Nosaltres els Gegants

Autor: Gegants de Tivissa

(A cura de Ramon Aragonés Margalef)

Fa més de cent cinquanta anys, nosaltres navegàvem contra corrent pel riu Ebre direcció Ginestar. Havíem sortit de Tortosa i concretament del taller d’un mestre artesà del ram de la fusta, que fou qui ens creà per encàrrec del Sr. Magrinyà, que era una de les persones més riques de la vila i veí del Barri d’Avall. Quan vam arribar a Ginestar i abans de què el llagut toqués la riba ja vàrem escoltar des de dins de les caixes on viatjàvem els crits d’alegria d’aquell grapat de tivissans i tivissanes que ens van venir a buscar amb els seu carros. Abans de pujar-hi i marxar cap a la nostra destinació, de sobte, un cop intens de sol va il·luminar els nostres rostres quan es va aixecar la tapa de la caixa on anàvem per ser observats pels propietaris d’aquelles veus que havíem escoltat moments abans. Un cop la curiositat i la conformitat van estar servides, vam ser carregats a dins de dos carros i ja no vam fer cap parada fins que vam ser descarregats a l’entrada de Ca Magrinyà, lloc on ens vàrem hostatjar aquell primer dia com a tivissans.

La nostra història, com ja heu pogut veure, és a hores d’ara força extensa però alhora petita en comparació de la que pot mostrar la del nostre poble. Tivissa ha estat i és un territori ric en fets que han forjat la història del municipi. Fa milers d’anys aquestes terres ja estaven poblades com ho demostren les Pintures Rupestres de les Coves de Vilella, altres grups també s’hi van establir, com els Ibers que van poblar la magnífica talaia que es el poblat Ibèric del Castellet de Banyoles. Els romans que van fabricar en forns de terrissa a l’Aumedina, milers d’àmfores on viatjava el vi, l’oli i els cereals extrets de la nostra terra fins a diversos llocs de l’Imperi Romà amb les inscripcions entre d’altres com SEX DOMITI i TIBISI. Els àrabs que van aportar la seva ciència, tecnologia i cultura durant un bon grapat de segles i on encara es conserven alguns cognoms i paraules que hi tenen l’origen. Diferents senyors que van viure i guerrejar en el castell que coronava el turó on està ubicat el nostre poble, la construcció de l’església i l’intent fracassat de fer-la més gran amb una construcció de finals del segle dinou que es va aixecar al damunt de la vella envoltant-la i pretenent esfondrar-la després, un cop la nova estigués enllestida. Per sort, això mai va passar i avui dia podem admirar-les l’una dins de l’altra. Bé, fets i més fets que configuren la extensa història del nostre poble.

Tornem a centrar-nos en nosaltres per que ara us parlarem un xic pel damunt de les diverses activitats que hem fet o, més ben dit, que ens han fet fer el membres que han format durant aquests cent cinquanta anys les diferents colles. Principalment sortíem per les festes majors en honor a Sant Jaume. També el dijous de Corpus estàvem presents a la festa, principalment lluíem força quan aquesta es celebrava amb tota la intensitat que va arribar a tenir quan s’engalanaven els carrers amb les catifes i milers de persones venien a fruir de la diada. La festa de la Vuitada, aquesta era una festa dedicada al Santíssim Sacrament que celebraven els barris de la vila a continuació de la Diada de Corpus. Cada dia un dels barris prenia el protagonisme i organitzava en els seus carrers els actes religiosos i laics, nosaltres sortíem el dilluns, que era el dia assignat al Barri d’Avall. Un parell de vegades hem pujat a Sant Blai el dia de la festa, la primera hi vam anar sols, cal dir que membres d’altres colles van ajudar als nostres per portar-nos i, vist l’èxit, l’experiència es va repetir però aquest cop tres parelles d’amics ens van acompanyar durant el trajecte. Sortint del nostre poble podem parlar de què hem visitat diversos indrets del nostre país com Matadepera, a les dues trobades internacionals que ha celebrat; Tarragona, on vam recollir la medalla que porto penjada al coll i que més d’un cop la geganta m’ha reclamat per portar ella també, ja que, encara que la dugui jo, he de reconèixer que la medalla ens la van donar a tots dos. Barcelona ha estat més d’un cop el nostre destí, per cert recordo la fotografia que ens va fer Ramon de Cal Peixet geganter, cronista i fotògraf accidental, al davant del Liceu abans de què patís l’últim incendi. La geganta em recorda que mencioni que hem trepitjat les instal·lacions dels dos equips de futbol més famosos de la ciutat cap i casal del nostre país. També cal que ens recordem d’altres pobles on ja ens considerem com a fills adoptius com l’Ampolla, l’Hospitalet de l’Infant, Vilaseca de Solcina, Riudoms, etc. ja que any rera any els visitem.

L’any mil nou-cents noranta-dos i després de la II Trobada Internacional de Matadepera un grupet de gent va decidir donar forma legal a tots aquells que és van reunir per assistir-hi, creant la nova Colla de Gegants del Barri d’Avall i Grallers de Tivissa. Aquests últims, o sigui els grallers des de llavors ens estan acompanyant constantment amb les magnífiques interpretacions de les diverses melodies que sorgeixen dels seus instruments. Últimament els actes que ens plauen més de ressenyar són els relacionats amb el nostre aniversari, com l’exposició que van muntar per Setmana Santa de l’any passat els membres de la colla, tant, que ens van tenir exposats quatre dies amb totes les seves hores a la sala d’actes del Casal Cultural. També el dia 23 de juliol de l’any passat dins de les festes de Sant Jaume la trobada de gegants centenaris i la presentació dels nostres nous companys de sortides, els caps grossos Blaieta i Jaumet i l’homenatge als geganters més veterans. També cal recordar la baixada pel riu Ebre el passat 30 de setembre des de Móra d’Ebre fins a Deltebre conjuntament amb altres colles, cal dir que nosaltres vam anar per carretera aquest cop. Igual que tothom tenim els nostres records i avui hem volgut compartir-los amb tots aprofitant aquests dies que arriben de festa major, perque encara que no ens veieu participant-hi ens trobem en tots aquells que ens estimem.

Serra de Llaberia

Autor: Carles Torné i Micola

La Serra de Llaberia, una de les serralades més importants de la província de Tarragona, és per a molts tivissans molt desconeguda.

El Sr. Jordi Llaberia, degut a la coincidència del seu cognom amb la pedania de Tivissa, va voler fer un petit documental el 1972 sobre aquesta població i les muntanyes del voltant. Com en el film de 'La Festivitat de Corpus' la qualitat de les imatges i el so cal emmarcar-ho en un film de més de 36 anys.

Disfruteu de la pel·lícula.

La Festivitat de Corpus

Autor: Carles Torné i Micola

Tal i com vaig comentar en l'article anterior, us enllaço amb la primera de les pel·lícules antigues que hi ha de Tivissa o del terme en el Centre de la Imatge Mas Iglesias de Reus.

Sens dubte, la Festivitat de Corpus (de Josep Bargalló) és una pel·lícula on està gravat tot el procés del dia de Corpus, el moment de fer-se, la processó amb les particularitats del moment a Tivissa (guardia civil, monges,...), bé, com es sol dir una imatge val més que mil paraules i creieu-me que l'he vist moltes vegades i encara quan la veig de nou veig detalls nous (persones, fets, cases,...). Només teniu en compte que la pel·lícula és del 1971, per tant la qualitat de la imatge i del so no és bo, però sens dubte queda compensat com a document històric.

Com era el Castell de Tivissa?

Autor: Carles Torné i Micola

Tots coneixem l'existència d'un castell a Tivissa, a través dels documents sabem a qui pertanyia, quan es va construir, però... com era? La descripció més complerta que he pogut trobar és la següent, extreta del llibre que us adjunto còpia de la tapa. El text és integrament extret del llibre (en blau) i he afegit algunes petites descripcions (en negre) que poden ajudar a entendre-ho.

Tivissa és un municipi de la Ribera d’Ebre; és situat damunt d’un turó i presenta una xarxa urbana típicament medieval. Aquesta població primerament fou murallada a base del cercle format pels darreres de les cases (mireu la foto aérea de Google Earth del barri del Castell); després tingué muralles, però aquestes ja són posteriors al domini de Bernat Fonollar – 1350-1365 – però, la disposició dels carrers dibuixa un parell de cercles anteriors. El castell sembla que l’utilitzaven els sarraïns; el 1174 el tingué en feu Guillem de Castellvell, després passà a formar part de la baronia d’Entença i del comtat de Prades. No sabem quan l’adquirí la familia Fonollar, però, per altres documents estudiats, podem dir que l’any 1269 ostentava la castlania de Tivissa Guillem de Fonollar i que després l’heretà el seu fill en Bernat (1282), el qual en el seu testament el deixà en herència. Potser en estudis posteriors, si consultem la documentació de Tivissa, que es troba a l’Arxiu Municipal de Tortosa, hi podrem donar resposta.

El castell era de dimensions redundes i comptava amb una cuina-menjador, amb molts pocs estris i, com totes les cases medievals, la impressió d’estar força desordenat. Hi havia dos folladors (eina utilitzada per a prémer, xafar, trepitjar), dos cubells de trascolar (trascolar és passar líquid d’un lloc a un altre) , dues parelles de portadores, nou vaixells (bótes grosses de vi)o bé bótes de fusta grosses, cinc vaixells o bé bótes de mena, de fusta, de les quals tres eren plenes (no es pot saber de què perquè el document presenta un altre forat), unes taules de menjar grans, una taula plegable, una taula apta per a celebrar missa, tres bancs, un arquibanc (banc en què el seient és una tapa d’una caixa), dos taüts grans, una arca de barutellar (un barutell és un sedàs per passar la farina), una banyadora, una caldera de coure, una cassa de coure (vas de metall amb mànec que serveis per treure oli o altres líquids d’una gerra), una paella de ferro trencada i un calastró de ferro.

Tot seguit s’ha de suposar que es passava a una cambra amb molt poc parament: un matalàs, dues vànoves (cobrellits), dos trevessers molt gastats i de poc valor, dos coixins, dos sacsllits i dos seients, i s’hi afegeixen dos llits de posts de fusta que es troben esmentats entre els mobles de la sala gran-cuina.

Hi havia un celler, bastant proveït; no hem d’oblidar que Tivissa és una terra de vi i blat. El celler comptava amb un vaixell de capacitat comptable de cent quaranta-quatre quarters de vi, ple de vi clar, un altre ple de vi clar de dos-cents onze quarters i mig de vi, un altre vaixell ple de vi de cent quaranta quarters, i un darrer de vi vermell de « companya », és a dir, de la tropa. Pel que fa als cereals hi havia : setze cafissos, deu fanegues i cinc almuts de mestall (barreja de blat, sègol i ordi), cartorze cafissos i vuit fanegues de blat, dos cafissos cinc fanegues i tres almuts d’ordi, vint cafissos, cinc fanegues i sis almuts de civada, quatre de faves i dos de guixes, cartorze cafissos i vuit fanegues de forment (blat de gra tou, esblanqueit o rogent), tres fanegues de llenties, sis de guixes, cinc de pèsols i guixons, quatre roves de cànem, dues de borra, vuit de figues seques, etc.

També s’esmenten els animals : dues truges mitjanes i uns ramats de 210 moltons (ovelles mascles castrades), 358 ovelles, etc.

Cardó, de monasteri a balneari (Part 2)

"col·laboració dels blogs Històries i Tradicions de Tivenys i Tivissa a la xarxa, col·laboració ebrenca per a que no s'oblidi el passat comú de molts dels nostre pobles"

Autors: Sisco Pinyol Antó i Carles Torné Micola

Després de la desamortització de Mendizábal, el monestir va quedar abandonat i fou espoliat i saquejat pels propis veïns.
L’any 1844 Miguel Antonio Monclús va comprar a l’Estat en subhasta pública l’horta regada per la font del Pastor i les terres colindants que ocupaven 97 jornals de terra, aquest espai comptava amb un molí de farina.
Les propietats curatives de les aigües de les fonts de Cardó, totes bicarbonatades, càlciques i arsenicals eren conegudes per la gent de la zona, així que els afectats per herpes, no els importava la incomoditat del viatge i l’estança en el monestir tot destartalat, carregats de provisions per poder fer-se el menjar, acudien els estius a la vall de Cardó. Entre aquesta gent trobem cognoms Tortosins com Barcerà, Cento i Abarcat, els quals decidiren restaurar el monestir pel seu compte. Varen reedificar part de les dependències en ruïnes, donant-los un cert confort i varen aconseguir que s’arreglés el camí de Tivenys. Havent fet totes aquestes millores inauguraren la temporada oficial de banys el 5 de juny de 1866. Era l’origen del futur balneari.
La gent que visitava el lloc en aquell temps era poc exigent i buscava més les propietats curatives que la comoditat, així que per una habitació amb llit, matalàs, coixí, llençols i palangana, es pagaven quatre rals diaris i una habitació sense moblar dos rals.
En aquests moments l’edifici encarà era propietat de l’Estat, no fou fins l’any 1877 en que Salvador Cabestany Gasol veient les possibilitats de la zona va comprar les terres junt amb el seu oncle Salvador Cabestany Ninot a un veí de Santa Coloma de Queralt que ho havia comprat a l’Estat. Més tard el jove Salvador li comprava la part al seu oncle i començava la restauració de l’exmonestir.
L’any 1879 va començar la restauració començant, per emblanquinar els claustres, passadissos i les velles dependències que canviaren la seva funcionalitat. L’espai que ocupava l’antic campanar de l’església, que estava tombat, va donar lloc al menjador, la sagristia i les habitacions contigües foren habilitades com a vivenda del propietari. Les cel·les dels frares foren utilitzades com habitacions per als banyistes. A la vella construcció monacal es varen afegir altres edificis, el claustre central es va cobrir de vidrieres per tal de convertir-lo en cafè-restaurant. L’església es convertirà en sala de festes, l’espai que s’utilitzava per al cor es rehabilita com a biblioteca i sala de billar. El que havia estat segurament com a capella privada del Prior s’habilita com a petita església per als hostes del balneari. En aquesta època també es creen nous camins per arribar a les fonts i es construeixen diferents xalets.
L’ermita de Sant Roc, que es troba al costat de la font de la Ronya, la converteixen en pavelló d’inhalacions i de banys. La planta baixa de l’ermita de Sant Elies, just al costat de la font del Borboll, la converteixen en pavelló de polvoritzacions i la planta superior en un pis de lloguer.
Davant l’augment d’hostes es projecta una nova capella que és inaugurada el 6 d’agost de 1884
Totes aquestes millores es fan baix la direcció de Salvador Cabestany Gasol amb la col·laboració del seu fill Salvador Cabestany Marqués. Durant tots aquests anys van tenir nombroses disputes amb Miguel Antonio Monclús, fins que finalment l’any 1886 s’ho va quedar tot Salvador Cabestany.
És llavors quan baix la direcció del doctor Codina Langlin, famós farmacèutic de Barcelona, que es porten a terme els primers anàlisis de les aigües, que son declarades d’utilitat publica el 28 d’octubre de 1887.
El primer metge-director del balneari fou Emilio Sacanella, que fou substituït l’any 1889 per Leoncio Bellido Díaz del Cos Oficial de Directors de Banys.
Fins el 1904 que es va obrir la carretera des de Rasquera l’únic accés per arribar al balneari era pel camí de Tivenys. La resta de comunicacions es podien fer per telèfon amb Tivenys i Tortosa utilitzant la línia que pujava pel mateix camí que sortia de Tivenys. Per establir comunicacions amb altres poblacions com Móra, Tivissa i Rasquera s’utilitzaven palomes missatgeres. Cardó va comptar també amb servei de correus, comptant amb el seu propi datador com qualsevol població de l’època.
Per tal d’amenitzar les vetllades dels clients Cardó va comptar amb importants mestres de música com el professor Gotós, el qual fou succeït pel professor Sala Leyda i a n’aquest el substituí Santiago Volart el qual va formar un trio de molta qualitat musical amb professors del Liceu de Barcelona.
L’any 1912 mor Salvador Cabestany i la propietat passa a màns dels seus fills, els qual no tarden en vendre el balneari, després de passar per diferents màns l’acaba comprant Ricardo Viñas que li dóna un nou impuls amb una sèrie de reformes destinades a millorar les dependències i equipant-les amb renovades comoditats, també millora els camins i passejos del balneari.
Després compra la finca la societat Balneario de Cardó, S.A. formada per Jacinto Martí i Jacinto Esteva, els quals continuen la millora del balneari amb obres d’art inspirades amb motius locals, nous elements tècnics com la substitució del gas per la electricitat, una piscina, pista de tenis, etc.
Amb l’arribada de la Guerra Civil el balneari fou ocupat per les Brigades Internacionals, concretament les unitats Garibaldi i la Marsellesa, quan el front es va establir a l’Ebre aquestes unitats varen marxar al front i el balneari fou ocupat pel V Cos de l’Exèrcit, que estava baix el comandament dels coronels Modesto i Lister, establint-hi una comandància de brigada i un hospital d’urgència.
Un cop finalitzada la guerra el balneari que era propietat de Salvador Samso, passa a màns de Ricardo Viñas Geis, que després de netejar-lo i condicionar-lo torna a obrir-lo al públic l’any 1940, com a sanatori o centre de salut amb la finalitat de combatre la tuberculosis, malaltia molt estesa en aquells anys. L’activitat com a balneari va continuar fins l’any 1967 que va haver de tancar per falta de modernitat en les instal·lacions i la moda dels banys de mar.
L'any 1974 la finca fou comprada per Enric Nomen Borràs, el qual va posar en marxa una planta embotelladora d'aigua, el 1981 ho va comprar Nestle, S.A, el 1987 va passar a mans de Abengoa, S.A., per acabar el 1989 a màns de la multinacional Leches Pascual que ha sobreexplotant la vall amb l'extracció d'aigua. De les nombroses fonts destinades al balneari que hi ha escampades per tota la vall, actualment no n'hi ha cap que ragi, totes estan seques, algunes fins i tot taponades per la pròpia empresa. Es llastimós anar d'excursió a Cardó i tenir que agafar l’aigua de casa.
Entre les personalitats que van estiuejar al balneari trobem els cardenals Gomá i Ochotorena, els arquebisbes de Tarragona i Toledo, els prelats de Tortosa, Barcelona i Vic, doctors Bilbao, Ugarriza, Laguarda o Rusca, o artistes com l’escultor Llimona, el músic i compositor Lluís Millet, fundador i director de l’Orfeó Català, pintors i escriptors com Apel·les Mestre, Ramon Casas, Anglada Camarasa, Junyent, Labarta o el Marques de Cabanes.
En el següent gràfic podem observar l’afluència de clients al balneari

Bibliografia: TERMALISMO Y TURISMO EN CATALUNYA: UN ESTUDIO GEOHISTÓRICO CONTEMPORÁNEO. Tesis doctoral de Juan José Molina Villar

Cartell Turisme Generalitat: 25 anys

Autor: Carles Torné i Micola

El 1983 la Generalitat edità una sèrie de cartells de poblacions catalanes per fomentar-hi el turisme. Ja fa 25 anys de l'edició d'aquests cartells, concretament pel Departament de Comerç i Turisme. Tivissa fou una de les poblacions triades i la foto que s'adjunta l'escollida per representar-nos.

Veient els ametllers florits, és obvi l'època de l'any en que van fer la foto.