Serra de Llaberia

Autor: Carles Torné i Micola

La Serra de Llaberia, una de les serralades més importants de la província de Tarragona, és per a molts tivissans molt desconeguda.

El Sr. Jordi Llaberia, degut a la coincidència del seu cognom amb la pedania de Tivissa, va voler fer un petit documental el 1972 sobre aquesta població i les muntanyes del voltant. Com en el film de 'La Festivitat de Corpus' la qualitat de les imatges i el so cal emmarcar-ho en un film de més de 36 anys.

Disfruteu de la pel·lícula.

La Festivitat de Corpus

Autor: Carles Torné i Micola

Tal i com vaig comentar en l'article anterior, us enllaço amb la primera de les pel·lícules antigues que hi ha de Tivissa o del terme en el Centre de la Imatge Mas Iglesias de Reus.

Sens dubte, la Festivitat de Corpus (de Josep Bargalló) és una pel·lícula on està gravat tot el procés del dia de Corpus, el moment de fer-se, la processó amb les particularitats del moment a Tivissa (guardia civil, monges,...), bé, com es sol dir una imatge val més que mil paraules i creieu-me que l'he vist moltes vegades i encara quan la veig de nou veig detalls nous (persones, fets, cases,...). Només teniu en compte que la pel·lícula és del 1971, per tant la qualitat de la imatge i del so no és bo, però sens dubte queda compensat com a document històric.

Pel·lícules antigues de Tivissa

Autor: Carles Torné i Micola

(Fotos: Ramon Aragonés i Margalef)

Remenant per internet vaig trobar una tesis sobre pel·lícules antigues de la zona de Reus, entre elles i havia tres pel·lícules sobre el terme i cultura de Tivissa. Em vaig posar en contacte amb el Sr. Nogales, per saber la disponibilitat de les mateixes i la possibilitat d'obtenir una còpia.

Al desembre del 2007 vaig poder quedar amb el Sr. Nogales al Centre de la Imatge Mas Iglesias de Reus on vaig poder visualitzar- les següents pel·lícules:

• La Festivitat de Corpus a Tivissa, 1971
• Pluja d'Estiu, 1966
• Serra de Llaberia, 1972

L'autor dels dos primers films és Josep Bargalló i del tercer és Jordi Llaberia.
A partir d'aquella visita es va començar a gestionar els permisos necessaris als seus autors i a La Filmoteca de Catalunya, per poder emitir-les en públic i a través d'internet.

Així doncs, i fent-ho coincidir amb Corpus, l'1 de juny les tres pel·lícules van ser emeses a Tivissa en la Sala La Valquíria de la Societat Obrera, amb la presentació a càrrec del Sr. Nogales i la presència dels dos autors mencionats anteriorment, i amb una presència notable d'espectadors.

En la fotografia superior podeu veure la presentació de l'acte. D'esquerra a dreta: Pedro Nogales, Josep Bargalló, Meritxell Margalef (presidenta en aquell moment de la Societat Obrera) i Jordi Llaberia.

Ja en el mes de juliol i amb tots els permisos ja concedits (degut als drets d'autor existents) em van facilitar una còpia dels tres pel·lícules que en els tres propers articles podreu visualitzar en aquest blog.

Només em queda agraïr al Sr. Bargalló, Sr. Llaberia i especialment al Sr. Nogales totes les facilitats que hem tingut a fi de poder publicitar aquestes pel·lícules que grabaren una part de la nostra història i costums.

Projecció pel·lícules al Casal de Cultura

Autor: Ramon Aragonés i Margalef

El proper diumenge dia 22 de juny a les 6 de la tarda s'emetran les pel·lícules Miquel de Fabian, Tota una vida a la muntanya i Ricard Cavallé Perelló, 4o anys de Cinema a Tivissa.

Esperem l'assistència, tan dels què no heu tingut l'oportunitat de veure-la, com dels què la vau veure la primera vegada a la Societat Obrera. Valdrà la pena.

Memòria de Ricard Cavallé Perelló del cinema a Tivissa (Part 2)

Autor: Ricard Cavallé i Perelló
(a cura de Ramon Aragonés i Margalef)

Abans de llegir aquest article, seria interessant llegir la primera part.

Després de la Guerra Civil, a principis de l’any 1940, vaig tornar a treballar a la Fàbrica Brull. Al sortir del treball sempre ens ajuntàvem els treballadors que anàvem cap a la Font Vella, jo sempre anava amb la que seria la meva muller la Maria Nadal ja que amb la seva família jo hi tenia molta amistat. Un dia al sortir del treball, em va preguntar on anava, i jo li vaig contestar que cap a casa, ella em va dir que l’acompanyés a la casa on anava a fer feines que era Cal Fuster, per després anar cap a la Font Vella i així vam continuar diversos dies. Un dia d’aquest es va aturar un cotxe de marca Hispano-Suiza conduït pel Sr. Joaquim Oliva que era el germà del propietari dels cotxes de línia que feien la ruta Tivissa Reus. Ell ens va dir que era empresari de cinema i que en tenia un a Benissanet a més del de l’Ateneu de Móra la Nova. Ell ens va preguntar si al poble hi havia un local per fer-hi cinema. Jo li vaig contestar que si, ja que sabia que l’equip sonor que hi havia a la Societat Obrera estava en bones condicions, el local de la Societat Obrera en aquell temps estava requisat pel Sindicat del Treball, el seu representant era el Sr. Josep Descarrega Cardona de Cal Ferrer. Jo li vaig presentar i ells es van entendre. Mentrestant l’Oliva ens va preguntar si havia algun xicot apte per fer el cinema i jo li vaig dir que si ja que havia pensat amb Josep Mª Sastre de Ca Xopina, al que jo li vaig presentar. Ells es van posar d’acord i Xopina va voler que jo fos l’operador. Quan vam tenir el permís de la Sindical per fer cinema al local requisat a la Societat Obrera, el Sr. Oliva em va dir que nosaltres dos ens poséssim d’acord. Entre un tècnic i jo, vam acabar de posar en funcionament el projector. A la Societat durant un temps hi vam fer els programes de Ca Fura. Jo tenia molta amistat amb els operadors de la Societat que eren Antonio Sabaté de Ca Benito i Francesc Perelló Samarra de Ca Sella. Jo vaig posar l’aparell en marxa i va funcionar a la primera. A l'escenari hi havia un altaveu tipus calaixera o anomenat també de troba, tot estava a punt, Xopina va tenir que anar a Reus per preparar tot el que necessitava pel cinema. Quan va tornar amb el cotxe de línia, el vaig anar a esperar, ell va portar les pel·lícules i quatre o cinc bobines per preparar els programes. El diumenge següent vam començar amb les projeccions amb títols com: Las Cruzadas i Cleopatra entre d’altres, així vam estar tot un any.

El dia de Sant Blai de l’any 1941, jo, a les dos de la tarda tenia que anar amb la meva colla a l’ermita, però degut a la feina i l’encàrrec del Sr. Oliva aquella tarda no hi vam poder anar ni jo ni l’ajudant Jaume Pallejà Vendrell de Ca Rufo, ja que ens van dir que arribarien les pel·lícules per bobinar-les, aquestes però no van arribar fins a les sis, degut al retard ens vam posar ràpidament a la feina de rebobinar, aquestes eren bobines de vuit-cents metres, els dos estàvem en aquesta feina. Jo a la manivela anant molt accelerat i ell aguantant el centre del roll amb els dits, jo li deia que si l’eix es calentava m’avisés, però com que la pel·lícula va quedar apressada a l’eix, degut a la calentor, es va encendre, jo ràpidament la vaig llençar al terra per apagar el foc, però amb tanta mala sort, que va anar a caure al dipòsit que hi havia al davall de la taula on teníem tres rolls de vuit-cents metres, cremant-se tot sense possibilitat d’extingir-ho ja que la cabina es va tornar un forn on esclataven les llaunes de les pel·lícules, corrent vaig anar a buscar un extintor que havia a la vora de l'escenari neguitós i molt cansat vaig tornar a la cabina on el fum que ho emplenava tot i no em deixava veure on dirigia l’extintor, el líquid va topar amb la paret i de rebot a la meva cara impedint la meva respiració això em va fer perdre el coneixement sense que ningú es preocupés per mi. En aquell moment els meus amics arribaven de Sant Blai, quan van veure el que passava, van acudir al meu ajut entre ells la Maria Nadal, Maria Pentinat Dolores Serrano i l’Adelina Gil, elles em van posar al terra pla per reanimar-me i d’allí em vam portar a Cal Fuster on em va reconèixer el metge Sr Carlos Terrissé. Mentrestant el foc el van extingir. Degut aquest accident vaig estar alguns dies al llit.

Un cop cremada la gavina de la Societat Obrera, vam condicionar el local del Patronat anomenat Cine Imperial. L’Oliva hi va estar poc temps traspassant-lo a Josep Mª Sastre de Ca Xopina que es va fer empresari. Ell que es va ajuntar amb tres empresaris que jo ja vaig veure que estaven ben tocats de l’ala ja que ells feien el seu negoci embutxacant-se a les costelles de Xopina. Per sort ell hi va trencar les relacions ben aviat per que si no s’hagués quedat amb la pell. Xopina va saber programar unes pel·lícules molt bones. Els operadors de l’Empresa Sastre vam ser Rafel Anguera Cavallé de Ca Costa, i jo, Ricard Cavallé Perelló de Ca Catalí i l’ajudant Domènec Massip Marsal de Cal Basté, nosaltres tres vam ser el gran trio del cinema ja que ens combinaven molt bé la feina. Rafel per mi va ser el millor company que vaig tenir a l’època de cinema i amb ell hi hagués treballat tota la vida així com amb el Sr. Sastre que era una molt bona persona i tenia molta mà a les cases de cinema que si li portaven bé però principalment a la Metro.

Al cap d’un temps es va fer càrrec del Cine Imperial Josep Mª Escoda de Ca Pacà, que va canviar la màquina de la Societat Obrera que havia estat traslladada al Patronat per una de nova subministrada per Vila-Roig de Reus, quedant la màquina de la Societat guardada en una habitació del costat de les taquilles. Ell que estava ensenyat de bons empresaris tenia una molt bona qualitat de pel·lícules com Siete novias para siete hermanos, Oklahoma, Lili, i Cantando bajo la lluvia, entre d’altres. L’any 1952 amb la pel·lícula d’estrena Locura d’amor el Sr. Escoda va ser l’empresari que va fer més bons programes i els dos teníem molt bona relació, en aquell temps els meus ajudants eren l’Antonio Gil de Ca Llanero i Josep Sabaté de Ca Sabato. Al cap d’un temps l’Escoda ho va deixar córrer i va agafar el cinema Francesc Margalef de Ca Toni amb l’ajudant meu Josep Mª Castellnou de Ca Maquinaria, llavors el cinema el passàvem al Salon Parroquial. Al cap d’un temps va entrar com a empresari al Cine Imperial Joan Saladié de Ca Beset, al principi es feien bons programes però al poc temps la qualitat d’aquest anà baixant al mateix ritme que el públic. Era el temps de la televisió i molta gent tenia el cinema a casa, jo algunes nits sentia que comentaven que no feien diners ni per comprar una parella de carbons, després ho van emmerdar amb la projecció de pel·lícules d’alt contingut de sexe, llavors el cinema va anant perdent encara més gent, a alguns cal dir que aquestes els hi agradaven força.

Els dies de Fires de l’any 1970 el Sr. Saladié es va associar amb un altre empresari que aquell any van fer espectacle, jo després de dinar vaig anar arreglar les llums del escenari entre d’altres coses junt amb altres companys, quant feia falta poc per obrir el local vaig anar a casa a buscar la família, la meva senyora i les meves filles Mª Carmé i Dora, a l'arribar al cine el nou empresari em va dir vostè si que pot passar de franc però la resta de família no, jo li vaig contestar que la meva família sempre ha entrat amb les mateixes condicions que jo als cinemes on he treballat, ell em va dir que aquí paga tothom i davant aquestes paraules el Sr. Saladié no va dir res, jo vaig anar a la gavina a buscar el mono i les meves eines. Quan marxava vaig sentir una persona que es va oferir per substituir-me, jo els vaig dir gràcies i que tinguessin sort. Aquesta va ser l’última vegada que em vaig apropar a un cinema. Amb tot, la gent moltes vegades em deien que em trobaven a faltar.

Estimats lectors del bloc Tivissa a la Xarxa vos demano que em perdoneu si he comès algun error ja que en aquest hi hagut molt que pensar, us desitjo molta salut a tots els lectors i tivissans fins aviat.

Projecció pel·lícules antigues: dia de Corpus i Llaberia

Autor: Carles Torné i Micola

El proper 1 de juny a la Societat Obrera s'emetran les pel·lícules "Festivitat de Corpus a Tivissa", "Pluja d'estiu" i "Serra de Llaberia" amb presència dels seus autors. Aquestes films són amateurs realitzats a finals dels 60s i principis dels 70s, amb diversa temàtica, però pels tivissans és un document històric-gràfic important, sobretot si apliquem el refrany 'una imatge val més que mil paraules'.

Des de Tivissa a la Xarxa animem a què assistiu, ja que nosaltres ja hem pogut visualitzar les pel·lícules en el Centre de la Imatge de Reus i us podem assegurar que són molt interessants. Són pel·lícules que duren entre 15 i 20 minuts cadascuna, i el que crec que passarà és que es quedarà curt, sobretot la 'Festivitat de Corpus' on podreu veure la preparació de les alfombres, la processó, les campanes al vol, les últimes monges de Tivissa, la Guàrdia Civil anant a la processó, els gegants i molts veïns bastant més joves i altres que ja ens han deixat.

De veritat que valdrà la pena.

Projecció documental cinema a Tivissa

Autor: Ramon Aragonés i Margalef

El passat 30 de març, els assistents a la projecció Ricard Cavallé Perelló 40 Anys de Cinema a Tivissa, vam gaudir d'una part de la història del nostre poble que molts dels assistents han viscut personalment. Ca Fura, La Societat Obrera i el Patronat han estat els tres escenaris de les vivències que el Sr. Ricard a compartit amb tots els presents.

Ell ens ha explicat com de ben jove va començar a Ca Fura amb el cinema mut, la sorpresa de la gent quant per primer cop va escoltar el cinema sonor, com després de la guerra va fer cine a la Societat Obrera on es va encendre la cabina el dia de Sant Blai de 1941, com va passar al Patronat amb la mateixa màquina de la Societat Obrera la Cinemeccanica-Milano, el per que va abandonar el cine l'any 1970. Tots els que hem assistit a la projecció hem disfrutat de la memòria excel·lent de Ricard Cavallé Perelló (Catalí) que amb els seus 90 anys és una persona que ha sabut posar en ordre i amb paper moltes de les seves vivències. Jo vull agraïr a Ricard la seva predisposició per poder fer aquest vídeo i dir-li que encara que ell no va assistir a la projecció, perquè com em va dir tenia por d'emocionar-se, tots els assistents l'hem tingut molt pressent i per vostè són tots els aplaudiments. Gràcies Ricard.

Memòria de Ricard Cavallé Perelló del cinema a Tivissa (Part 1)

Autor: Ricard Cavallé i Perelló

(a cura de Ramon Aragonés i Margalef)

Recordeu que el proper diumenge hi haurà la projecció del documental 'Ricard Cavallé, quaranta anys de cinema a Tivissa' a la Societat Obrera. Podeu veure un avanç en aquest blog en la columna de la dreta.

Per l’any 1927 el meu germà treballava a l’empresa Rafel Rovira, per nom Rafel de l’Ignasi, que es dedicava als cotxes de línia fins a l’estació de tren dels Guiamets. Aquell mateix any jo vaig sortir del col·legi amb 10 anys, el meu germà Josep Cavallé Perelló em va dir, Ricard podries venir amb mi a ajudar-me al garatge del cotxe de línia?, jo a aquesta pregunta vaig contestar que sí. Així cada dia anàvem i tornàvem de l’estació dels Guiamets portant viatgers i mercaderies.

A les 12 del matí, cada dia anava a buscar el sac de la correspondència a Ca Manovet, i d’allí cap al Portal des d’on sortíem amb el cotxe cap a l’estació dels Guiamets passant per la Serra d’Almos on també recollíem la correspondència. A l’arribar a l’estació feia la tria de les cartes en dos paquets, un per anar direcció Madrid i l’altre direcció Barcelona. Quan arribava el primer tren, jo pujava al vagó de correus per donar el paquet que anava direcció Barcelona i cap a les 4 de la tarda arribava el que venia de Barcelona direcció Madrid on entregava el paquet corresponent. L’altra feina que feia a l’estació era la recollida i tria de la correspondència per La Serra i Tivissa. Quan arribava a Tivissa portava el sac a Ca Manovet, sent aquesta la meva feina diària. Juntament amb la correspondència, els divendres portaven amb el tren de Barcelona les pel·lícules que es projectaven al cinema de Ca Fura, jo quan veia que les baixaven del vagó anava volant com un llamp a recollir-les i carregar-les al cotxe. A l’arribar al poble havia de repartir tots els paquets per les botigues, les pel·lícules les repartia a última hora ja que de vegades els sacs pesaven molt degut als rotllos d’aquestes. Pujava del Portal passant pel carrer de l’estanc amb el carretó i havia de descansar tres o quatre vegades fins que arribava estragat a Ca Fura. Quan ja era a dalt del bar, em feien assentar i em convidaven a prendre un refresc, el que més m’agradava era el que feien amb sifó i anomenàvem Rosella. Un dels dies em van dir: d’ara endavant tens l’entrada gratis al cine. Allí en una taula hi havia assentats quatre nois, un era Josep Escoda Figueres de Ca Zit, Mateu Arinyo de Ca l’Aument, Jaume Fuster Sabater Ca Catxo i Joaquim Perelló Vidal fill del cafeter de Ca Fura. Cada dia m’ajuntava amb ells i jugàvem al billar, cartes o a les dames.

El cinema en aquell temps era amb subtítols ja que no tenia so, les pel·lícules es feien en capítols, i cada setmana esperàvem amb paciència el següent episodi. Les pel·lícules d’aquell temps entre d’altres eren: Fredd Thompson i su caballo Rayo, Los Miserables, Ben-Hur, El Jorobado de Nôtre Dame, entre d’altres. Per aquell temps la màquina de cinema funcionava amb tracció manual accionant una manivela, de vegades el cinema projectat amb aquest sistema anava massa a poc a poc o tot el contrari, segons la feien tombar. Els operaris d’aquell temps que jo recordo van ser Rafel Mauri de Ca Petxixa i Antonio Llorens del Cal Ferrer de les Bargues. Al cap d’un temps van continuar com a operaris Domingo Cabré Pagés de Cal Mano Ferrer i Josep Maria Aguilar Pinyol de Cal Carreter, aquests van veure que el sistema de la manivela no anava prou bé i van col·locar un motor elèctric al projector que no va durar massa ja que es va cremar.

Per aquell temps van arribar al poble uns ambulants amb una màquina de projecció de cinema sonor. Aquest sistema consistia en la sincronització de la imatge amb el so del dics de gramola, aquest dies eren especials, la pel·lícula en un dels costats tenia uns forats al costat de la perforació de l’arrossegament que feien funcionar els dics mitjançant un rodet dentat que quan s trencava la pel·lícula al fer l’empalme, tenien que avançar o endarrerir. De vegades degut al precari sistema de projecció els espectadors veien les imatges sense so o sentien el so sense les imatges. Les dos vegades que van venir a Tivissa a fer projecció van portar les pel·lícules: Cuatro de Infanteria i Sin Novedad en el Frente. Aquest sistema de cinema no va agradar al propietari de Ca Fura el Sr. Jaume Perelló. Al cap d’un temps va venir un viatjant de la Casa Arbona de Tarragona que es dedicava a la Radio Tècnica. Aquest viatjant li va dir al Sr. Perelló que li enviaria un tècnic per a muntar una banda sonora al seu cinema amb el tracte de què si no en quedava satisfet sense cap compromís li tornaria a desmuntar. Al cap de dos dies, a última hora del dia, va arribar el tècnic amb una moto amb sidecar on portava l’equip sonor, tot això passava l’any 1932 quan jo llavors treballava a la Fàbrica Brull. Quan plegava de treballar cada dia anava pel cafè on passava l’estona fins a les nou de la nit, aquella nit que havia arribat el tècnic quan vaig saber que treballava en el muntatge de l’aparell del so, vaig anar a la cabina a veure’l, llavors els operadors eren Antonio Palleja de Ca Rufo i l’ajudant Josep Perelló Samarra de Ca Sella aquella nit el Sr. Jaume ens va dir a mi i al seu fill Joaquim que ajudéssim al tècnic en el que li convingués. El tècnic era alemany i es deia Carl Linkel amb qui ens enteníem prou bé ja que parlava força bé el castellà. Ell va instal·lar la banda sonora centrant-la i col·locant una pel·lícula per provar el pas d’aquesta, tot seguit va posar l’equip de l’òptica, i la cèdula fotoelèctrica i els cables de l’amplificador, quedant així tot apunt per la projecció. Quan va començar aquesta es va donar el cas que l’amplificador del so es trobava molt alt, causant un ensurt a tots els que és trobaven al bar i al carrer al sentir el crit d’un infant plorant tant fort i sense saber d’on venia de manera tant escandalosa i mai escoltada. Tot seguit vam fer la prova general amb la imatge i la gent va quedar meravellada i comentaven que semblava que els personatges de la pel·lícula estiguessin parlant amb ells. El muntatge de l’equip sonor és va fer l’estiu de 1932 aprofitant que durant aquells mesos no es feia cinema. Aquells anys també es feien bones projeccions de les cases Fox, Metro, Warner Bross i Cifesa, com les pel·lícules de Carlos Gardel, Cuesta abajo i el Dia que me quieras, El Passado Acusa, Bolero i Sin Escudo ni Blason entre moltes d’altres.

Ca Fura era el lloc on hi havia en aquell temps l’únic cinema al poble, estant sempre ple de gom a gom i era molt familiar, el Sr. Palleja Ca Rufo i Josep Perelló de Ca Sella van continuar fent-lo.

Jo quan vaig tenir dotze anys els pares em van deixar sortir els dissabtes fins a les dotze de la nit, jo amb el meu interès pel cinema anava sempre a veure com preparaven les pel·lícules. Per aquell temps es va fer el cinema de la Societat Obrera i la modificació del Patronat per fer la sala de cinema. L’any 1933 aproximadament es van acabar les obres d’aquests dos locals. Per fires el Patronat va inaugurar les projeccions amb la pel·lícula La Reina Cristina de Suecia de la Greta Garbo i a Ca Fura la Hermana Sant Sulpicio de la Imperio Argentina, totes dos pel·lícules de gran anomenada. Amb tot això estaven arreglant les pel·lícules a Ca Fura pel dia vint-i-set a la tarda, es va presentar el president del Patronat i alcalde del poble Sr. Josep Navarro (Ca Gustin Pep), es va presentar a Ca Fura cridant al Sr. Pallejà quan aquest va sortir li va dir que es deixés el cinema de Ca Fura per anar al Patronat dient-li que li pagarien més, ell va acceptar la proposta que va causar el lògic disgust a Ca Fura degut a aquesta marxa. A causa d’aquest entrebanc el Sr. Jaume Perelló em va dir si em veia en coratge de portar el cinema, contestant-li que sí. Així va ser com vaig començar a ser operador de cinema arreglant les pel·lícules pel vint-i-vuit d’octubre primer dia de fira.

Aquell dia de fira el vaig passar amb molts nervis, a la tarda la gent ja començava a omplir la sala i a dos quarts de sis va començar la projecció, quan ja portava uns tres quarts d’hora funcionant aquest es va quedar sense so, jo que havia estat veient com va muntar l’equip el tècnic alemany, em va servir per arreglar el problema i continuar les projeccions sense cap més incident durant els dies de fira. Tota aquesta etapa va durar fins al començament de la Guerra Civil l’any 1936.