Registre de entrades i eixides de Tivissa (segle XVII)

Autor: Carles Torné i Micola

Us adjunto una documentació força interessant trobada a l’Arxiu de la Corona d’Aragó (ACA). Són llibres del segle XVII (anys 1663, 1664, 1678, 1679) de control de les entrades i sortides de mercaderies de la població. Dit document té una finalitat recaptatòria i grava el comerç tan el que entra a la població com el que surt.

El que té el dret recaptatori és el general de Tivissa, delegat en l’oficial Joan Andreu Nebot (anomenat en ek document com ‘lo recollidor’ o també ‘tauler del general de Tivissa’), a la seva vegada no sol ser qui cobra el tribut sino que hi ha altres persones que fan aquesta tasca (Antoni Marco, Mateu Jardí, Pere Nebot,…)

Aquests llibres es feien per trimestres (llavors anomenat tersa). Us adjunto els sis que he pogut aconseguir.

El document per la seva antiguitat i perquè me’l van donar en microfilm, segurament no és tan clar com voldríem, però no deixa de ser un document molt interessant, escrit íntegrament en català, i utilizen la lletra Ñ, així surt escrites paraules com Cataluña o Castañer. En aquest document totes les vegades que surt Tivissa, ho fa tal i com ho escrivim actualment (amb doble esse).

Com veureu la majoria de dies no hi havia cap anotació. Però com exemple anotem les següents:

05/08/1663 -> per entrada del capital de la Almadrava de la Platja de l’Hospitalet de l’Infant coll de Balaguer, entrega diversa recaptació per ‘esparteria’. Es, sens dubte, de qui s’obté més import de tots. En cada llibre consta, per tant, solia venir una vegada per trimestre a liquidar-ho.

12/01/1664 -> per eixida d’una càrrega de peix de Pere Pomeral i Jaume Vidal

02/02/1664 -> per eixida de dotze roves de peix de Pere Cavaller.

07/03/1664 -> per eixida de dos quintars i mig de mel de Domingo Carot.

20/08/1664 -> per eixida de cinc dotzenes de sarrions de palma de Rafel Micolau (pot ser un avantpassat meu, qui sap)

10/09/1664 -> per eixida de Quatre roves de aiguardent de Salvador Vilella.

La felicitat no és d'aquest món

Autor: Carles Torné i Micola

En la revista TIVISSA (nº27),amb el mateix títol d'aquest article, vaig llegir un escrit que impresiona per la seva duresa dels fets narrats. Vaig creure que podia ser ficció, però després de veure la foto adjunta, crec que, encara que els fets fossin de ficció, van inspirar-se en fets que massa sovint passaven en els pobles pescadors.

Aquesta foto és de l'Ametlla de Mar abans de fer-se l'actual port, quan encara era una cala. La foto és de principis del segle XX i es veu el seguici religiós (capellà i escolans), juntament amb la resta del poble esperant les restes d'un naufragi. Com podeu observar l'espectació és màxima, pensant que l'Ametlla en aquell moment era un poble molt petit. Us re-escric el text que us comentava anteriorment i, juntament amb la foto, jutjeu vosaltres com es vivia en aquella època el fet de ser pescadors.

Era una tarda calmosa del mes d'agost. El sol havia apaivagat la força dels seus raigs; la mar besava mandrosament les arenes de la platja i una que altra gavina revolava sense quasi moure les ales com si se sostingués a l'aire per un miracle d'equilibri.

Allà a l'horitzó, es dibuixava, mig indefinida, la silueta d'un vaixell, i arreu podia veure's un estol de veles que semblaven altres gavines, encantades al mig del mar.

Hom sentia el cor com posseït d'una tendra i dolça quietud i els ulls no es cansaven de mirar la magnificència del panorama. I és que, esguardant el mar, hom se sent infinitament petit i apar una irreverència, pensar en res que no sugi gran i greu, a l'esnems, com el mateix mar.

En un lloc solitari i feréstec, ple de timbes i precipicis, com qui no té por d'allò que és afrós, dues damisel·les agenollades sobre una roca molt alta, semblaven dos àngels de carn en èxtasi.

De prompte, l'una formosa, s'aixecà i extenent el braç i assenyalant sota seu, exclamà en to solemne, seré i pausat:

- Aquí fou, amiga meva, com saps, el lloc on els nostres pares, avui fa anys, deixaren aquesta vall de llàgrimes engollits per aquesta mar traïdora, per aquesta mar que, si bé dóna de menjar és a canvi de sacrificis tan grans com el de la pròpia vida, per aquesta mar que apareix conjurada contra mi, feble criatura, puix que, a més del meu pare, acaba de robar-me el meu amor, la meva felicitat.

Féu una pausa. Arreu regnava el silenci tan pregon que va fer gelar la sant de l'amigueta que encara romania agenollada i muda.

- La meva vida no pot ésser més que un dolor continuitat, capaç d'inspirar llàstima a tothom, un termunt, una cosa sobrera, com sobrer és en aquest món ço que no té una fi que complir, com sobrera és la persona que no aspira a res, que no té il·lusions, ni amor, com jo que ja no en puc tenir.

Tornà a callar. Semblava necessitar aire i respirava fortament, com si volgués engolir-se d'una vegada, tot el de l'espai.

Per fi, resolta seguí:

- Però aquesta mar, que tan de mal m'ha fet, serà pietosa amb mi, solament una vegada. Ella portarà els meus ossos on guarda, avara, els que foren dels meus tresors; ella unirà baix son ample mantell blau les nostres ànimes......

I cridant, -fins al desconegut- es llençà de cara al precipici, on el seu cos fou rebut amb un petó hipòcrita, per les aigües tranquiles.

-----------------------------

El sol ixent trobà a la platja, sobre l'arena una forma femenina, gentil i rígida amb els braços estesos com suplicant... i és que, no havent volgut rebre el seu fons aquell cos, el mar no volgué, ni per una sola vegada, ésser pietós amb la infortunada.

La Festivitat de Corpus

Autor: Carles Torné i Micola

Tal i com vaig comentar en l'article anterior, us enllaço amb la primera de les pel·lícules antigues que hi ha de Tivissa o del terme en el Centre de la Imatge Mas Iglesias de Reus.

Sens dubte, la Festivitat de Corpus (de Josep Bargalló) és una pel·lícula on està gravat tot el procés del dia de Corpus, el moment de fer-se, la processó amb les particularitats del moment a Tivissa (guardia civil, monges,...), bé, com es sol dir una imatge val més que mil paraules i creieu-me que l'he vist moltes vegades i encara quan la veig de nou veig detalls nous (persones, fets, cases,...). Només teniu en compte que la pel·lícula és del 1971, per tant la qualitat de la imatge i del so no és bo, però sens dubte queda compensat com a document històric.

El Terratrèmol de 1845 (Part 3)

Autors: Joaquim Roset Piñol i Carles Torné Micola

Fotos: Joaquim Roset Piñol i Ramon Aragonés Margalef

‘En Tivisa los temblores de tierra empezaron a notarse el día 30 de septiembre, y fueron sucediéndose por espacio de quince días. Faltan datos para fijar con exactitud los días y horas de todos los temblores, que según documentos de aquella época, se dejaron sentir en un radio de 50 kilómetros alrededor de la villa. El día 3 de octubre, el temblor fué muy intenso percibiéndose sacudidas por espacio de tres horas. Això era explicat en la revista Ibérica (1921) i els mateixos autors en Fulls d’Història de la Vila de Tivissa afegeixen que el dia 3 d’octubre ‘els tivissans, alarmats pel fort i continuat terratrèmol, es dirigiren a l’església, on, amb exposició del Santíssim Sacrament, donaren principi a unes rogatives; però en fer-los veure el cap del destacament militar establert a la vila la imprudència d’estar reunits en un edifici, emportant-se el Santíssim Sagrament es traslladaren a les Eres, situades vora la població. Allí amb canyissos, barres, fustes i altres objectes, muntaren una sèrie de barraques.’ Si tenim en compte que l’esquerda de la façana de l’església sempre s’ha atribuït a aquest terratrèmol, la decisió de deixar l’església fou encertada. Així doncs, els tivissans van abandonar les seves cases durant uns quinze dies, instal·lant-se en barraques improvisades a les eres del voltant del poble i resant a Déu perquè paressin totes les desgràcies que estaven passant.

No obstant, la batzegada més forta segurament es produí el dia 7 d’octubre ‘se abrieron grietas grandes y profundas, especialmente ne la finca llamada Manou, probablemente lugar del epicentro de toda esta serie de temblores'. Tal com explica Fulls, els masovers del Manou pensaren que ‘el cel queia i cregueren morir’. També expliquen que a Coma la Fena ‘hubo un desprendimiento de dió origen al nacimiento de una fuente que aún mana hoy día (1921)’. Respecte aquestes esquerdes el Diari de Barcelona publicà “Un testigo ocular me ha referido que entró o bajó anteayer en una grande abertura de un monte vecino, la cual considera él de tanta capacidad como la plaza de San Jaime de Barcelona, y observó en el centro un agujero sumamente profundo e insondable, dentro del cual tiró varias pideras sin que se percibiera el ruido de su caída. Había allí muchas piedras negras que despedían un hedor de azufre, de las cuales me ha entragado una muestra. El peligro de que creían verse amanazados en aquel ancho foso rodeado de altas peñas, que pueden desplomarse de un momento a otro y dentro del cual han quedado sepultados de raíz varios pinos de los más elevados, les hizo abreviar su excursión subterránea. En otros varios parajes, se han abierto grietas de mayor o menos importancia”

Respecte aquests altres forts o desprendiments, Ramon Jardí i Màrius Bru expliquen al 1921 ‘las referidas grietas se conservan todavía aunque algo desmoronadas por el tiempo’. En l’article es pot veure un planell de la zona i una descripció topogràfica que podeu llegir en les fulles escanejades, però destaco la descripció següent ‘las grietas y derrumbamientos son cuatro. La grieta más típica es la señalada con la letra A en el plano, de forma semicircular, de unos 70 metros de longitud y 8 de anchura; en cuando a la profunidad de la misma es difícil de precisar, pues al abrirse se llenó el fondo se gruesos bloques de piedra, y si bien actualmente es poco profunda, a jugar por el ruido que se percibe al soltar pequeñas piedras po entre los huecos que dejan aquéllos, es de creer que con el tiempo muchos huecos han sido obturados’.

Deixo als lectors la lectura més tècnica de cadascun dels efectes topogràfics descrits e l’article i senyalats amb el planell amb les lletres A, B, C i D. Al final de tot hi ha l'article sencer.

Els efectes destructius a la població foren nombrosos, però d’escassa importància. Es van desplomar embans, van caure lleixes de les cuines trencant-se les estris que hi havia, es van enderrocar fumeres i algunes barbacanes. Tan en Fulls com el l’article d’Ibérica expliquen que els veïns més vells de Tivissa (l’any 1920) que van viure el terratrèmol comentaven que ‘la gente decía haber visto como los tabiques se besaban unos con otros y los aleros de lo tejados llegaban a tocarse con los de las casas de enfrente, y otras exageraciones por el estilo’. Ramon Jardí i Marius Bru no donaven crèdit a aquests últims fets i, atribuien a l’exageració de la gent gran o a la mala memòria, exactament comenten ‘En Tivisa aún se recuerda aún por algunos supervivientes, aunque de una manera vaga, el gran aguacero y el alarmante terremoto del año 1845, mas la débil memoria de estoa ancianos es bastante infiel y resulta difícil hacer una narración exacta de dichos fenónemos valiéndonos solamente de los datos suministrados de viva voz’.

Sigui com sigui estem davant d’un terratrèmol molt important, catalogat de grau VI o VII en l’escala de Mercalli y tal y com concluien l’any 1921 ‘se deduce que este temblor puede contarse tanto por su intensidad, como por la duración de sus réplicas, como uno de los más importantes ocurridos en Cataluña durante los dos siglos mendicionados’. Per tant, si era dels més importants dels segles XVIII i XIX, noranta anys després podem afirmar que és un dels terratrèmols més importants de Catalunya dels darrers tres segles.

Article revista Ibérica (1921)

El Terratrèmol de 1845 (Part 2)

Autors: Joaquim Roset Piñol i Carles Torné Micola

Fotos: Joaquim Roset Piñol i Ramon Aragonés i Margalef

“La especial circunstancia de hallarse situado el epicentro de este movimiento sísmico en las proximidades de Tivisa, nuestro pueblo natal, nos ha movido a recoger los datos relativos al mismo, y dada su importancia y el conservarse todavía algunos efectos producidos en el terreno, hemos creído sería de interés su conocimiento para los lectores de Ibérica”. Així comenta l’article que van escriure Ramon Jardí i Màrius Bru editat en la revista Ibérica en el nº 361-362 (any 1921). Aquest mateix interés i circunstàncies es repeteixen ara, canviant la tinta de la imprenta pels bytes d’internet.

L’interés pel terratrèmol va sorgir emmarcat dins de tots els fets dramàtics que va viure Tivissa la primera meitat del segle XIX. No podem parlar d’un moviment tectònic en un dia concret, sino de diversos moviments al menys durant 15 dies, que van començar el 30 de setembre de 1845. Però com estava Tivissa en aquella data? Recordem que el 1810 Tivissa va ser pràcticament destruïda pels francesos, menys una part del barri d’ Avall, la resta fou cremada. Després uns indesitjables tivissans es van fer ‘los amos del poble’ i van entrar a totes les cases robant i destroçant (ho ampliarem en un proper article), acabava de passar la primera guerra carlina on l’església el 1838 es va convertir en un fortí amb canons dalt del campanar,… i per acabar-ho d’adobar quinze dies abans el 9 de setembre va haver un dels aiguats més importants que mai a passat en el nostre poble. (A sobre: foto solcides en l'actualitat)

En el mateix article respecte a l’aiguat explica ‘el día 9 de septiembre, desde las 9 de la madrugada hasta las 11, relampagueó y llovió de tal manera, que la cantidad de agua y granizo fue tanta, que nadie recordaba haber visto cosa igual. Los torrentes, saliendo de madre, produjeron grandes estragos. Todos o casi todos los árboles situados en las orillas de los barrancos fueron arrancados y arrastrados por la corriente, contándose por centenares el número de los desaparecidos. Muchos huertos quedaron esterilizados por la enorme cantidad de piedras depositadas en el agua. Un acueducto de piedra, conocido por el Arc (ara ja sé perquè un hortat es diu així), desapareció, y en aquel lugar quedó un largo hoyo de 8 ó 10 metros de profundidad. Todos los molinos harineros quedaron inutilizados. Y finalmente, en el valle de Penarroja la corriente destruyó una casita, pereciendo la familia que la habitaba y varios animales domésticos arrastrados por las aguas’.

Com veurem ampliat en un altre article, un militar va passar el 1847 per Tivissa descrivint itineraris per al desplaçament de infanteria i artilleria per a les tropes carlines i de Tivissa feu el següent comentari ‘este pueblo contendrá unas 400 casas, la mayor parte quemadas’. Per tant, al 1847 encara Tivissa no havia tornat a la normalitat després de totes aquestes desgràcies. Esquerra: foto solcides del Manou l'any 1921

Per tant, ens presentem el 30 de setembre amb una Tivissa empobrida, amb la majoria de cases encara cremades, amb un aiguat 15 dies abans que havia arrassat l’hortat (per tant una bona part dels aliments havien desaparescut), i amb les conseqüències socials d’una guerra (la primera carlinada) encara presents.

El Terratrèmol de 1845 (Part 1)

Autors: Joaquim Roset Piñol i Carles Torné Micola
Fotos: Joaquim Roset Piñol i Ramon Aragonés Margalef

Els terratrèmols estan produïts pel moviment de les plaques tectòniques. Unes plaques tectòniques se separen (pex. Amèrica i Europa) i unes altres xoquen (pex. Europa i Àfrica). Aquests moviments relatius entre cadascuna de les plaques provoca els terratrèmols i els volcans. (Foto baix: solcides del Manou en l'actualitat)

La zona de Tivissa es troba ubicada dins de la placa Ibèrica, la qual xoca pel nord amb la placa Euroasiàtica (Europa i Àsia) i pel sud amb la placa Africana.

Per tant la placa Ibèrica es troba en una zona tectònicament activa i per tant favorable a la existència de fenòmens tectònics com terratrèmols i volcans. Uns bons exemples poden ser els terratrèmols dels Pirineus, de les zones Bètiques, del nord d’Àfrica,...així com els efectes de vulcanisme existents a la mediterrània (Etna, Vesubi, etc..)

L’activitat tectònica de les diferents plaques fa que la zona de la mediterrània sigui susceptible a patir terratrèmols d’escala mitjana a gran i els quals podrien provocar els temuts ‘tsunamis’, tal com el que va arrasar la ciutat de Lisboa l’any 1755 i provocat per un terratrèmol de magnitud 9 a l’escala de Richter.

La zona de Tivissa se situa a l’extrem nord-oest de la placa Ibèrica i per tant es troba afectada pels diferents esforços tectònics. Aquests esforços es tradueixen en plecs i falles en les muntanyes i de les quals Tivissa n’és molt rica. La Serra de Tivissa, al sud de la població, es troba representada per materials calcaris d’edat Juràssica fortament tectonitzats amb una sèrie de plecs i falles les quals son procedents de les activitats tectòniques anteriorment comentades.

El terratrèmol de 1845 va estar produït per un d’aquests moviments tectònics. Aquest terratrèmol es va catalogar amb una magnitud VI a VII a l’escala Mercalli. Aquesta escala avalua els terratrèmols a partir dels danys ocasionats i arriba fins a magnitud XII (Destrucció total de la zona). Esquerra: foto solcida l'any 1921.

L’epicentre d’aquest terratrèmol no està identificat de forma correcta degut a la poca informació existent per tal d’avaluar-lo correctament. Tot i això s’han pogut identificar col·lapses i caigudes de blocs causats pel propi terratrèmol a la zona de Les Meliques i altres contrades del terme municipal de Tivissa. Per tal d’ubicar correctament l’epicentre i les seves conseqüències s’hauria de procedir a realitzar datacions mitjançant diferents processos (liquenomentria, etc.)

El terratrèmol va ser detectat el dia 9 de Setembre de 1845 i va tenir una sèrie de rèpliques, de les quals les més importants van ser les dels dies 3 i 7 d’Octubre del mateix any. Donades aquesta sèrie de rèpliques el terratrèmol de Tivissa ha estat catalogat com la sèrie sísmica de Tivissa (sèrie número 5 a l’ Atles Sísmic de Catalunya).

Actualment els terratrèmols s’identifiquen amb l’escala de Richter, la qual avalua les dimensions d’un terratrèmol i l’escala màxima resta oberta tot i que a partir de 8.4 a 9 es considera catastròfic.

El terratrèmol de Tivissa es va avaluar de magnitud VI a VII a l’escala Mercalli i que correspon a un terratrèmol de grau 5 a 6 a l’escala Richter. Aquest terratrèmol va alliberar una energia equivalent a una explosió nuclear i el radi afectat (expansió de les ones) va ser d’uns 150 a 220 quilòmetres.

Al tractar-se d’un terratrèmol antic, les mesures van estar realitzades a partir dels danys ocasionats a la zona i
de les versions particulars de la gent i per tant aquestes dades podrien variar.

Tot i les incerteses sobre la ubicació de l’epicentre i la magnitud exacta del terratrèmol es podria dir que el terratrèmol de Tivissa va presentar unes característiques importants, des del punt de vista sismològic, i està com a punt de referència dels terratrèmols de Catalunya.

Aquesta importància ha fet que algunes de les grans estructures de la zona (nuclears, embassaments,...) hagin tingut que estar dimensionades en funció de la intensitat del terratrèmol de Tivissa.

Ja com a anècdota caldria dir que es va realitzar una investigació per tal d’esbrinar què havia passat a Tivissa durant aquell període i per part d’un enginyer de mines (Ingeniero Secretario de esta Inspección de Minas D. Enrique Bayo). Aquest informa va concloure que aquest moviment va ser provocat per l’aire o el vent el qual entrava en els diferents avencs de la zona i feia tremolar el terreny. (Foto dreta: solcides del Manou en l'actualitat vistes de lluny).

Aquest informa va estar redactat el dia 29 d’Octubre de 1845. Tenint en compte que en aquella època encara no es coneixia la teoria de les plaques tectòniques, explicada anteriorment de forma molt breu, els enginyers havien de buscar explicacions als moviments tectònics que actualment es tenen una mica més delimitats.

Campanes al vol

Autor: Carles Torné i Micola

El toc de campanes de Tivissa ha anat canviat amb el temps i les legislacions vigents. Desde mitjans dels 80s es fa amb un sistema elèctric. Abans es feia amb cordes desde la base del campanar, i més antigament es feien les campanes al vol on els campaners feien tocar les campanes empenyent-les, i fent-les girar completament. Aquest sistema actualment està prohibit per la perillositat que comporta. Ara hi ha un sistema electrònica que ho imita. (mireu el següent vídeo).

Vídeo cedit per www.tivissaenimatges.blogspot.com

L'any 1929 es va canviar el sistema de tocar-les al vol per les cordes. Encara que el primer sistema no es va deixar d'utilitzar fins als 80s (jo recordo veure les campanes al vol per la Festa Major). Transcric un article de la revista Tivissa (nº17-18) del 1929 on Josep Callau protesta perquè es deixi de tocar les campanes al vol i es faci amb corda. No us perdeu detall, és un article ple de detalls amb molta ironia, vist, és clar, pels ulls d'un dels més grans poetes que ha tingut Tivissa.

'Pot ser sigui el fet d'ésser fill d'aquesta part del poble que diem Baranova, ço que em fa recordar aquells temps, per dissort meva ja passats, que eren els de la meva infantesa (va néixer el 1901); en els quals les nostres campanes, tocades amb gràcia i art, feien de tan bon escoltar.

Molts cops, desde casa o de la Baranova estant, embadalia escoltant-les, m'encantava sentir com les muntanyes properes repetien aquell xerroteig de llengües de bronze que feien cor amb l'ocellam de l'Art i de la Roja... M'agradava sentir com s'esvaïa l'últim ressò d'aquelles precioses tocades que totes acabaven amb un formidable drang de les quatre campanes alhora.

Quatre campanes amb diferents tons que els germans Jan i altres es cuidaven de fer enraonar i executar ço que ells volien.

Quan repicaven a festa major, a missa o durant alguna processó, era quan es miraven més en tocar-les bé. Començava la badada, després l'altre petita i després les quatre juntes i formaven una bella composició on no hi faltaven els solos ni els ritardandos ni els acelerandos; tocada formosa que ajudada pel ressò de les muntanyes com ja hem dit, es feia sentir a més d'una hora lluny. Fins la campaneta hi prenia part, i el seu toc, agut i xiscladís, feia comparar-la amb d'aquells obligats requinto amb què aleshores es distingia Miquel de l'Alitxo... Avui, sens dubte, el compararíem amb el toc de flabiol de qualsevulla cobla sardanista.

Saturaven els esperits i l'ambient de nostra vila, d'un goig jamai sentit fora dels dies de festa.

En aquell temps el llenguatge de les campanes era més expressiu que no ara. Més alegria quan eren tocs d'alegria; més tristor quan eren tocs de tristor...

Avui, no. Les campanes d'avui sembla talment que siguin les mateixes. Els tocs d'ara són un enigma difícil d'esbrinar. Sentireu tocar a missa major o a vespres i constatareu que allò és una barreja de tots els tocs; les quatre campanes toquen alhora, però sense tenir gota d'harmonia ni ritme i no et parlen com et parlaven abans.

Alguna vegada m'han fet fugir de la Baranova per no poder sofrir aquell tocar desordenat, aquells drangs que semblen canonades, però que, malgrat això, les muntanyes, testimonis muts de les evolucions dels temps, quasi no gosen repetir, potser per vergonya o per considerar-ho indigne d'elles.

Els germans Jan, bons companers, quan les senten es tapen les orelles; ja no hi ha ni solos, ni retardants, ni aquell vivace tan característics; ara és una mena de galop desenfrenat que mai no acaba com deuria.

Els ocells de l'Arc i de la Roja, fugen espaordits; fins les òlives s'amaguen en el més pregon de l'església i del cementiri proper que les escolta; sols s'ou una remor lleu que potser és una protesta dels difunts allí jacents...

I és que de la manera que es toquen les campanes avui és impossible que es toquin bé. Com que es toquen des d'una vintena de metres més avall d'on estan instal·lades, no pot haver-hi la seguretat i la fixació que hi ha tocant les de dalt mateix.

Comprenem que és molt pesat tenir que pujar una rengla d'escalons cada cop que s'han de tocar, però no fent-ho així, es perd una de les coses més belles de la vila, encara que molts no hi donin cap mena d'importància.

I, després, que potser aquesta sigui una de les causes que en les funcions religioses els bancs de nostra església restin gairebé deserts... Es clar, com que se'ns crida amb un llenguatge que no entenem!...

¿Fóra molt demanar que el toc de les nostres magnífiques campanes, tornés a ésser de bon sentir com abans?

Projecció pel·lícules antigues: dia de Corpus i Llaberia

Autor: Carles Torné i Micola

El proper 1 de juny a la Societat Obrera s'emetran les pel·lícules "Festivitat de Corpus a Tivissa", "Pluja d'estiu" i "Serra de Llaberia" amb presència dels seus autors. Aquestes films són amateurs realitzats a finals dels 60s i principis dels 70s, amb diversa temàtica, però pels tivissans és un document històric-gràfic important, sobretot si apliquem el refrany 'una imatge val més que mil paraules'.

Des de Tivissa a la Xarxa animem a què assistiu, ja que nosaltres ja hem pogut visualitzar les pel·lícules en el Centre de la Imatge de Reus i us podem assegurar que són molt interessants. Són pel·lícules que duren entre 15 i 20 minuts cadascuna, i el que crec que passarà és que es quedarà curt, sobretot la 'Festivitat de Corpus' on podreu veure la preparació de les alfombres, la processó, les campanes al vol, les últimes monges de Tivissa, la Guàrdia Civil anant a la processó, els gegants i molts veïns bastant més joves i altres que ja ens han deixat.

De veritat que valdrà la pena.

Mapa del Bisbat de Tortosa (1850s)

Autor: Carles Torné i Micola

Us adjunto un mapa del Bisbat de Tortosa dels anys 1850s. L'original es troba a la Biblioteca Nacional de Madrid.

El que m'ha semblat més curiós del mapa, a part de l'element històric, és que la mar Mediterrània està a l'esquerra del mapa, no a la dreta com sempre, i per tant en aquest mapa el nord està a la part inferior del mapa i el sud està a la part superior del mapa, l'est està l'esquerra i l'oest a la dreta, aproximadament.

Dic aproximadament, perquè si girem el mapa tampoc ens quadra amb el que estem acostumats. En els mapes de la costa on hi figura la costa catalana i valenciana, la costa sol començar a la part superior-dreta del mapa i acaba a la part inferior-esquerra, ja que la costa de llevant va entrant poc a poc fent la península ibèrica cada cop més estreta. No és el cas d'aquest mapa, ja que encara que el girem l'efecte és el contrari. És una orientació molt atípica.

Fixeu-vos també que Móra la Nova ja surt al mapa com Masos, nom que encara utilitzem sovint per a identificar-se.

I pel què fa al terme de Tivissa, és dels pocs mapes on surten els quatre pobles, Tivissa, La Serra d'Almos, Darmós i Llaberia.

Cardó, de monasteri a balneari (Part 2)

"col·laboració dels blogs Històries i Tradicions de Tivenys i Tivissa a la xarxa, col·laboració ebrenca per a que no s'oblidi el passat comú de molts dels nostre pobles"

Autors: Sisco Pinyol Antó i Carles Torné Micola

Després de la desamortització de Mendizábal, el monestir va quedar abandonat i fou espoliat i saquejat pels propis veïns.
L’any 1844 Miguel Antonio Monclús va comprar a l’Estat en subhasta pública l’horta regada per la font del Pastor i les terres colindants que ocupaven 97 jornals de terra, aquest espai comptava amb un molí de farina.
Les propietats curatives de les aigües de les fonts de Cardó, totes bicarbonatades, càlciques i arsenicals eren conegudes per la gent de la zona, així que els afectats per herpes, no els importava la incomoditat del viatge i l’estança en el monestir tot destartalat, carregats de provisions per poder fer-se el menjar, acudien els estius a la vall de Cardó. Entre aquesta gent trobem cognoms Tortosins com Barcerà, Cento i Abarcat, els quals decidiren restaurar el monestir pel seu compte. Varen reedificar part de les dependències en ruïnes, donant-los un cert confort i varen aconseguir que s’arreglés el camí de Tivenys. Havent fet totes aquestes millores inauguraren la temporada oficial de banys el 5 de juny de 1866. Era l’origen del futur balneari.
La gent que visitava el lloc en aquell temps era poc exigent i buscava més les propietats curatives que la comoditat, així que per una habitació amb llit, matalàs, coixí, llençols i palangana, es pagaven quatre rals diaris i una habitació sense moblar dos rals.
En aquests moments l’edifici encarà era propietat de l’Estat, no fou fins l’any 1877 en que Salvador Cabestany Gasol veient les possibilitats de la zona va comprar les terres junt amb el seu oncle Salvador Cabestany Ninot a un veí de Santa Coloma de Queralt que ho havia comprat a l’Estat. Més tard el jove Salvador li comprava la part al seu oncle i començava la restauració de l’exmonestir.
L’any 1879 va començar la restauració començant, per emblanquinar els claustres, passadissos i les velles dependències que canviaren la seva funcionalitat. L’espai que ocupava l’antic campanar de l’església, que estava tombat, va donar lloc al menjador, la sagristia i les habitacions contigües foren habilitades com a vivenda del propietari. Les cel·les dels frares foren utilitzades com habitacions per als banyistes. A la vella construcció monacal es varen afegir altres edificis, el claustre central es va cobrir de vidrieres per tal de convertir-lo en cafè-restaurant. L’església es convertirà en sala de festes, l’espai que s’utilitzava per al cor es rehabilita com a biblioteca i sala de billar. El que havia estat segurament com a capella privada del Prior s’habilita com a petita església per als hostes del balneari. En aquesta època també es creen nous camins per arribar a les fonts i es construeixen diferents xalets.
L’ermita de Sant Roc, que es troba al costat de la font de la Ronya, la converteixen en pavelló d’inhalacions i de banys. La planta baixa de l’ermita de Sant Elies, just al costat de la font del Borboll, la converteixen en pavelló de polvoritzacions i la planta superior en un pis de lloguer.
Davant l’augment d’hostes es projecta una nova capella que és inaugurada el 6 d’agost de 1884
Totes aquestes millores es fan baix la direcció de Salvador Cabestany Gasol amb la col·laboració del seu fill Salvador Cabestany Marqués. Durant tots aquests anys van tenir nombroses disputes amb Miguel Antonio Monclús, fins que finalment l’any 1886 s’ho va quedar tot Salvador Cabestany.
És llavors quan baix la direcció del doctor Codina Langlin, famós farmacèutic de Barcelona, que es porten a terme els primers anàlisis de les aigües, que son declarades d’utilitat publica el 28 d’octubre de 1887.
El primer metge-director del balneari fou Emilio Sacanella, que fou substituït l’any 1889 per Leoncio Bellido Díaz del Cos Oficial de Directors de Banys.
Fins el 1904 que es va obrir la carretera des de Rasquera l’únic accés per arribar al balneari era pel camí de Tivenys. La resta de comunicacions es podien fer per telèfon amb Tivenys i Tortosa utilitzant la línia que pujava pel mateix camí que sortia de Tivenys. Per establir comunicacions amb altres poblacions com Móra, Tivissa i Rasquera s’utilitzaven palomes missatgeres. Cardó va comptar també amb servei de correus, comptant amb el seu propi datador com qualsevol població de l’època.
Per tal d’amenitzar les vetllades dels clients Cardó va comptar amb importants mestres de música com el professor Gotós, el qual fou succeït pel professor Sala Leyda i a n’aquest el substituí Santiago Volart el qual va formar un trio de molta qualitat musical amb professors del Liceu de Barcelona.
L’any 1912 mor Salvador Cabestany i la propietat passa a màns dels seus fills, els qual no tarden en vendre el balneari, després de passar per diferents màns l’acaba comprant Ricardo Viñas que li dóna un nou impuls amb una sèrie de reformes destinades a millorar les dependències i equipant-les amb renovades comoditats, també millora els camins i passejos del balneari.
Després compra la finca la societat Balneario de Cardó, S.A. formada per Jacinto Martí i Jacinto Esteva, els quals continuen la millora del balneari amb obres d’art inspirades amb motius locals, nous elements tècnics com la substitució del gas per la electricitat, una piscina, pista de tenis, etc.
Amb l’arribada de la Guerra Civil el balneari fou ocupat per les Brigades Internacionals, concretament les unitats Garibaldi i la Marsellesa, quan el front es va establir a l’Ebre aquestes unitats varen marxar al front i el balneari fou ocupat pel V Cos de l’Exèrcit, que estava baix el comandament dels coronels Modesto i Lister, establint-hi una comandància de brigada i un hospital d’urgència.
Un cop finalitzada la guerra el balneari que era propietat de Salvador Samso, passa a màns de Ricardo Viñas Geis, que després de netejar-lo i condicionar-lo torna a obrir-lo al públic l’any 1940, com a sanatori o centre de salut amb la finalitat de combatre la tuberculosis, malaltia molt estesa en aquells anys. L’activitat com a balneari va continuar fins l’any 1967 que va haver de tancar per falta de modernitat en les instal·lacions i la moda dels banys de mar.
L'any 1974 la finca fou comprada per Enric Nomen Borràs, el qual va posar en marxa una planta embotelladora d'aigua, el 1981 ho va comprar Nestle, S.A, el 1987 va passar a mans de Abengoa, S.A., per acabar el 1989 a màns de la multinacional Leches Pascual que ha sobreexplotant la vall amb l'extracció d'aigua. De les nombroses fonts destinades al balneari que hi ha escampades per tota la vall, actualment no n'hi ha cap que ragi, totes estan seques, algunes fins i tot taponades per la pròpia empresa. Es llastimós anar d'excursió a Cardó i tenir que agafar l’aigua de casa.
Entre les personalitats que van estiuejar al balneari trobem els cardenals Gomá i Ochotorena, els arquebisbes de Tarragona i Toledo, els prelats de Tortosa, Barcelona i Vic, doctors Bilbao, Ugarriza, Laguarda o Rusca, o artistes com l’escultor Llimona, el músic i compositor Lluís Millet, fundador i director de l’Orfeó Català, pintors i escriptors com Apel·les Mestre, Ramon Casas, Anglada Camarasa, Junyent, Labarta o el Marques de Cabanes.
En el següent gràfic podem observar l’afluència de clients al balneari

Bibliografia: TERMALISMO Y TURISMO EN CATALUNYA: UN ESTUDIO GEOHISTÓRICO CONTEMPORÁNEO. Tesis doctoral de Juan José Molina Villar

Cardó, de monasteri a balneari (Part 1)

"col·laboració dels blogs Històries i Tradicions de Tivenys i Tivissa a la xarxa, col·laboració ebrenca per a que no s'oblidi el passat comú de molts dels nostre pobles"

Autors: Sisco Pinyol Antó i Carles Torné Micola

El convent i ermites de Cardó daten de principis del segle XVII, creats l'ordre dels Carmelites Descalços. El fundador fou Fra Pablo de Cristo. La primera missa s’oferí en una reduïda capella, que en el transcurs dels anys va acabar sent el monestir.

Foto Monestir de Cardó al 1915. Foto Fons Salvador Salvany

El fundador, Fra Pablo de Cristo, es deia Pere Pau Revull i nasqué l’any 1583 en una masia de Gavadà (en aquella època terme de Tivissa). Ingressà als 19 anys en l’ordre dels Carmelites Descalços. El 1605, fundà el monestir de Cardó, en el qual visqué 64 anys i morí al dia 5 de juny de 1669, quan en tenia 86.

El seu cos es va conservar incorrupte, guardat en una arqueta. Després de la destrucció del monestir, el 1835, fou tirat pels miquelets al fons de l’abisme que hi ha darrera del convent (per això es diu Sant del Frare, foto de l'esquerra). Un pastor de Tivenys el trobà i uns quanta veïns d’aquest poble el va recollir i el portaren a l’església parroquial de dit poble.

La mòmia del fundador de Cardó va continuar conservant-se en el cor de l’església de Tivenys dins d’una urna de vidre, fins que durant la Guerra Civil les tropes republicanes van entrar a l’església i van agafar totes les imatges religioses i el cos de ‘lo frailet’, com era conegut entre els veïns de Tivenys, per destruir-los. El que no sabem és si el van cremar o el van tirar a l’Ebre.

Tornem al moment de la fundació del monestir. L’ordre dels Carmelites Descalços desitjava tenir un lloc desert on els religiosos, separats pel complet del món, poguessin practicar millor la perfecció cristiana. El superior del convent de Tortosa, fra Jeroni de l’Assumpció, comunicà la idea a fra Pau de Crist..

Fra Pau de Crist, amb altres religiosos, a fi de buscar un punt per a situar el convent que es tractava de fundar, es dirigí a les muntanyes de Gavadà, aleshores terme de Tivissa, a l’indret on estava la masia dels seus pares. Després de recórrer aquelles serres, sense acabar de decidir-se sobre el lloc que havien d’elegir, es van trobar amb uns bandolers que passaven per aquells solitaris indrets. Els bandolers, en la creença que els frares anaven a espiar-los, es dirigiren a ells en actitud hostil; però en convèncer-se del que els religiosos buscaven, no solament els acompanyaren, sinó que els indicaren les muntanyes de Cardó (terme de Benifallet) com a molt a propòsit per a fundar-hi un apartat convent, atès que estaven situades en un lloc solitari i tenien abundància d’aigües, Cardó fou definitivament elegit.

Al principi (any 1605), sols s’establiren a Cardó fra Pau de Crist, un altre carmelità conegut per fra Francesc de la Mare de Déu (abans Francesc Sentís) i un criat seglar. Per a refugi elegiren una cova situada dessota de la roca on, més endavant, es construí l’ermita de la Columna (foto de l’esquerra). Allí hi ha via una font d’aigües cristal·lines, les quals, després foren canalitzades fins al convent. Els dos frares i llur criat construïren una caseta i una capella.

El dissabte anaven a Tortosa per cumplir els deures religiosos i els dilluns tornaven a Cardó, portant pa i verdures com a provisions per a la setmana. Enllestida la capella, fou inaugurada pel general dels Carmelitas amb una missa celebrada el 16 d’abril del 1606.

El que va començar sent una petita casa i capella, anà prosperant notablement mercès a la protecció del canonge de Tortosa Josep Simó, i, després, a la del protector de Poblet, Pere d’Aragó, de la familia Cardona, al qual es concedí el patronat. A més de l’important convent i església, per tota la vall, es troben disseminades 13 ermites, de les quals actualment se’n conserven 5, encara que l'estat és ruïnós. La primera ermita que es va construir fou la de Sant Bernat i Sant Josep l'any 1611, posteriorment la de l'Àngel, Santa Teresa i l’ermita de Sant Simeó o de la Columna, construïdes l'any 1612. L'any 1613 es van construir les de Sant Jeroni i la del Carme. El 1614 la de Santa Anna. Més tard el 1616 es van construir les de Sant Onofre i Sant Joan, i la de Santa Agnès el 1622. La de Sant Elies, la més espaiosa, se la coneix des de 1673. També es va construir la de la Trinitat que fou transformada en una casa per a pagesos. L'última en edificar-se fou la de Sant Roc.

En els segles XVII i XVIII hi han documentats 7 incendis que sembla van ser provocats pels ramaders i pagesos veïns en motiu de revenja contra les propietats dels frares, els quals cobraven un tribut en forma de penyora. Hi van haver diversos pleits que finalment van guanyar els frares de Cardó.

Al principis del segle XIX la comunitat constava de 24 frares. Per a fornir-se de peix tenien dues mules que en poques hores anaven a l’Ametlla, dos dies cada setmana. També s’assegura que la comunitat disposava d’un ruquet, el qual, insinistrat, provisionava, per ell sol, totes les ermites.

Els frares, en ser perseguits per l’exclaustració de la llei d’amortització (any 1835) van abandonar la vall i es van refugiar a Tivenys, Benifallet i Rasquera, aquest abandó fou definitiu. Els principals bens del monestir van ser amagats en cases particulars d’aquests pobles, per evitar el saqueig, anys més tard els veïns van tornar els bens a l’església o al nou Balneari construït al lloc on es trobava el monestir. Es diu que les campanes van ser traslladades a Miravet, un altar amb retaule gòtic fou portat a Tivenys i l’altar major fou posat a l’ermita de Sant Doménech de Rasquera. Adjuntem carta de l'època on ho explica.

Un missioner tivissà al s.XIX

Autor: Carles Torné i Micola

Salvador Pinyol va néixer a tivisa el 1848 i es va fer caputxí amb el nom de Melcior de Tivissa. Des del primer moment va estar interessant en les missions i el primer destí fou Guatemala. Tornà i estigué a Tolosa formant-se per a anar a posteriori com a missioner a l'Equador. Era una persona d'una gran oratòria religiosa, la qual cosa el portà a escriure diversos tractats sobre aquestes qüestions.

He aconseguit un d'aquests llibres: Compendio de Elocuencia Sagrada. L'edició que he pogut trobar és la segona del 1917 que segons l'autor respecte la primera està "corregida y notablemente aumentada". El pròleg, que continúa sent el de la primera edició, està datat el 1888 en la ciutat d'Ibarra (Equador). Està escrit en castellà, coherent amb la finalitat que l'obra perseguia. Quan el va escriure tenia 40 anys i l'objectiu era explicar als nous missioners com tenia que utilitzar l'eloqüència en la predicació, segons el mateix autor "para que refresquéis siempre, jóvenes predicadores, vuestros estudios sobre este importante ramo eclesiástico, y tengáis siempre presentes las mejores reglas", més endavant continúa dient "Jóvenes predicadores: repasad este Compendio de Elocuencia sagrada; saboread sus bellezas, y afanaos en poner en práctica sus reglas, y pronto recogeréis sus frutos, no sólo para los demás, sino también para vosotros mismos".

Per tant, és obvi que, si el que volia era fer un llibre que ensenyés a predicar als nous missioners americans, calia que fos escrit en castellà. El castellà en que està escrit és totalment contemporani, això si, no falten constants referències de la Bíblia en llatí.

La religiositat de l'obra és present en cadascuna de les seves paraules i demana a Déu que "bendiga este pequeño trabajo, para que produzca óptimos frutos. Alcance esta Merced la Virgen María, en cuyo día lo hemos concluído, y a cuyo maternal amor fervientes le consagramos"

L'edició que disposo consta de 316 pàgines on s'explica la necessitat de l'eloqüència, els mitjans per a dur-la a terme (art, imitació i pràctica) i els objectius que persegueix (instruir, deleitar i commoure). Es subdibideix en quatre libros i quaranta lecciones.

És curiós que adoptà el nom de Melcior de Tivissa com a nom religiós, volent portar el nom de la població que el va veure néixer i és que, tal i com explica Fulls... "se sentia tivissà de soca i arrel, vibrava pregonament al nom de Tivissa i acollia amb una total paternitat tot tivissà que se li atansava".

Per acabar permeteu-me que posi un paràgraf de la seva conclusió on queda de manifest la seva gran eloqüència "Tocamos ya al fin de este pequeño trabajo. Hemos recorrido como en prado florido el campo ameno de la Elocuencia Sagrada, y nos hemos recreado en sus innumerables bellezas. Sin duda habremos podido comprender cuántas hermosas y peregrinas flores pasan desapercibidas e ignoradas a los que sus ojos no han puesto en este bello jardín de la elocuencia".

Carta d'acomiadament d'un cap carlista tivissà a la seva dona abans de morir (Any 1936)

Autor: Carles Torné i Micola

Us adjunto una carta d'acomiadament de Josep Alabart Fàbregas, cap carlista de Tivissa, assassinat el 28 de juliol a la presó de Tarragona. Segons la pàgina web que us relaciono, la carta ha estat facilitada per Domingo Ripoll Pallisé, requeté del Tercio del Pilar, natural de Tivissa i resident a Móra d´Ebre.

Crec que sobra qualsevol altre comentari, ja que queda palés a quatre dies de la seva mort, els seus sentiments vers la seva família i les seves profundes conviccions polítiques i religioses.

“Tarragona, 24 de julio de 1936.-

Sra. Magdalena Guarri García

Esposa mía:
Los momentos son graves y peligrosos. Te escribo en momentos de angustia, pero no imposibles. Por si acaso Dios se sirviera disponer de mi vida, yo ya le hice ofrecimiento de ella, pues suya es, y Él quiera que contribuya a la salvación de España.

Sólo por ti y por nuestro hijito sentiría perderla. Pero cúmplase su Santa Voluntad. En estos instantes de dura prueba, siento que mis ideales se hacen más fuertes y comprendo todavía mejor que solo ellos pueden salvar a nuestra amada Patria.

Educa a nuestro hijito en mis ideas, especialmente forma y modela su alma en nuestras creencias religiosas. Reza y confía a Dios. Esta es la mejor y más valiosa herencia que le podemos dejar. Haz que sea hombre de carácter.

Y tú, esposa mía, amadísima Magdalena, no tengas otra norma de conducta que nuestros principios religiosos. Reza y confía a Dios todas las cosas y tus penas, seas muy buena y muy cristiana.
Yo con toda el alma, te pido me perdones las ofensas que te haya podido ocasionar en la vida.

Ruego a Dios por todos vosotros y que a mi no me abandone la gracia. Todo sea por el bien de Dios y de la Patria.

Un abrazo muy fuerte para los dos.

J. Alabart.-“


Pàgina web on he tret l'escrit
http://www.requetes.com/martires.html

Imatges religioses

Autor: Carles Torné i Micola

La web a la que us adreço podreu trobar un recull d'imatges religioses de tot l'estat espanyol. En aquesta adreça qui vulgui pot enviar les fotos de les imatges i ells l'editen en la seva web.

De Tivissa hi ha registrades 15 fotografies d'imatges i 8 de la Serra d'Almos. Per les que es refereixen a Tivissa, són imatges ubicades en la actualitat a l'església de Sant Jaume o en la seva sacristia.

He posat aquestes tres com a exemple: La primera és la Dolorosa, la segona és una talla de fusta de la Verge amb el nen i la tercera és una verge sense identificar malmesa durant Guerra Civil.

http://marededeu3.iespana.es/catalunya/indextarragona.htm

Què tenen en comú l'edifici de la Generalitat i l'Església de Tivissa?

Autor: Carles Torné i Micola

L'església de Tivissa, encara que té els seus origens al s.XIII, va sofrir una important remodelació al segle XVII. Aquesta transformació va ser dirigida pel rector de Tivissa, Jaume Amigó i l'arquitecte Pere Blai. Llavors es va construir, la façana que dóna actualment a la Baranova, el campanar i el cor de l'església, és a dir, les parts de l'església que actualment configuren la seva imatge.

Tots dos arquitectes van col·laborar en moltes ocasions en la construcció de molts edificis religiosos de les comarques tarragonines. Cal destacar:

• La capella del Santíssim de la catedral de Tarragona
• Les capelles de Sant Joan i Sant Fructuós a la catedral de Tarragona
• Parròquia de Cornudella de Montsant
• Parròquia de Sant Jaume Apòstol a Riudoms
• Església de Sant Andreu a la Selva del Camp
• Església de Sant Jaume d'Ulldemolins
• Ermita de Santa Magdalena a Ulldemolins.

..................

Església d'Ulldemolins (esquerra) i Riudoms (dreta), on es veu que tenen el mateix estil renaixentista que l'església de Tivissa

Depenent de les pàgines webs que es consultin s'atribueix a un o a l'altre la direcció d'obra, el tracisme o l'autoria. En el que si coincideixen és en atribuir-li al mossèn Jaume Amigó la introducció de l'arquitectura renaixentista a Catalunya i que en Pere Blai es va veure influenciat en la seva carrera professional pel primer. El que també queda clar és que van formar un equip alhora de realitzar totes aquestes construccions.

Pere Blai va tornar a Barcelona, d'on era nat, i li van encarregar la remodelació de l'edifici de la Generalitat. Són seus la façana de la plaça de Sant Jaume, el saló Sant Jordi i la cúpula de la Generalitat (és a dir, la imatge que tots tenim al cap de la Generalitat és de Pere Blai).

El saló de Sant Jordi (imatge de l'esquera) va ser dissenyat en un principi com una capella (d'aquí la cúpula) però amb el temps es transformà en un saló de recepcions i en l'actualitat es fan actes tan assenyalats en la vida política catalana com la proclamació del president de la Generalitat o l'entrega de les Creus de Sant Jordi.

Per tant, si tornem a l'inici de l'article i mirem la façana de tots dos edificis, podem dir que són obra del mateix 'artista', i això d'artista ho dic en lletres majors, ja que així es diria si en lloc de Tivissa, o Catalunya en general, hagués estat a Florència sota els auspici del Medici.

Algunes pàgines webs relacionades:

http://www.tinet.org/~tarraco/edadm03f.html

http://www.vinitecamayol.com/1024es/priorat/pobles4.html#

http://www.biografiasyvidas.com/biografia/a/amigo.htm

http://www10.gencat.net/gencat/AppJava/cat/actualitat/acordsdegovern/50628acords/santjaumedulldemolins.jsp

http://www.raco.cat/index.php/LlenguaLiteratura/article/viewFile/23052/42349

http://www.grec.net/cgibin/ggcc01cl.pgm?USUARI=&SESSIO=&PGMORI=&NDCHEC=0607596

http://www.tinet.org/~jmgil/Historia.htm

http://ca.wikipedia.org/wiki/Pere_Blai

http://www.cec.cat/node/2170

http://www.laselvadelcamp.org/ciudad/imagenes/default.php?secid=117&docid=185

Goigs a Sant Blai (1841-1847)

Autor: Carles Torné i Micola

Crec que és inqüestionable que l'ermita de Sant Blai per a tots els tivissans té un significat especial, que va més enllà del purament religiós (com a símil podríem dir que ens passa el mateix que el monasteri de Montserrat produeix a tots els catalans).

D'entre tots els costums i tradicions que ha generat aquesta festivitat (mides, coques, ...), la dels goigs és de les que està més perduda. Al llibre 'Tivissa, un poble antic de la Catalunya Nova' ja se'n parla de la existència d'uns goigs, l'autor es desconeix.

Adjuntem còpia antiga d'aquests goigs que foren impresos un al 1841 i l'altre al 1847, per tant ja tenen més de 160 anys. Segurament encara 'van conéixer' l'ermita de Sant Blai vella (ja que l'actual va ser contruïda el 1858), on debien ser resats amb devoció en una època molt convulsa a Tivissa amb desastres naturals (terratrèmol i gran tempesta al 1845), destrucció el 1810 de dos terceres parts del poble pels francesos en la guerra de la Independència, destrucció definitiva de l'ermita de Santa Anna el 1834 pels carlistes i l'ús de l'església com a fortí de guerra el 1837. Tots fets molt rellevants en poc temps que van marcar sens dubte el futur del nostre poble.

Goig imprès el 1847

Goig imprès el 1841