Registre de entrades i eixides de Tivissa (segle XVII)

Autor: Carles Torné i Micola

Us adjunto una documentació força interessant trobada a l’Arxiu de la Corona d’Aragó (ACA). Són llibres del segle XVII (anys 1663, 1664, 1678, 1679) de control de les entrades i sortides de mercaderies de la població. Dit document té una finalitat recaptatòria i grava el comerç tan el que entra a la població com el que surt.

El que té el dret recaptatori és el general de Tivissa, delegat en l’oficial Joan Andreu Nebot (anomenat en ek document com ‘lo recollidor’ o també ‘tauler del general de Tivissa’), a la seva vegada no sol ser qui cobra el tribut sino que hi ha altres persones que fan aquesta tasca (Antoni Marco, Mateu Jardí, Pere Nebot,…)

Aquests llibres es feien per trimestres (llavors anomenat tersa). Us adjunto els sis que he pogut aconseguir.

El document per la seva antiguitat i perquè me’l van donar en microfilm, segurament no és tan clar com voldríem, però no deixa de ser un document molt interessant, escrit íntegrament en català, i utilizen la lletra Ñ, així surt escrites paraules com Cataluña o Castañer. En aquest document totes les vegades que surt Tivissa, ho fa tal i com ho escrivim actualment (amb doble esse).

Com veureu la majoria de dies no hi havia cap anotació. Però com exemple anotem les següents:

05/08/1663 -> per entrada del capital de la Almadrava de la Platja de l’Hospitalet de l’Infant coll de Balaguer, entrega diversa recaptació per ‘esparteria’. Es, sens dubte, de qui s’obté més import de tots. En cada llibre consta, per tant, solia venir una vegada per trimestre a liquidar-ho.

12/01/1664 -> per eixida d’una càrrega de peix de Pere Pomeral i Jaume Vidal

02/02/1664 -> per eixida de dotze roves de peix de Pere Cavaller.

07/03/1664 -> per eixida de dos quintars i mig de mel de Domingo Carot.

20/08/1664 -> per eixida de cinc dotzenes de sarrions de palma de Rafel Micolau (pot ser un avantpassat meu, qui sap)

10/09/1664 -> per eixida de Quatre roves de aiguardent de Salvador Vilella.

La felicitat no és d'aquest món

Autor: Carles Torné i Micola

En la revista TIVISSA (nº27),amb el mateix títol d'aquest article, vaig llegir un escrit que impresiona per la seva duresa dels fets narrats. Vaig creure que podia ser ficció, però després de veure la foto adjunta, crec que, encara que els fets fossin de ficció, van inspirar-se en fets que massa sovint passaven en els pobles pescadors.

Aquesta foto és de l'Ametlla de Mar abans de fer-se l'actual port, quan encara era una cala. La foto és de principis del segle XX i es veu el seguici religiós (capellà i escolans), juntament amb la resta del poble esperant les restes d'un naufragi. Com podeu observar l'espectació és màxima, pensant que l'Ametlla en aquell moment era un poble molt petit. Us re-escric el text que us comentava anteriorment i, juntament amb la foto, jutjeu vosaltres com es vivia en aquella època el fet de ser pescadors.

Era una tarda calmosa del mes d'agost. El sol havia apaivagat la força dels seus raigs; la mar besava mandrosament les arenes de la platja i una que altra gavina revolava sense quasi moure les ales com si se sostingués a l'aire per un miracle d'equilibri.

Allà a l'horitzó, es dibuixava, mig indefinida, la silueta d'un vaixell, i arreu podia veure's un estol de veles que semblaven altres gavines, encantades al mig del mar.

Hom sentia el cor com posseït d'una tendra i dolça quietud i els ulls no es cansaven de mirar la magnificència del panorama. I és que, esguardant el mar, hom se sent infinitament petit i apar una irreverència, pensar en res que no sugi gran i greu, a l'esnems, com el mateix mar.

En un lloc solitari i feréstec, ple de timbes i precipicis, com qui no té por d'allò que és afrós, dues damisel·les agenollades sobre una roca molt alta, semblaven dos àngels de carn en èxtasi.

De prompte, l'una formosa, s'aixecà i extenent el braç i assenyalant sota seu, exclamà en to solemne, seré i pausat:

- Aquí fou, amiga meva, com saps, el lloc on els nostres pares, avui fa anys, deixaren aquesta vall de llàgrimes engollits per aquesta mar traïdora, per aquesta mar que, si bé dóna de menjar és a canvi de sacrificis tan grans com el de la pròpia vida, per aquesta mar que apareix conjurada contra mi, feble criatura, puix que, a més del meu pare, acaba de robar-me el meu amor, la meva felicitat.

Féu una pausa. Arreu regnava el silenci tan pregon que va fer gelar la sant de l'amigueta que encara romania agenollada i muda.

- La meva vida no pot ésser més que un dolor continuitat, capaç d'inspirar llàstima a tothom, un termunt, una cosa sobrera, com sobrer és en aquest món ço que no té una fi que complir, com sobrera és la persona que no aspira a res, que no té il·lusions, ni amor, com jo que ja no en puc tenir.

Tornà a callar. Semblava necessitar aire i respirava fortament, com si volgués engolir-se d'una vegada, tot el de l'espai.

Per fi, resolta seguí:

- Però aquesta mar, que tan de mal m'ha fet, serà pietosa amb mi, solament una vegada. Ella portarà els meus ossos on guarda, avara, els que foren dels meus tresors; ella unirà baix son ample mantell blau les nostres ànimes......

I cridant, -fins al desconegut- es llençà de cara al precipici, on el seu cos fou rebut amb un petó hipòcrita, per les aigües tranquiles.

-----------------------------

El sol ixent trobà a la platja, sobre l'arena una forma femenina, gentil i rígida amb els braços estesos com suplicant... i és que, no havent volgut rebre el seu fons aquell cos, el mar no volgué, ni per una sola vegada, ésser pietós amb la infortunada.

Eduard Corbella Alerany i Cardedeu

Autor: Carles Torné i Micola

Buscant informació sobre Eduard Corbella Alerany (de ca Nebot) per internet he vist que va viure a temporades a Cardedeu i que era productor de vi, el que em va sobtar més és que hi hagués un carrer dedicat a ell, actualment força important, l'Avinguda Eduard Corbella. Vaig escriure un mail a l'Ajuntament de Cardedeu per saber perquè li van dedicar un carrer i molt amablement em van contestar desde l'Arxiu Municipal de Cardedeu explicant-me el següent:

La vinculació del senyor Eduard Corbella i Alerany amb Cardedeu es deu a l’adquisició que va fer, juntament amb la seva esposa, Carolina Esteller, del mas Diumer l’any 1917, i a la urbanització dels terrenys compresos en aquesta finca, en el que s’anomenà “urbanització Corbella-Esteller”. En els tractes amb l’Ajuntament, aquest s’oferí a adquirir els arbres per als carrers de la nova urbanització i els promotors cediren a l’Ajuntament el 5% del benefici de la venda de parcel·les per millorar els carrers. Els noms que es donaren a aquesta urbanització foren Diagonal Esteller, avinguda d’Eduard Corbella, carrer del Doctor Reig, carrer de Sant Josep Oriol, carrer del Progrés, carrer de les Acàcies i avinguda de la Bandera Española (avui Vilamajor), entre 1924 i 1927.

La denominació dels carrers Diagonal Esteller, avinguda Eduard Corbella i Doctor Reig es relaciona amb el benefici urbanístic que va rebre la vila dels esforços d’aquestes tres persones (el Doctor Enric Reig, bisbe de Barcelona, va facilitar les tasques d’urbanització dels terrenys de la parròquia de Cardedeu, llindants amb els terrenys del mas Diumer), i amb l’afany de mantenir el seu nom en el carrerer urbà amb caràcter d’homenatge. Ni el senyor Eduard Corbella, ni la senyora Carolina Esteller van estar mai empadronats a Cardedeu, sinó que eren veïns de Barcelona, pel que no disposem de dades familiars.

El barri on estava el mas Diumer s’anomena actualment Can Corbella.

Llaberia al 1850

Autor: Carles Torné i Micola

(he d'agraïr la col·laboració d'Elena Batista, la meva dona i descendent de Llaberia, en ajudar-me en la recerca i obtenció d'aquesta documentació)

He trobat en el Diccionario Geográfico-Estadístico-Histórico de Espla y sus Posesiones de Ultramar, realitzar per Pascual Madoz, una breu explicació del què era Llaberia al 1850. Realment, la vida allà havia de ser molt dura, amb unes comunicacions molt dolentes, on l'autarquia havia de ser el mitjà de vida, i al mateix temps comparant-t'ho amb l'actual planell del poble que poc a canviat.

He deixat el text en castellà, amb l'única modificació que he canviat les abreviatures, que n'era ple, per les paraules senceres. Treieu-ne vosaltres mateixos les conclusions sobre como era la vida dels llaberians a meitant segle XIX.

Aldea dependiente del ayuntamiento de Tivisa en la provincia de Tarragona (7.5 leguas), partido judicial de Falset, audiencia territorial, capitanía general de Barcelona, diócesis de Tortosa.

• SITUACION. Sobre las montañas de su nombre, le combaten con frecuencia los vientos Este y Oeste.
• CLIMA. Es sano aunque frío, y sólo se conocen las enfermedades estacionales.
• PUEBLO. Tiene 28 casas sólidas de pocas comodidades, que forman una plaza y 3 calles mal empedradas, 1 iglesia parroquial aneja de la de Tivisa, cuyo cura provee el diocesano, y un cementerio próximo a la población.

Mapa actual de Llaberia

• TERMINO. Confina al Norte con Marsá; al Este con Colldejon y Pratdip; al Sud este último y Tivisa, y Oeste este mismo y Capsanes.
• TERRENO es montañoso en general, arcilloso y calizo; hacia el Norte existe un prolongado peñasco de una hora de largo de Este a Oeste, escarpadísimo y elevado, desde cuyo punto se descubre parte del Aragón; corre por él un pequeño arroyo que se une con el rio Ciurana, y sus aguas no se utilizan, sólo sí las de 2 cortos manantiales que riegan algunos huertecitos; hay canteras de piedra de cal y de yeso, y en la parte llana abundan las yerbas de pasto.
• CAMINOS. Son caminos locales de herradura, y se hallan en mal estado.
• CORREO. El correo lo recogen en Falset los interesados.
• PRODUCCION: Vino, almendras, legumbres, patatas, algún trigo y leña abundante para el combustible; cría ganado lanar, vacuno y con frecuencia el cabrío, y caza de conejos y perdices.

Si algú vol llegir l'original, aquí en té una còpia. Clickeu a sobre i s'ampliarà.

Corrals de cabres i ovelles al nucli urbà de Tivissa

Autors: Josep Mª Margalef Cedó i Ramon Aragonés Margalef

Ja fa força anys, la ramaderia era una part molt important en la vida de la gent del nostre poble, ja que en quasi totes les cases hi havia bestiar igual que en les masies repartides per tot el terme, ja que aquesta proporcionava dos productes bàsics per a l’alimentació com són la llet i la carn, a més dels seus derivats.

A part d’aquests petits ramats, la importància de la ramaderia rau en els pastors, que amb els seus grans ramats de cabres, cabres blanques i d’ovelles recorrien les carrerades que travessen el nostre terme per les diferents partides que el componen. Avui ho fan, amb més o menys animals, els pocs pastors, a temps total o parcial, que queden al nostre poble i que són: els germans Lluís i Joaquim Ripoll, Cal Reboig; Severino Sanahuja, Ca Severino (junt amb el seu pare que també fou pastor); Ramon Cedó, Cal Boix; Antoni Vidilla, Ca Vidilla; Rosendo Castellnou, Cal Carboner i Josep Mª Margalef (foto de l'esquerra), Ca Bajunco, aquests dos últims pastors que tanquen el seu bestiar a corrals que es troben en el nucli urbà del nostre poble. Precisament la informació aportada pel senyor Josep Mª Margalef Cedó ens permet conèixer els noms dels pastors que tancaven els animals dins del nucli urbà del nostre poble i la situació actual d’aquests corrals, durant el segle passat i fins els nostres dies, tot aclarint que aquesta pot ser una informació que es pot ampliar ja que de ben segur hi poden faltar dades.

• Simó Merla (de Merla) Cabres . Situació: Tancava a la seva casa al carrer de l’Església nº 9, actualment Casa de la Sra. Mª Teresa Pallisé de Ca Sumeret. I ovelles al Corral de Ca Vidiella al carrer del Sol nº 9 actualment Agrícola Castells.
• Joaquim Xibelis (de Xibelis) Cabres. Situació: Corral al Pla Badia, mateix corral que el Sr. Simó Merla de qui era gendre.
• Antonio Merla (de Merla). Cabres. Situació: Pla Badia, baixos de la Casa Badia al carrer de la Murada.


• Cisquet Martí (Cal Galgo). Ovelles. Situació: Corral al carrer Extramurs nº 15 Casa de la Sra. Doloretes del Forn, actualment Ca la Sra. Francisca Sabaté Cabellós (Ca la Cisqueta Cabellos).


• 
  
  Josep Mª Falcó Margalef (Ca Falcó). Cabres i Ovelles. Situació: Corral de Solé, al carrer del Collet nº 15.
• Lluís Arbò (Ca Xoneta). Cabres. Situació: Corral de Ca Riba al carrer Collet entre els números 16 i 22.
• Josep Arbò (Ca Xoneta). Cabres. Situació: Corral de Ca l’Adroguer carrer de Padrells números 10 i 12 , actualment dividit entre les cases del Sr. Josep Mª Perelló (Callau) i la Sra. Paquita Ferragut (Sas Vaques).
• Isidre (de la Devesa). Cabres. Situació: carrer de Sant Blai nª 12, actualment casa de la família Margalef Marrufat(Ca Nardo).
• Nom ? (De Ca Glaudis). Cabres. Situació: Corral de Ca Rojals a la Marça de Dalt, actualment propietat del família Benevanet-Micola (Ca Castanyeta).
• Josep Xalè (Ca Xalè). Cabres. Situació: Corral de Ca Magrinya al carrer del Portell nº 4.
• Vicens Pagés (Cal Llop). Ovelles i Cabres. Situacións: Corral de Ca Magrinya al carrer del Portell nº 4. A l’Auberador, actualment propietat de la Sra. Maria Vidal (Ca Baltesanet) i Corral de Ca Borràs al Carrer del Sol nº 19.
• Lluís Pagès (Cal Llop) Ovelles i Cabres. Situacions: Corral de Ca Riba. Corral de Ca Nebot al carrer Orient nº 11, actualment garatge del Sr. Benjamin. I corral de Ca Burata actualment al nº 5 de la Plaça de les Sitges al costat del Xamroc.
• Jaume Margalef Rojals (Ca Bajunco). Cabres i Ovelles. Situació: Corral de Ca Serrano al carrer Orient nº 11, actualment propietat del Sr. Josep Mª Margalef Cedó. I al Corral del Mano Ferrer al carrer del Raval nº 8.
• Josep Saladié Monclús i Jaume Saladié Monclús (Ca Beset). Ovelles. Situació: Corral del Mano Ferrer al carrer del Raval nº 8.
• Rosendo Castellnou Alcaraz (Cal Carboner). Cabres. Situació: a l’Auberador a la Pujada de l’Empedrat nº 10, abans hort de Magrinyà.
• Amado (Cal Blanc). Cabres. Situació: Carrer del Portell nº 10, actualment casa del Sr. Jaume Asenjo Bassons.
• Josep Mª Margalef Cedó (Ca Bajunco). Ovelles i Cabres. Situació: Corral de Ca Serrano al carrer Orient nº 19. Foto de l'esquerra.


• 
  
  Josep Margalef (Pep de la Clota). Ovelles. Situació: Camí dels horts a l’Ollota, antic corral de conills propietat del Sr. Roberto Burata.
• Joaquim Pagès (Cal Llop). Cabres. Situació: Corral de Ca Vidiella al carrer del Sol nº 26, actualment Agrícola Castells.
• Pepito Margalef (Ca Garbinada). Cabres Situació: Corral de Riba, al carrer de la Llena nº 10.
• Eusebio Vidilla Margalef (Ca Vidilla). Cabres. Situació: Corral de Ca Magrinyà al carrer Portell nº 4.
• Antoni Vidilla Brull (Ca Vidilla). Cabres. Situació: Corral de Ca Magrinya al carrer Portell nº4.

Qui van ser els primers tivissans? (Part 3)

Autor: Carles Torné i Micola

Fins a data d’avui no s’ha trobat cap altra terrisseria d’ànfores prop de Tivissa, les més properes estan al camp de Tarragona. Si que sabem però que entre el Montsià, Baix Ebre i Ribera d’Ebre es coneixen uns 50 jaciments de l’època romana. Això explica la necessitat de què aquesta terrisseria cogués tota la terrissa necessària per a la villa, i totes les poblacions romanes properes, com materials de construcció i eines per a emmagatzemar. Respecte els materials de construcció l’autor diu “su uso va ligado a las necesidades constructivas y, como tal, su fabricación puede responder tanto a las necesidades de la explotación como a las de los asentamientos vecinos […] hay que pensar en necesidades esporádicas, vinculadas a períodos concretos de actividad constructiva en el medio rural que precisa de cantidades importantes de material. […] La mejor manera de rentabilizar un proceso de fabricación sería asegurar la producción y venta de un cierto volumen de piezas lo cual implica una demanda diversificada, sostenida y amplia dentro de un radio de difusión generalmente no muy extenso, en villas vecinas” Per tant, queda plaés que a part de ser una villa important en quant a producció agrícola, era important a nivell comarcal, ja que produia i comercialitzava elements necessaris per a la vida diària i constructiva de tota la zona, l’autor assenyala concluint que “la investigación arqueológica ha permitido señalar la existencia, en esta zona, de un poblamiento rural denso”

El que no queda gens clar és qui hi vivia en aquesta villa i qui era el propietari d’aquest complexe agrícola/terrisser. Resulta gairebé obvi, segons l’autor, que donada la emigració que provocava les noves terres conquerides pels romans, van venir població romana de tots els estatus (lliures i esclaus) que portava la seva tecnologia (per produir vi, les premses, els forns,…) i també controlava el comerç amb la resta de l’imperi, però… es van aprofitar d’un antic enclavament iber ja existent?

En el llibre mencionat no hi ha cap referència als ibers, i hem d’anar a buscar la tesi doctoral de Jaime Noguera Guillén (2006), anomenada Gènesi i Evolució de l’Estructura del Poblament Ibèric en el Curs Inferior del Curs Inferior del riu Ebre: La Ibercavònia Septentrional, on segons l’autor parlant de l’Aumedina diu “l’existència d’una ocupació prèvia en època ibèrica, només podem asegurar-la gràcies a una informació oral del Dr. V. Revilla, el qual ens confirma la presència d’una petita quantitat de vernissos negres itàlics, presumiblement de campaniana A tardana, recuperats en els nivells superficials". Per últim, també cal recollir una hipótesis de M.C. Aguarod (1992), segons la qual un segell ibèric sobre àmfora Tarraconense 1, procedent de Salduie, data a mitjans del segle I aC, podria ser de Tibisi, potser de l’Aumedina”. Per tant, l’existència d’un poblament previ iber a Tivissa, no és que sigui possible, sino que és més que probable.

Entrevista a un Pescador de La Cala nat el 1844

Autor: Carles Torné i Micola

No hem fet pas espiritisme per a redactar aquesta entrevista. Es tracta d’una entrevista que es va publicar a la revista TIVISSA al seu nº28 del 1929. L’entrevista la va fer Ramon Margalef, corresponsal de la revista a l’Ametlla de Mar, i Ramon Pastor. La van fer al pescador més vell d’aquell moment a l’Ametlla, i l’anomenaven el tio Roig. Llavors tenia 85 anys, per tant, si suposem que l’entrevista es va fer en l’any de la publicació de l’entrevista, el tio Roig va néixer el 1844. Sota hi ha una foto (any 1916) de la cala primitiva de l'Ametlla de Mar amb les barques de pescadors, on actualment hi ha el port. Es possible que una de les barques fos del tio Roig.

Només hem inclòs alguna referència en negre per a situar-la en el context de l’època.

- Bon dia, tio Roig.
- Bon dia ens dongui Déu. Què diuen aquests homes ?
- Veníem a veure el peix ; però es veu que avui no n’agafen.
- Si no en porten els ‘cavalleros’ (pescadors de cavalla o barat) . El temps, per ço, no està molt a propòsit. De totes maneres, jo encara m’atreviria a pescar-ne unes quantes roves. Fins l’altre dia vaig ésser el ‘pinxo’ dels ‘cavalleros’(I va fer una rialleta de satisfacció).
- La gent em deia si hi posava pa i mel a l’ham i és que aquests ulls no en sabien de dormir i aquestes mans no podien estar parades. Un dia, en vaig agafar trenta roves!

Per tant, encara que d’una manera simpàtica i amena, ens comenta que treballava moltes hores al dies (els ulls no sabien de dormir) i d’una manera molt dura (aquestes mans no podien estar parades). L'entrevista la feien a la confraria de pescadors, on en le foto següent es veu quan arriben les barques (1910).
- Totes a l’ham?
- Totes. Veieu qui les ha pescat més !! Vaig portar-les a Tarragona on les van pagar a cinc rals la rova.
- I quant temps fa que no aneu a la mar ?
- Tres anys justos.
- I ara en teniu...
- Vuitanta cinc !!
- Així, fins als vuitanta dos, heu estat mariner ?
Fins als 82 anys va ser pescador!! per tant, fins que va poder. Igualment com veurem a continuació, en aquella època ja sorprenia que una persona sortís a pescar a aquesta edat.

- I doncs ? I tot sol, tot sol, que anava ! Alguna volta venia el peix a l’Ampolla i la gent em deia: com us ho féu per governar la barca? Entre Déu i jo ho fem tot, els contestava jo. Una vegada vaig venir desde Roses i portava la dona a bord. Abans d’arribar a Palamós, vaig haver de travessar una boira tan espessa que un no hi veia a quatre dits del nas. Jo no era pràctic d’aquells mars; però tombant i girant, tombant i girant, procurava no perdre de vista la costa i ja ho crec que vaig fer cap a casa.
- Quina edad tenieu quan vau començar a anar a la mar?
- Vuit anys amb prou feines.
Es a dir, que va estar dels 8 fins als 82 anys treballant com pescador, 74 anys en total !!!
- Us haureu vist amb tot en aquesta vida ?
- Si, com hi ha món. Una vegada, era un vespre de la Candelera, vaig fer cap a València. Dos dies i dues nits de navegar; però la meva barqueta ho aguantava tot. Una barca catalana que la vaig comprar a Miquel de Pistol i la vaig dur vint temporades. Ja em comptaven per perdut i quan van saber que, passat el temporal, tornava cap al poble, finides les festes, van fer esperar la música i em van rebre com si fos el Rei, tanmateix.(Una altra rialleta de satisfacció).
Comptat d’una manera molt simpàtica ens explica el drama de viuen i vivien els pescadors, se sap que surten però no si tornen.
- Després vaig comprar una altra barca a Tortosa que em va servir dinou temporades més. També era molt valenta.
- El poble, l’haureu conegut molt petit, veritat?
- Mireu si l’he conegut menut que quan jo era nin, no hi havien més que deu o dotze cases i unes quantes barraques de Jonás. Si ara és Barcelona això !
Es a dir, que cap al 1850 l’Ametlla encara era un poblet molt petit i que durant la segona meitat del segle XIX és quan es va engrandir, i el tio Roig se’n fa creus d’aquest creixement. La foto correspon a les barques de pescadors de l'Ametlla a principis del segle passat.

- I al servei, que hi vau anar ?
- Ja ho crec. D’ací, aquell any, vam marxar tretze i tots érem casats. A mi em va tocar d’anar a Itàlia a buscar el Rei Amadeu. Era molt bona persona aquell home.
Es referia a Amadeu de Saboia, que va regnar Espanya entre el 1871 i 1873 (foto de l'esquerra), encara que avui en dia és paradoxal, fou triat com a rei pel Congrés de Diputats (un rei elegit democràticament). Mirant una mica les dades hem vist que Amadeu fou triat com a rei pel Congrés el 16 de novembre del 1870 i una comissió es desplaçà a Florència, on residia, per convéncer-lo de què acceptés el nomenament i ho feu el 4 de desembre. Va venir d’Itàlia en vaixell i va desembarcar a Cartagena el 30 de desembre del 1870. Per tant, el tio Roig va estar present en aquest viatge d’Itàlia i Espanya. Tío Roig llavors havia de tenir 26 anys i cal suposar que al ser pescador el van destinar a marina. Una altra cosa que no ha de passar desapercebuda, és que tal i com comenta, tan ell com tots els de la seva lleva, estaven casats, res estrany si feien la mili als 26 anys, però el cas es que 13 famílies de la Cala, un poble molt petit llavors, van quedar desmembrades, amb totes les repercusions econòmiques i socials que havia de tenir.
- Tío Roig, i no cobreu cap dret passiu vós?
Dret passiu era com una pensió o jubilació de l’època.
- Res, fills, cobro – contestà en un to trist -. Abans em donaven dos duros cada mes. No era gaire cosa, però un ja en tenia per fumar. Fa temps, vaig tirar uns instancia a Madrid; però es veu que el fart no es preocupa del dejú. Tants anys de treball i ja ho veieu!

Com era el Castell de Tivissa?

Autor: Carles Torné i Micola

Tots coneixem l'existència d'un castell a Tivissa, a través dels documents sabem a qui pertanyia, quan es va construir, però... com era? La descripció més complerta que he pogut trobar és la següent, extreta del llibre que us adjunto còpia de la tapa. El text és integrament extret del llibre (en blau) i he afegit algunes petites descripcions (en negre) que poden ajudar a entendre-ho.

Tivissa és un municipi de la Ribera d’Ebre; és situat damunt d’un turó i presenta una xarxa urbana típicament medieval. Aquesta població primerament fou murallada a base del cercle format pels darreres de les cases (mireu la foto aérea de Google Earth del barri del Castell); després tingué muralles, però aquestes ja són posteriors al domini de Bernat Fonollar – 1350-1365 – però, la disposició dels carrers dibuixa un parell de cercles anteriors. El castell sembla que l’utilitzaven els sarraïns; el 1174 el tingué en feu Guillem de Castellvell, després passà a formar part de la baronia d’Entença i del comtat de Prades. No sabem quan l’adquirí la familia Fonollar, però, per altres documents estudiats, podem dir que l’any 1269 ostentava la castlania de Tivissa Guillem de Fonollar i que després l’heretà el seu fill en Bernat (1282), el qual en el seu testament el deixà en herència. Potser en estudis posteriors, si consultem la documentació de Tivissa, que es troba a l’Arxiu Municipal de Tortosa, hi podrem donar resposta.

El castell era de dimensions redundes i comptava amb una cuina-menjador, amb molts pocs estris i, com totes les cases medievals, la impressió d’estar força desordenat. Hi havia dos folladors (eina utilitzada per a prémer, xafar, trepitjar), dos cubells de trascolar (trascolar és passar líquid d’un lloc a un altre) , dues parelles de portadores, nou vaixells (bótes grosses de vi)o bé bótes de fusta grosses, cinc vaixells o bé bótes de mena, de fusta, de les quals tres eren plenes (no es pot saber de què perquè el document presenta un altre forat), unes taules de menjar grans, una taula plegable, una taula apta per a celebrar missa, tres bancs, un arquibanc (banc en què el seient és una tapa d’una caixa), dos taüts grans, una arca de barutellar (un barutell és un sedàs per passar la farina), una banyadora, una caldera de coure, una cassa de coure (vas de metall amb mànec que serveis per treure oli o altres líquids d’una gerra), una paella de ferro trencada i un calastró de ferro.

Tot seguit s’ha de suposar que es passava a una cambra amb molt poc parament: un matalàs, dues vànoves (cobrellits), dos trevessers molt gastats i de poc valor, dos coixins, dos sacsllits i dos seients, i s’hi afegeixen dos llits de posts de fusta que es troben esmentats entre els mobles de la sala gran-cuina.

Hi havia un celler, bastant proveït; no hem d’oblidar que Tivissa és una terra de vi i blat. El celler comptava amb un vaixell de capacitat comptable de cent quaranta-quatre quarters de vi, ple de vi clar, un altre ple de vi clar de dos-cents onze quarters i mig de vi, un altre vaixell ple de vi de cent quaranta quarters, i un darrer de vi vermell de « companya », és a dir, de la tropa. Pel que fa als cereals hi havia : setze cafissos, deu fanegues i cinc almuts de mestall (barreja de blat, sègol i ordi), cartorze cafissos i vuit fanegues de blat, dos cafissos cinc fanegues i tres almuts d’ordi, vint cafissos, cinc fanegues i sis almuts de civada, quatre de faves i dos de guixes, cartorze cafissos i vuit fanegues de forment (blat de gra tou, esblanqueit o rogent), tres fanegues de llenties, sis de guixes, cinc de pèsols i guixons, quatre roves de cànem, dues de borra, vuit de figues seques, etc.

També s’esmenten els animals : dues truges mitjanes i uns ramats de 210 moltons (ovelles mascles castrades), 358 ovelles, etc.

Qui van ser els primers tivissans? (Part 2)

Autor: Carles Torné i Micola

La terrisseria de l'Aumedina va estar operativa entre el segle I aC fins el segle IV dC, sent el període de màxima producció entre els segles I aC i I dC.

La selecció de l’Aumedina per part dels romans com a lloc apropiat per a construir terrissa és degut a 1) proximitat d’aigua en abundància, 2) combustible (llenya) per a cremar en els forns, 3) matèria prima (terra apropiada per a la terrissa), 4) bones comunicacions per a un comerç a llarga distància (s’han trobat ànfores fetes a l’Aumedina a França, Alemanya, Suïssa i Italia).

Normalment les villes romanes es posaven al costat dels rius més importants (navegables) o en la costa. L’Aumedina no és el cas. Està a 6 kms de l’Ebre i la via de comunicació natural havia de ser o el barranc Fondo o el barranc del Molí del Rei, arribant al què encara es coneix avui en dia pel nom del Molló, nom que ha heredat d’un moll que existia a l’edat mitjana i que el més probable que també fos allí on els romans embarquessin les àmfores de vi. Tampoc fou un factor determinant l’existència de fonts properes (ja que l’Ebre en garantia molta més), ni el combustible per als forns (boscos amb llenya abundaven en aquella època), ni tan sols la materia prima per fer terrissa (la terra de Tivissa no és millor que altra per la terrissa), per tant per què van triar aquesta ubicació quan hagués estat més fácil i econòmic establir una alfareria al costat de l’Ebre o al mar (com Oleastrum (Hospitalet))?. L’únic factor explicable és que existia una important economia rural/agrícola en l’actual Tivissa.

Les terrisseries no es poden entendre, en època romana, com una activitat aillada o independent. Tot al contrari, cal interpretar-ho com una activitat inscrita en una economia més ampla, on hi ha tal quantitat excedentària agrícola tan important i constant que fa que sigui factible l’establiment d’una terrisseria. Per tant, la terrissa era una activitat complementària a l’activitat agrícola, mai al revés. Només possible si hi ha uns excedents agrícoles importants i la possibilitat de transportar-los i vendre’ls en mercats allunyats. Tal i com diu el llibre “l’Aumedina ejemplifica un proceso económico a gran escala y un determinado modo de organización de la producción: el desarrollo de una producción agrícola excedentaria, destinada a la comercialización, que precisa de envases fabricados en cantidad suficiente, de formas reconocibles, aptos para el transporte a larga distancia y disponibles inmediatamente. La vinculación prensa-alfar, claramente visible aquí, expresa la unión de todas las fases de una actividad económica orientada a la creación y exportación de un excedente”.

Permeteu-me que amplii el concepte la idea del paràgraf anterior. Les instal·lacions que es van trobar a l’Aumedina no només són forns per coure terrissa, sino també que s’ha trobat una restes d’una prensa i dos grans dipòsits per a emmagatzemar líquids, tocant al barranc del Molí del Rei. Malauradament, tal i comenta l’autor les excavacions no es van poder acabar per falta de temps, per tant continuar havent-hi informació sota la terra. Si que se sap el tipus de prensa. Es basava en la pressió exercida per una gran viga, subjectada en un punt fixe i maniobrada des de l’altre extrem de la viga per un mecanisme de contrapés. Estem davant d’una gran prensa i com diu l’autor “el conjunto prensa-depósitos supone una elevada inversión en infraestructuras y, de forma paralela, una capacidad de almacenaje que solamente se justifica por las necesidades creadas por una producción excedentaria que se destina, en buena parte, a la venta. […] La vinculación prensa/depósitos/alfar refleja la unión de procesos de elaboración/envasado del vino dentro de una organización de la producción agrícola característica de la Tarraconense. Esta organización tiene su centro en la villa” Per tant, queda confirmada la existència d’una villa romana.

Però, un cop confirmada l'existència d'un poblament romà, podem assegurar que ells foren els primers tivissans? o per contra, van aprofitar-se d'un assentament iber anterior? Esteu atents al proper i darrer article.

Qui van ser els primers tivissans? (Part 1)

Autor: Carles Torné i Micola

Una pregunta que sempre m’he fet és qui van ser els primers pobladors que van volen instal·lar una nova població dalt d’aquest petit cim al peu de les muntanyes. Qui va tenir la idea. Un lloc fàcil de protegir, amb abundància d’aigua, amb uns camps fèrtils vila avall. I per tant, quin poble es va sentir per primera vegada tivissà. No parlo del Castellet de Banyoles, no parlo de les coves rupestres de la Font de Vilella, sino els primers habitants del que coneixem actualment com el poble de Tivissa.

El que si està clar és que des d’aquest primer assentament, Tivissa ha estat ininterrompudament habitada. Abans de l’actual època cristiana, sabem que van venir per conquesta a les nostres terres àrabs, visigots i els romans, però que els ibers ja hi eren abans de tots ells. Tots coneixem l’existència de la terrisseria de l’Aumedina, però… la terrisseria estava aïllada? Hi havia una població o villa, com deien els romans? o pot ser els romans es van establir on existia una població ibera? al cap i a la fi, el topònim Tivissa se’ns ha comentat sempre que és d’origen iber.

Per intentar respondre aquestes qüestions hem buscat informació sobre l’Aumedina. On hem trobat més informació sobre la terriseria, però també sobre la possibilitat d'existència d'un poblament romà, ha estat en el llibre Producción cerámica y Economía Rural en el Bajo Ebro en Época Romana. El Alfar de l’Aumedina, Tivissa (Tarragona) de Víctor Revilla Calvo, publicat per la Universitat de Barcelona el 1993.

La primera evidència que hi ha és la vinculació de la indústria ceràmica als procesos d’una activitat agrícola existent a la zona. L’existència de la terrisseria està lligat a la comercialització dels excedents agrícoles de la zona, en el cas de l’Aumedina el vi. També s’ha provat que a més de les àmfores que tots coneixem, a la terrisseria de l’Aumedina també es va produir, encara que en menor quantitat, material de construcció (com teules) i grans recipients de ceràmica per a emmagatzemar vi o altres productes agrícoles. Per tant, la terrisseria no es pot entendre com un fet aïllat sino com una instal·lació més dins d'un complexe.

Ho explicarem amb més detall en propers articles.

Les Cisternes

Autor: Ramon Aragonés i Margalef

Cisterna del Burgà de Carrasquet

Quan algú recerca un lloc per establir-se, una de les primeres coses que busca és d’on es pot aprovisionar o emmagatzemar l’aigua que amb tota seguretat necessitarà. Lògicament les masies i casetes que poblen el nostre territori en són un exemple prou clar, les cisternes són una part quasi imprescindible de qualsevol caseta o mas, ja que aquestes recullen la pluja que s’escola per les teules o per les llisseres de roca que les envolten de vegades.

Unes són rodones, altres rectangulars o quadrades, les mides i fondàries varien segons les necessitats i ànims que van tenir els seus constructors o propietaris, les cobertes també es diversifiquen, de mig canó amb pedra, rajola o totxo, tipus piramidal amb pedra, amb pedra formant coberta plana, fins i tot en podem trobar com a mínim una amb una coberta que forma una cúpula central al mas de Tabola. També en trobem de les que no tenen coberta com la del mas de La Bassa d’En Giner, foto de l'esquerra, aquesta, amb tota seguretat, una de les més grans del terme, la del mas de Mescales de Mingall o la del mas de Josep Mª Peret de Deu a les Plantadetes, encara que aquesta té la seva història curiosa. La Sra. Pepita Margalef, explica que el seu padrí li contava que quan es va fer la cisterna del mas, la van fer amb una volta de pedra seca i amb la ajuda d’una persona de fora la família, diu que a l’hora de fer la coberta, entre els dos que hi treballaven, van sorgir diferents parers, acceptant al final el parer de la persona que l’ajudava. Un cop acabada, i la mateixa nit la coberta de la cisterna es va enfonsar. Aquesta va ser refeta, però al cap dels anys es va tornar a enfonsar i avui la podem veure sense la coberta.

Per dins les parets es feien amb argamassa i pedra revestida de ciment ràpid, avui s’utilitza ferro, totxanes i ciment Porlant. Altres elements importants en les cisternes són el safareig, piques i els bàsics. Aquests es feien servir per rentar la roba, omplir les eines d’aigua i abeurar els animals. Tots aquests recipients s’omplien mitjançant les corrioles, cordes, cadenes i galledes, elements quasi imprescindibles per accedir còmodament a l’aigua emmagatzemada (mireu la foto de la dreta, on Miquel de Fabian treia aigua de la cisterna). L’aigua també requereix certa cura i és per això que cada sis mesos aproximadament s’ha de barrejar-hi calç per tal de què no es faci malbé. Ja per acabar no puc oblidar-me dels éssers, si no mitològics quasi, que viuen a les cisternes, com la Maria Ganxos, especialista en agafar els nens que desobeïnt les indicacions de padrins i pares, gosàvem apropar-nos massa a la cisterna, sense oblidar les “malèfiques Serps” sempre apunt de cruspir l’infant tossut.

Sobre la projecció de la pel·lícula Miquel de Fabian

Autor: Ramon Aragonés i Margalef

Moment de la gravació de la pel·lícula

El passat diumenge 27 de gener a la tarda, vaig experimentar una sensació molt agradable mentre la projecció de Miquel de Fabian anava avançant (foto de sota), escoltava i rebia alhora les sensacions de la gent que omplia la sala que gaudien amb les explicacions que Miquel exposava de manera senzilla i sincera, de com es desenvolupava al davant de la càmera amb tota naturalitat explicant en menys d’una hora com es vivia en el seu mas, de com ell va percebre els canvis que amb els anys s’han anat esdevenint. Podeu pensar que això que explico pot ser autocomplaença però podeu creure que aquesta sensació va més enllà, tant enllà com la meva estima cap al Miquel i veure a tota aquella gent i a la seva família fruint de la projecció va ser fantàstic i crec que és el millor homenatge que Miquel podia rebre per part de les persones que el van estimar.

Corbeille, un cava tivissà (1ª Part)

Autor: Ramon Aragonés i Margalef

Fa més de 95 anys, això ens porta fins a la segona dècada del passat segle, el Sr. Joan Corbella Alerany de Ca Nebot, va muntar, la fàbrica Corbeille de vins i xampanys (en aquella època el concepte de Cava, per denominar els vins escumosos del nostre país, encara no existia, i aquests rebien la denominació francesa de xampany), aquesta estava situada al carrer Portell on actualment hi ha la casa de la família Cedó - Perpinyà amb l’adreça actual de Portell-20.

Els productes que sortien de la fàbrica eren : xampanys, quatre les classes que es feien :

1. El Non Plus Ultra (Carte d’or),
2. L’ Extra-Fin (Carte Blanche),
3. L’ Extra (Carte Verte)
4. i el Château d’Alerany Grand Mousseux.

Els vins : Blanc, Negre, Rosat, de Missa Dolç i Sec, Generosos : Estil Jerez Sec i Dolç, Estil Màlaga Dolç, Moscatell Superior, Ranci Superior, Ranci Corrent i “Ranciente”. Mosts Naturals escumosos i sense escuma. Tots aquests derivats del raïm que es feien a Ca Nebot eren de gran qualitat com ho demostra el premi que va rebre a l’Exposició Internacional de Barcelona de l’any 1929 on es va atorgar el Gran Premi al xampany Grand Mousseux Château d’Alerany. Així mateix el prestigi era tal que la Casa Reial d’Espanya en l’època d’Alfons XIII se’n proveïa. I a l‘hora de parlar de quilòmetres la ciutat de Nova York també va rebre les ampolles que van sortir del carrer Portell de Tivissa.

La Sra. Maria Margalef Falcó, de Ca Falcó, hi va treballar i m’explicà algunes de les feines que es realitzaven a la fàbrica, però ho deixarem pel següent article dedicat als caves de Tivissa.

Us adjunto les etiquetes que s'han pogut aconseguir:

Miquel de Fabian, tota una vida a la muntanya

Autor: Ramon Aragonés i Margalef

Miquel de Fabian ha estat un dels darrers masovers de les nostres contrades. De la mena de persones que jo es troben, visqué de i per la terra. Visqué amb humilitat i senzillesa, més pels demés que per ell mateix. D'aquelles persones que els hi costa dir un No.

Aquest proper diumenge, a la sala La Valquíria de la Societat Obrera de Tivissa, recordarem la seva vida, com visqué, com es vivia en el mas de Fabian,... tot explicat per ell mateix. A la dreta del blog teniu un petit avançament per anar fent boca.

Miquel de Fabian, un dels darrers masovers de Tivissa

Autor: Ramon Aragonés i Margalef

Miquel Bordera Gilavert, Miquel del mas de Fabian, ens ha deixat fa molt poc. Serveixi aquest vídeo, el qual s'emetrà integrament el proper diumenge 27 de gener a la sala La Valquíria de la Societat Obrera, de record i homenatge.




Un home que ens ha ajudat a modelar la terra.