendre. Mentrestant l’Oliva ens va preguntar si havia algun xicot apte per fer el cinema i jo li vaig dir que si ja que havia pensat amb Josep Mª Sastre de Ca Xopina, al que jo li vaig presentar. Ells es van posar d’acord i Xopina va voler que jo fos l’operador. Quan vam tenir el permís de la Sindical per fer cinema al local requisat a la Societat Obrera, el Sr. Oliva em va dir que nosaltres dos ens poséssim d’acord. Entre un tècnic i jo, vam acabar de posar en funcionament el projector. A la Societat durant un temps hi vam fer els programes de Ca Fura. Jo tenia molta amistat amb els operadors de la Societat que eren Antonio Sabaté de Ca Benito i Francesc Perelló Samarra de Ca Sella. Jo vaig posar l’aparell en marxa i va funcionar a la primera. A l'escenari hi havia un altaveu tipus calaixera o anomenat també de troba, tot estava a punt, Xopina va tenir que anar a Reus per preparar tot el que necessitava pel cinema. Quan va tornar amb el cotxe de línia, el vaig anar a esperar, ell va portar les pel·lícules i quatre o cinc bobines per preparar els programes. El diumenge següent vam començar amb les projeccions amb títols com: Las Cruzadas i Cleopatra entre d’altres, així vam estar tot un any.

El dia de Sant Blai de l’any 1941, jo, a les dos de la tarda tenia que anar amb la meva colla a l’ermita, però degut a la feina i l’encàrrec del Sr. Oliva aquella tarda no hi vam poder anar ni jo ni l’ajudant Jaume Pallejà Vendrell de Ca Rufo, ja que ens van dir que arribarien les pel·lícules per bobinar-les, aquestes però no van arribar fins a les sis, degut al retard ens vam posar ràpidament a la feina de rebobinar, aquestes eren bobines de vuit-cents metres, els dos estàvem en aquesta feina. Jo a la manivela anant molt accelerat i ell aguantant el centre del roll amb els dits, jo li deia que si l’eix es calentava m’avisés, però com que la pel·lícula va quedar apressada a l’eix, degut a la calentor, es va encendre, jo ràpidament la vaig llençar al terra per apagar el foc, però amb tanta mala sort, que va anar a caure al dipòsit que hi havia al davall de la taula on teníem tres rolls de vuit-cents metres, cremant-se tot sense possibilitat d’extingir-ho ja que la cabina es va tornar un forn on esclataven les llaunes de les pel·lícules, corrent vaig anar a buscar un extintor que havia a la vora de l'escenari neguitós i molt cansat vaig tornar a la cabina on el fum que ho emplenava tot i no em deixava veure on dirigia l’extintor, el líquid va topar amb la paret i de rebot a la meva cara impedint la meva respiració això em va fer perdre el coneixement sense que ningú es preocupés per mi. En aquell moment els meus amics arribaven de Sant Blai, quan van veure el que passava, van acudir al meu ajut entre ells la Maria Nadal, Maria Pentinat Dolores Serrano i l’Adelina Gil, elles em van posar al terra pla per reanimar-me i d’allí em vam portar a Cal Fuster on em va reconèixer el metge Sr Carlos Terrissé. Mentrestant el foc el van extingir. Degut aquest accident vaig estar alguns dies al llit.

Un cop cremada la gavina de la Societat Obrera, vam condicionar el local del Patronat anomenat Cine Imperial. L’Oliva hi va estar poc temps traspassant-lo a Josep Mª Sastre de Ca Xopina que es va fer empresari. Ell que es va ajuntar amb tres empresaris que jo ja vaig veure que estaven ben tocats de l’ala ja que ells feien el seu negoci embutxacant-se a les costelles de Xopina. Per sort ell hi va trencar les relacions ben aviat per que si no s’hagués quedat amb la pell. Xopina va saber programar unes pel·lícules molt bones. Els operadors de l’Empresa Sastre vam ser Rafel Anguera Cavallé de Ca Costa, i jo, Ricard Cavallé Perelló de Ca Catalí i l’ajudant Domènec Massip Marsal de Cal Basté, nosaltres tres vam ser el gran trio del cinema ja que ens combinaven molt bé la feina. Rafel per mi va ser el millor company que vaig tenir a l’època de cinema i amb ell hi hagués treballat tota la vida així com amb el Sr. Sastre que era una molt bona persona i tenia molta mà a les cases de cinema que si li portaven bé però principalment a la Metro.

Al cap d’un temps es va fer càrrec del Cine Imperial Josep Mª Escoda de Ca Pacà, que va canviar la màquina de la Societat Obrera que havia estat traslladada al Patronat per una de nova subministrada per Vila-Roig de Reus, quedant la màquina de la Societat guardada en una habitació del costat de les taquilles. Ell que estava ensenyat de bons empresaris tenia una molt bona qualitat de pel·lícules com Siete novias para siete hermanos, Oklahoma, Lili, i Cantando bajo la lluvia, entre d’altres. L’any 1952 amb la pel·lícula d’estrena Locura d’amor el Sr. Escoda va ser l’empresari que va fer més bons programes i els dos teníem molt bona relació, en aquell temps els meus ajudants eren l’Antonio Gil de Ca Llanero i Josep Sabaté de Ca Sabato. Al cap d’un temps l’Escoda ho va deixar córrer i va agafar el cinema Francesc Margalef de Ca Toni amb l’ajudant meu Josep Mª Castellnou de Ca Maquinaria, llavors el cinema el passàvem al Salon Parroquial. Al cap d’un temps va entrar com a empresari al Cine Imperial Joan Saladié de Ca Beset, al principi es feien bons programes però al poc temps la qualitat d’aquest anà baixant al mateix ritme que el públic. Era el temps de la televisió i molta gent tenia el cinema a casa, jo algunes nits sentia que comentaven que no feien diners ni per comprar una parella de carbons, després ho van emmerdar amb la projecció de pel·lícules d’alt contingut de sexe, llavors el cinema va anant perdent encara més gent, a alguns cal dir que aquestes els hi agradaven força.

Els dies de Fires de l’any 1970 el Sr. Saladié es va associar amb un altre empresari que aquell any van fer espectacle, jo després de dinar vaig anar arreglar les llums del escenari entre d’altres coses junt amb altres companys, quant feia falta poc per obrir el local vaig anar a casa a buscar la família, la meva senyora i les meves filles Mª Carmé i Dora, a l'arribar al cine el nou empresari em va dir vostè si que pot passar de franc però la resta de família no, jo li vaig contestar que la meva família sempre ha entrat amb les mateixes condicions que jo als cinemes on he treballat, ell em va dir que aquí paga tothom i davant aquestes paraules el Sr. Saladié no va dir res, jo vaig anar a la gavina a buscar el mono i les meves eines. Quan marxava vaig sentir una persona que es va oferir per substituir-me, jo els vaig dir gràcies i que tinguessin sort. Aquesta va ser l’última vegada que em vaig apropar a un cinema. Amb tot, la gent moltes vegades em deien que em trobaven a faltar.

Estimats lectors del bloc Tivissa a la Xarxa vos demano que em perdoneu si he comès algun error ja que en aquest hi hagut molt que pensar, us desitjo molta salut a tots els lectors i tivissans fins aviat.