Descobriment de les Pintures Rupestres del Barranc de Vilella (Part 4)

Autor: Carles Torné i Micola

Recopilant una mica l’explicat fins ara en els articles anteriors, sabem que el Sr. Poch va descobrir, en una primera expedició, les pintures rupestre de la Cova del Pi el setembre del 1921. Que un mes més tard, en una segona expedició, van venir de Madrid una comissió, encapcelada pel profesor Hernández-Pacheco i el propi descubridor Sr.Poch, per dibuixar-les i pendre totes les dades de la seva ubicació. El mes de novembre del mateix any, l’Institut d’Estudis Catalans (IEC) s’assabenta del descobriment i envia el Sr. Colominas que juntament amb el Sr. Lluís Brull, van a veure les pintures descobertes i en descobreixen quatre més, dos de les quals són les pintures de la Cova del Ramat i del Cingle.

Van passar deu mesos entre la darrera expedició i aquesta. Mentre, cal pensar que les notícies d’aquests descobriments van circular per les nostres contrades i d’aquest fet el Sr. Lluís Brull es va assabentar que uns pastors havien vist pintures a la cova de Cabra Feixet (Perelló) i ho comunicà a l’IEC, d’aquí que es digui que el Sr. Brull és el descubridor científic. En la foto de sota, es veuen els expedicionaris davant de la cova de Cabra Feixet.

Per tant, ens trobem al setembre del 1922 i l’IEC organitzà, una expedició llarga per les nostres contrades, la seva missió era ‘estudiar els nous descobriments’ i era formada ‘per personal tècnic del servei, el professor Bosch Gimpera i el Sr. Josep Colominas, amb el dibuixant Sr. Josep Malbertí’. Explica que van ser ‘acompanyats i ajudats eficaçment pel Sr. Lluís Brull, el qual oferí a la missió de l’Institut generosa hospitalitat a la seva casa de Tivissa’. Donen les gràcies ‘Tant a ell (Lluís Brull) com a a les autoritats de Tivissa, i als particulars, especialment al Sr. Rafel Brull, qui s’agregà també a la nostra expedició, fent posible amb les seves indicacions topogràfiques el descobriment de noves pintures”.

Pere Bosch Gimpera, foto de l'esquerra, fou catedràtic d'Història Antigua y Mitja a la Universitat de Barcelona. Va tenir també el càrrec de de director del Servei d'Investigacions Arqueològiques de l'Institut d'Estudis Catalans. Entre 1916 y 1931, va dirigir la secció arqueològica de los museus de Barcelona, y de 1931 a 1933, va se degà de la Facultat de Filosofia i Lletres, i entre 1933 y 1939, rector de la Universitat. Implicat en la política catalana, fou Conseller de Justícia de la Generalitat de Catalunya en el govern de Lluís Companys. També exercí com a docent a les universitats de Berlín (1921), Edimburg (1936), Oxford (1939-1941), París (1961) y Heidelberg (1966), entre altres. El seu catalisme i el càrrec dins la Generalitat l'obligà a emigrar a Mèxic on des del 1941, fou professor de la Universitat Autònoma i de l'Escola General d'Arqueologia de la Universitat de Mèxic D.F., càrrecs que ostentà fins la seva mort el 1974.

En aquesta segona prospecció "van continuar prospeccionant barrancs del terme de Vandellòs, […] Foren descobertes sinó unes taques de color, resta de pintures destruïdes per l’acció del temps i les formacios estalagmítiques, a la cova d’en Carles […]. S’expedició continuà i estudià al terme del Perelló, les pintures de tipus paleolític de l’abric de Cabra Feixet” (tal i com hem comentat, descobertes feia poc pel Sr. Lluís Brull).

En total, en aquesta expedició, van visitar, estudiar i dibuixar les següents coves:

• Cova de Cabra Feixet (Perelló, prop del Pla dels Burgans)
• Cova de l’Escoda (Vandellòs, barranc de Gavadà)
• Cova del recó d’en Perdigó (Vandellòs)
• Cova del Ramat (Tivissa, barranc de la font de Vilella)
• Cova del Cingle (Tivissa, barranc de la font de Vilella)
• Cova del Pi (Tivissa, barranc de la font de Vilella)
• Cova de les Calobres (Perelló)
• Cova de Culla (Benifallet)
• Roca dels Moros del Cogul
  

Cova de l'Escoda Cova del Racó d'en Perdigó

Encara que en l'article de l'IEC no ho expliqui, Fulls d'Història de Tivissa ens comenta, en el capítol XIV) que en el 1921 Colominas Roca i Bosch Gimpera estigueren en el Castellet de Banyoles. Cal pensar que el Sr. Lluís Brull va aprofitar aquestes dos personalitats, en la primera o segona expedició (o en totes dues) per ensenyar-los-hi el Castellet. Recordem que en aquell moment, no es coneixia l'existència del poblat iber, encara que ja s'havia realitzat la primera troballa de forma casual.

De totes les pintures feren grans explicacions, van detallar com eren les coves, van fer croquis i dibuixos tan de les coves com de les pintures. També les van fotografiar totes. Seria molt llarg explicar-ho i remeto a qui li interessi als links que hi ha al final de l’article.

Permeteu-me que si faci palés que a més de l’estudi tenien molt en compte la topografia del lloc, us poso un parell d’exemples:

1. L’explicació de la serra de Tivissa ‘a l’altra part del Pla del Burgà la serralada continua amb el nom de serres de Tivissa, arribant fins a Ginestar per l’O; per l’E. s’exten per Vandellòs fins al mar, i acaba el coll de Balague a 6 km de l’Hospitalet; l’extensió d’aquestes serres desde Perelló a Ginestar és d’uns 11 kms, per 5 kms d’amplada’.


2. L’explicació de la ubicació del barranc de la font de Vilella ‘A tres quarts de Tivissa hi ha el coll de Monegret des d’on parteix una aresta que va fins el coll de Ventall; té l’origen a n’aquest lloc una de les més grans barrancales de la serra. En son començament el formen dos torrents que s’anomenen de la Fessa i Missamaroi, els quals a l’ajuntar-se prenen el nom de barranc dels Fogassos; passen a gran fondària en el lloc de la Font Vilella […]; després surt al pla del Burgà on s’ajunta amb el barranc Gran que baixa de Cabra Freixet i per fi s’ajunta amb l’Ebre davant mateix de Miravet’.
   

Per poder visitar totes aquestes partides, poblacions, coves, abrics, … van tenir que estar a la força diversos dies per Tivissa, ja que les expedicions, com no podia ser d’altra manera, les feien a peu.

Queda explicat en aquests quatre articles com es van descubrir les pintures rupestres de Tivissa i els seus voltants, quedant per explicar com va començar tot. Les tres darreres expedicions, molt ben documentades, estan molt clares. No tant, tal i com hem comentat la primera. Si algun dia ens n’assabentem ja ho publicarem.

Cardó, de monasteri a balneari (Part 2)

"col·laboració dels blogs Històries i Tradicions de Tivenys i Tivissa a la xarxa, col·laboració ebrenca per a que no s'oblidi el passat comú de molts dels nostre pobles"

Autors: Sisco Pinyol Antó i Carles Torné Micola

Després de la desamortització de Mendizábal, el monestir va quedar abandonat i fou espoliat i saquejat pels propis veïns.
L’any 1844 Miguel Antonio Monclús va comprar a l’Estat en subhasta pública l’horta regada per la font del Pastor i les terres colindants que ocupaven 97 jornals de terra, aquest espai comptava amb un molí de farina.
Les propietats curatives de les aigües de les fonts de Cardó, totes bicarbonatades, càlciques i arsenicals eren conegudes per la gent de la zona, així que els afectats per herpes, no els importava la incomoditat del viatge i l’estança en el monestir tot destartalat, carregats de provisions per poder fer-se el menjar, acudien els estius a la vall de Cardó. Entre aquesta gent trobem cognoms Tortosins com Barcerà, Cento i Abarcat, els quals decidiren restaurar el monestir pel seu compte. Varen reedificar part de les dependències en ruïnes, donant-los un cert confort i varen aconseguir que s’arreglés el camí de Tivenys. Havent fet totes aquestes millores inauguraren la temporada oficial de banys el 5 de juny de 1866. Era l’origen del futur balneari.
La gent que visitava el lloc en aquell temps era poc exigent i buscava més les propietats curatives que la comoditat, així que per una habitació amb llit, matalàs, coixí, llençols i palangana, es pagaven quatre rals diaris i una habitació sense moblar dos rals.
En aquests moments l’edifici encarà era propietat de l’Estat, no fou fins l’any 1877 en que Salvador Cabestany Gasol veient les possibilitats de la zona va comprar les terres junt amb el seu oncle Salvador Cabestany Ninot a un veí de Santa Coloma de Queralt que ho havia comprat a l’Estat. Més tard el jove Salvador li comprava la part al seu oncle i començava la restauració de l’exmonestir.
L’any 1879 va començar la restauració començant, per emblanquinar els claustres, passadissos i les velles dependències que canviaren la seva funcionalitat. L’espai que ocupava l’antic campanar de l’església, que estava tombat, va donar lloc al menjador, la sagristia i les habitacions contigües foren habilitades com a vivenda del propietari. Les cel·les dels frares foren utilitzades com habitacions per als banyistes. A la vella construcció monacal es varen afegir altres edificis, el claustre central es va cobrir de vidrieres per tal de convertir-lo en cafè-restaurant. L’església es convertirà en sala de festes, l’espai que s’utilitzava per al cor es rehabilita com a biblioteca i sala de billar. El que havia estat segurament com a capella privada del Prior s’habilita com a petita església per als hostes del balneari. En aquesta època també es creen nous camins per arribar a les fonts i es construeixen diferents xalets.
L’ermita de Sant Roc, que es troba al costat de la font de la Ronya, la converteixen en pavelló d’inhalacions i de banys. La planta baixa de l’ermita de Sant Elies, just al costat de la font del Borboll, la converteixen en pavelló de polvoritzacions i la planta superior en un pis de lloguer.
Davant l’augment d’hostes es projecta una nova capella que és inaugurada el 6 d’agost de 1884
Totes aquestes millores es fan baix la direcció de Salvador Cabestany Gasol amb la col·laboració del seu fill Salvador Cabestany Marqués. Durant tots aquests anys van tenir nombroses disputes amb Miguel Antonio Monclús, fins que finalment l’any 1886 s’ho va quedar tot Salvador Cabestany.
És llavors quan baix la direcció del doctor Codina Langlin, famós farmacèutic de Barcelona, que es porten a terme els primers anàlisis de les aigües, que son declarades d’utilitat publica el 28 d’octubre de 1887.
El primer metge-director del balneari fou Emilio Sacanella, que fou substituït l’any 1889 per Leoncio Bellido Díaz del Cos Oficial de Directors de Banys.
Fins el 1904 que es va obrir la carretera des de Rasquera l’únic accés per arribar al balneari era pel camí de Tivenys. La resta de comunicacions es podien fer per telèfon amb Tivenys i Tortosa utilitzant la línia que pujava pel mateix camí que sortia de Tivenys. Per establir comunicacions amb altres poblacions com Móra, Tivissa i Rasquera s’utilitzaven palomes missatgeres. Cardó va comptar també amb servei de correus, comptant amb el seu propi datador com qualsevol població de l’època.
Per tal d’amenitzar les vetllades dels clients Cardó va comptar amb importants mestres de música com el professor Gotós, el qual fou succeït pel professor Sala Leyda i a n’aquest el substituí Santiago Volart el qual va formar un trio de molta qualitat musical amb professors del Liceu de Barcelona.
L’any 1912 mor Salvador Cabestany i la propietat passa a màns dels seus fills, els qual no tarden en vendre el balneari, després de passar per diferents màns l’acaba comprant Ricardo Viñas que li dóna un nou impuls amb una sèrie de reformes destinades a millorar les dependències i equipant-les amb renovades comoditats, també millora els camins i passejos del balneari.
Després compra la finca la societat Balneario de Cardó, S.A. formada per Jacinto Martí i Jacinto Esteva, els quals continuen la millora del balneari amb obres d’art inspirades amb motius locals, nous elements tècnics com la substitució del gas per la electricitat, una piscina, pista de tenis, etc.
Amb l’arribada de la Guerra Civil el balneari fou ocupat per les Brigades Internacionals, concretament les unitats Garibaldi i la Marsellesa, quan el front es va establir a l’Ebre aquestes unitats varen marxar al front i el balneari fou ocupat pel V Cos de l’Exèrcit, que estava baix el comandament dels coronels Modesto i Lister, establint-hi una comandància de brigada i un hospital d’urgència.
Un cop finalitzada la guerra el balneari que era propietat de Salvador Samso, passa a màns de Ricardo Viñas Geis, que després de netejar-lo i condicionar-lo torna a obrir-lo al públic l’any 1940, com a sanatori o centre de salut amb la finalitat de combatre la tuberculosis, malaltia molt estesa en aquells anys. L’activitat com a balneari va continuar fins l’any 1967 que va haver de tancar per falta de modernitat en les instal·lacions i la moda dels banys de mar.
L'any 1974 la finca fou comprada per Enric Nomen Borràs, el qual va posar en marxa una planta embotelladora d'aigua, el 1981 ho va comprar Nestle, S.A, el 1987 va passar a mans de Abengoa, S.A., per acabar el 1989 a màns de la multinacional Leches Pascual que ha sobreexplotant la vall amb l'extracció d'aigua. De les nombroses fonts destinades al balneari que hi ha escampades per tota la vall, actualment no n'hi ha cap que ragi, totes estan seques, algunes fins i tot taponades per la pròpia empresa. Es llastimós anar d'excursió a Cardó i tenir que agafar l’aigua de casa.
Entre les personalitats que van estiuejar al balneari trobem els cardenals Gomá i Ochotorena, els arquebisbes de Tarragona i Toledo, els prelats de Tortosa, Barcelona i Vic, doctors Bilbao, Ugarriza, Laguarda o Rusca, o artistes com l’escultor Llimona, el músic i compositor Lluís Millet, fundador i director de l’Orfeó Català, pintors i escriptors com Apel·les Mestre, Ramon Casas, Anglada Camarasa, Junyent, Labarta o el Marques de Cabanes.
En el següent gràfic podem observar l’afluència de clients al balneari

Bibliografia: TERMALISMO Y TURISMO EN CATALUNYA: UN ESTUDIO GEOHISTÓRICO CONTEMPORÁNEO. Tesis doctoral de Juan José Molina Villar

Descobriment de les Pintures Rupestres del Barranc de Vilella (Part 3)

Autor: Carles Torné i Micola

Ja hem explicat el descobriment de le pintures rupestres de la Cova del Pi (setembre del 1921), en la primera part, i la segona expedició capitanejada pel Prof. Hernández-Pacheco (octubre del 1921), en un segon article.

El mateix octubre del mateix any 1921, el Servei d’Investigacions Arqueològiques de l’Institut d’Estudis Catalans (abreujant IEC) va tenir notícia, per mitjà dels tivissans Antoni Ros i Lluís Brull, que a Tivissa s’havien descobert pintures rupestres.

L’IEC respecta que la publicació de la notícia la facin desde Madrid, ja que la descoberta és seva, però, tal com diu en el seu Anuari VII “es disposà no obstant a visitar-les per estar enclavades en el territori de les nostres investigacions”.

Les dades continuen dient-nos que la descoberta havia de ser molt important, ja que l’1 de novembre del mateix 1921, l’IEC organitza la primera de les dos expedicions que va fer a les Coves de Vilella. La primera fou més modesta i la segona fou la més important.

Així doncs, per Tots Sants del 1921, es desplaçà a Tivissa l'expert Josep Colominas Roca. El propòsit inicial de la mateixa era examinar la descoberta de les pintures rupestres de la Cova del Pi i fer una còpia de les mateixes. No obstant, tot va anar molt més enllà. Josep Colominas “inspeccionà els abrics i roques del mateix barranc, descobrint to seguit un grup de cabres d’estil naturalista a la cova del Ramat i qualques figures a una altra coveta” referint-se aquesta coveta a la Cova del Cingle. Però no quedà aquí la cosa, ja que “s’emprengué una prospecció pel barranc immediat dels Fogassos, la qual no donà cap resultat; així com una altra als barrancs del terme de Vandellòs, Porciules i Vilaplana, durant la qual es descobriren les pintures de la cova de l’Escoda al barranc de les Porciules (per Lluís Brull) i prop d’ella les del Recó d’en Perdigó (descoberta per J.Colominas)”. Per tant, el professor Colominas vingué a visitar unes noves pintures i dibuixar-les, i va tornar-se’n amb el descobriment de quatre pintures rupestres noves i de molta més qualitat, i per tant, d’importància superior.

La foto de l'esquerra és la Cova del Ramat el 1922, en la quarta i darrera expedició. No es distingueix qui és qui surt a la fotografia, però fent-se-la tot sol (en veurem altres amb grup), és possible que fos Josep Colominas Roca donat que ell la descobrí.

La fotografia superior és de les pintures de la Cova del Ramat. Aquesta còpia és la que van fer en la quarta expedició amb Bosch Gimperi i que surt en l'Anuari de l'IEC.

A més, marxà no perquè el treball estigués acabat o la possibilitat de nous descobriments ja no existís, sino perquè “la distància del poblat i les dificultats de l’estació, sobretot si calia restar qualques dies als barrancs en qüestió per a seguir la prosprecció en l’eventaulitat de què hi haguessin més pintures, féu aplaçar la continuació dels treballs”. A l'esquerra teniu còpia feta pel IEC de la pintura rupestre trobada a la Cova del Cingle.

Per tant, aquesta tercera expedició es va tancar amb un èxit rotund. Fou sort? Jo estic convençut que no i no és agoserat afirmar que els “culpables” d’aquesta èxit que van ser els tivissans Sr. Lluís Brull i Sr. Antoni Ros, pel seu coneixement del territori tivissà. Cal pensar que van estar treballant plegat diversos dies, degut 1) a les distàncies entre els territoris descrits de Vandellòs i Tivissa, i 2) els mitjans que contaven al ser tots els desplaçaments a peu.

El Sr. Lluís Brull devia haver sentit a parlar de pintures en coves, però mai ho comunicà a l’IEC, i degut al descobriment del Sr. Poch ho va fer immediatamanet. Crec que queda prou explícit com arribava la informació al Sr. Brull, en el següent paràgraf escrit per l’IEC ja preparant la quarta expedició, “l’abric de Cabra Feixet, conegut pels pastors i pagesos que s’havien fixat ja en les pintures, en recollí la notícia el Sr. Joan Margalef. El Sr. Brull, a qui dit senyor ho comunicà, ens ho tramsmeté a nosaltres, el que motivà l’estudi.”. Aquest paràgraf em fa extranyà una vegada més que un estrany, com el Sr. Poch, arribés a Tivissa des de València i descobrís la Cova del Pi. Si actualment seria tenir molta sorta, en aquella època molta més. Per tant, em decanto per la hipòtesi que aquest senyor tenia un coneixement ampli de les nostres muntanyes (explicable només pel fet de ser cartògraf) o bé tenia afinitat amb algú de Tivissa que li feu arribar aquesta notícia.

En definitiva, l’expedició de l’IEC, amb el suport del Sr. Lluís Brull i Antoni Ros, aconseguí un èxit rotund i propicià la quarta i última expedició al setembre del 1922,… la qual ja es preparava exitosa al venir amb el Dr. Bosch Gimpera i amb càmara de fotografiar de l’època, que ens ha deixat un testimoni gràfic de primer ordre pels tivissans.

Descobriment de les Pintures Rupestres del Barranc de Vilella (Part 2)

Carles Torné i Micola

Per entendre bé, aquest escrit llegiu la primera part del mateix.

El senyor Jaume Poch quan va descobrir les pintures de la Cova del Pi va avisar a la Comisión de Investigaciones paleontológicas y prehistóricas de la Junta para Ampliación de Estudios y tal com es comenta en el Boletín de la Real Sociedad Española de Historia Natural, vol XXXI “La comisión, acogiendo como se merecían los deseos de su activo colaborador y corresponsal, organizó en los primeros días de octubre una expedición, reuniéndonos en la estación de Mora la Nueva, en la línea férrea de Madrid a Barcelona, el expresado profesor, el autor de esta noticia y el ayudante artístico de la comisión, Sr. Benítez Mellado”. Es a dir, que es van arribar a Tivissa el Sr. Poch, un dibuixant per copiar les pintures, el Sr. Benítez Mellado i l'autor de l'article precedent que no fou altre que el Sr. Eduardo Hernández-Pacheco.

El Sr. Hernández-Pacheco, foto de l'esquerra, era extremeny de naixement i una eminència en l’època sobre aquests temes. Tenia el doctorat i en aquell moment, entre altres càrrec i distincions, tenia càtedra en la Universitat Complutense de Madrid, cap de la secció de Geologia i Paleontología del Museo Nacional de Ciències Naturals de Madrid i director de les publicacions. Per tant, queda palés que el descobriment prometia ser important, ja que va fer desplaçar a una de les màximes autoritats de l’estat en aquesta matèria.

Van arribar a Tivissa on “los expedicionarios encontramos en las autoridades locales y en las personas significadas de la población una acogida en extremo cordial, por lo que les manifestamos nuestro reconocimiento”. La qual cosa constata que no era un personatge qualsevol el Sr. Hernández-Pacheco.

El Sr. Hernández Pacheco va ser l'encarregat, com expert, de publicitar aquesta troballa i ho va fer a través del Boletín de la Real Sociedad Española de Historia Natural (de carácter més universitari) y la Revista Ibérica de Tortosa, el 7 de gener del 1922 una pàgina de la qual us adjuntem a continuació.

Reescric íntegrament la descripció de la caminada de Tivissa al barranc de Vilella ja que crec que per prosa i detall així s’ho mereix “Las pinturas están distantes de Tivisa unas dos horas de marcha hacia el SE, bien adentro de las fragosidades de las montañas liásicas y jurásicas que se extienden hacia el Ebro y hacía el mar, no lejos del camino de Tivisa a La Ametlla, cala con un pequeño poblado de pescadores. El camino atraviesa, a poco de partir de Tivisa, las imponentes escarpas verticales de calizas, al pie de las cuales se asienta la población, por un portillo natural que conduce a la pintoresca fuente y ermita de San Blas, se pasa después el puerto de Monegret y se llega hasta dar frente a la masia de la Font Solana, situado cerca de las pinturas, cuyo propietario, el señor Agustín Micola, nos facilitó alojamiento en el caserio y nos sirvió de guía en nuestra excursión”. Per tant, pel què sembla fins aquí anaven sols, sense cap guia tivissà que els acompanyés i en l’anomenada masia els esperaven, per tant el guia era el Sr. Poch, ja que feia només dos o tres setmanes de la primera expedició,… o no? pot ser coneixia millor les nostres muntanyes d’altres visites? és probable al ser geògraf.

Continuem amb la caminada, “Apartándose del camino de Tivisa a La Armella, junto a la masia mencionada, y descendiendo por el barranco que corre hacia el S., se llega, al cabo de diez minutos de marcha, a la confluencia de otro barranco, que tuerce al O., y al cabo de cinco minutos más, a la llamada Font Vilella, en terrenos de D. Eduardo Corbella”.

Ja són davant de les pintures i el Sr. Benítez, el dibuixant que va venir desde Madrid, fa la còpia de les pintures que adjunto,

Aquest és, per tant, còpia del primer dibuix de les pintures rupestres de les coves de Vilella, i concretament de la Cova del Pi.

En el mateix article, el Sr. Hernández-Pacheco va una extensa descripció de les figures, la cual no és objecte aquest article (i que us remeto la pàgina web on el podeu trobar en el barrer article d’aquesta col·lecció sobre el descobriment, per a qui li pugui interessar). Si que crec que és interessant que comenta que els homes primitius que hi vivien no ho feien d’allí cap a Tivissa sino cap als Burgans “el acceso natural a este recóndito lugar, en las anfractuosidades de las ásperas montañas del S. de Tarragona, no sería para los pueblos prehistóricos por el camino que hasta llegar a las pintura hemos seguido desde Tivisa, sino que este barranco se enlaza pronto con otro más amplio y despejado, que a media hora de camino conduce a la planicie relativamente extensa del Plá dels Burgans […]. Están, por lo tanto, las pinturas en el comienzo de los terrenos montañosos y adecuados para la caza”.

No van anar a examinar nous barrancs mirant si hi havia més pintures, i van estar a tocar de les altres dos coves i no les van veure. Van ser en les dos expedicions posteriors, molt properes en el temps que les van descobrir. Van ser tant properes en el temps que el mateix Hernández Pacheco en aquesta explicació ja ho recull en un últim paràgraf “Entregadas estas notas para la imprenta, nos comunican el descubrimiento de otras pinturas en las inmediaciones de la localidad de La Font Vilella por una competente comisión del Centre d’Estudis Catalans, […] los nuevos descubrimientos son importantes, ampliando la localidad de La Font-Vilella con otras dos, cuyas pinturas consisten principalmente, según nos dicen, en representaciones de cabras monteses con el realismo y belleza características en las pinturas prehistóricas del tipo levantino”. Per acabar i continuant amb aquesta prosa tan universitària del moment, i amb un to de coleguisme i colaboració Catalunya-Madrid, que tan manca avui en dia, diu “el autor de estas líneas se complace, por si y en nombre de sus compañeros de la Comisión de Investigaciones paleontológicas y prehistóricas, que fueron a estudiar las pinturas descritas, en felicitar a sus colegas del Instituto barcelonés por sus descubrimientos, congratulándonos de que, aunando esfuerzos y por la labor de diversas entidades culturas y de múltiples especialistas, se llegue pronto a conocer el conjunto del arte rupestre ibérico”

Això ens porta a la tercera expedició, explicada en un tercer article. No obstant avançar-vos, com ja heu pogut intuir que estem propers del descobriment de la Cova del Ramat, la millor conservada, i de moltes més… fora del barranc de Vilella. Com en aquest cas també van venir eminències, ara de Barcelona, entre elles el Prof. Bosch-Gimpera, i de Tivissa, com el Sr. Lluís Brull.

Descobriment de les Pintures Rupestres del Barranc de Vilella (Part 1)

Autor: Carles Torné i Micola

Comencem amb aquest primer article, sempre en homenatge al Sr. Lluís Brull i Cedó (en tot cas rellegiu els articles Les pintures rupestres de Tivissa, 25 anys sent Patrimoni de la Humanitat i Lluís Brull, un tivissà compromés ), el recordatori del descobriment de les pintures rupestres de Tivissa, avui ja reconegudes com a Patrimoni de la Humanitat.

Tots coneixem l’existència de les pintures rupestre en les Coves de Vilella, però sabem qui les va descobrir? Quan? Com?. Hem estat repassat una mica la història i cal parlar de quatre fases o

quatre visites:

• Descobriment de les pintures de la Cova del Pi per Jaume Poch Gari (setembre del 1921)
• Visita de Eduardo Hernández-Pacheco (octubre del 1921)
• Visita de Josep Colominas Roca (novembre del 1921) i descobriment de la Cova del Ramat i del Cingle.
• Visita de Pere Bosch Gimpera (setembre de 1922)

Anem ja per la primera, el descobriment de les pintures de la Cova del Pi. De l’autèntic descobriment en tenim molt poca informació. El que si que tots els escrits coincideixen és que el descubridor fou Jaume Poch Garí. En l’escrit del Boletín de la Real Sociedad Española de Historia Natural. Vol XXXI any 1921, el Sr. Hernández-Pacheco explica el següent “D. Jaime Poch y Garí me comunicó a fines del mes de septiembre próximo pasado que en el término municipal de Tivisa (Tarragona) había descubierto una nueva localidad con pinturas prehistóricas, manifestándome su deseo de que la Comisión de Investigaciones paleontológicas y prehistóricas de la Junta para Amplicación de Estudios acudiera a Tivisa para hacer el estudio y copiar las pinturas halladas”, que será la que nosaltres hem anomenat la segona fase.

Aquesta foto correspon a la Cova del Pi, l'any 1922, en la segona expedició que va fer l'Institut d'Estudis Catalans a les coves. En la foto hi ha dos persones, no sé distinguir qui són, encara que sabem qui hi va anar, el que si que es veu és com senyalen les pintures.

Per ara, no hem trobat gaira informació sobre Jaime Poch Gari i com va descobrir les pintures. Sabem que en el moment del descobriment era Professor de la Escuela Normal de maestros de Valencia, és a dir, era mestre de mestres. En un escrit de Luisa Gutiérrez sobre La Institución Libre de la Enseñanza en Cataluña “Jaume Poch i Garí, un altre mestre català, que va exercir com a tal a partir de la darrera dècada del segle XIX i, sense ser institucionista, va estudiar i aplicar a la província de Tarragona, ja acomençament del segle XX, una pedagogia activa des de molts vessants”, l’escrit continúa explicant que Jaume Poch va estar a Anglaterra estudiant noves metodologies didàctiques,…. També hem trobat que el 1931 va escriure un llibre anomenat Cartografia elemental. O sea, la geografia aplicada a la construcción y dibujo de mapas al alcance de la juventud. No hem aconseguit saber gaires coses més, no obstant en podem deduir algunes:

• Si a finals del s.XIX ja era profesor, sobre el 1921, debia tenir com a mínim uns quaranta anys.
• No era un especialista en arqueologia o història, ja que era professor de magisteri, i sembla ser que la seva especialitat era més la geografia. Ell mateix demana ajuda sobre el seu descobriment i que vingui un especialista a ratificar-ho.

A partir d’aquí es generen més dubtes, què feia aquest professor que en aquell moment exercia a València a Tivissa? Estava aquí degut als seus treballs de cartografia? si fos així, fou casualitat que descobrís les pintures? Algun tivissà, el tenia que acompanyà, qui va ser?.

El que si està clar és que només va descobrir les pintures de la Cova del Pi. Era, sens dubte la cova més fácil de descobrir ja que estava al peu del barranc, tal i com descriuran en la segona expedició “La Font Vilella brota en una grieta al pie de un peñón ligeramente excavado en covacha[…], permitiendo el saledizo superior de la roca, que avanza un par de metros, resguardarse de la lluvia. En el muro de este peñón, a una altura de un metro del suelo y de la grieta por la que brota el agua, se encuentran las pinturas en cuestión”. També s’explica hi havia restes de fum, ja que el pastors en cas de pluja es quedaven en la cova (lògic, ja que la font donava aigua al bestiar i a ells mateixos i la cova els donava sopluix, tot al costat del camí i al peu del barranc). Així doncs, segur que els pastors sabien de l’existència de les pintures, però probablement no li donaven importància (tal i com veurem més endavant), van ser ells que van avisar al poble i van fer venir a aquest professor? Va ser el Sr. Jaime Puch que es va parar en un estudi cartogràfic en aquesta font i va veure en aquest abric les pintures? Com que segur anava amb un guia, va ser aquest qui li va dir? Pot ser el descobriment es deu a que plovia i com van ser els homes primitius i después els pastors, també es va resguardar de la pluja i es va trobar a un metre de la font les noves pintures,… per ara no en tinc la resposta.

Permeteu-me una altra hipòtesi, encara que jo mateix la descarti. El Sr. Lluís Brull, que comprovareu que va tenir un paper protagonista en les expedicions tres i quatre, tenia la carrera de mestre, encara que mai va exercir. Es va treure el títol l’any 1911, i llavors el Sr. Poch ja exercia com a mestre de mestres feina 20 anys. Es possible que el Sr. Lluís Brull conegués al Sr. Jaime Poch degut als sus estudis de magisteri? Si fos així no té cap explicació que el Sr. Poch quan vingués a Tivissa no anés amb ell, i tingués altres guies, o inclús anessin sols.

Per sort, les altres tres expedicions i el descobriment de les altres coves, està molt més clara i documentada, tal i com veurem en propers articles.

Tivissa per un viatger del 1.923

Autor: Carles Torné i Micola

Portal d'Avall

Aquí teniu fotografies de Tivissa del 1923 trobades en la pàgina web http://www.bnc.es/digital/salvany/index.html, que formen part del fons digital de la Biblioteca de Catalunya. Aquestes fotos foren realitzades pel Sr. Salvador Salvany i tal com explica en la pàgina web era un "gran afeccionat a l'excursionisme científic i a la fotografia, l'any 1905 va ingressar al Centre Excursionista de Catalunya col·laborant activament en la publicació dels seus butlletins entre els anys 1918 i 1924. Van ser les seves excursions arreu de Catalunya les que li permetran crear una important col·lecció de fotografies. Va viatjar també per les Illes Balears i la resta d'Espanya, pels Estats Units, Europa, Egipte, Pròxim Orient, i en tots aquests viatges captà amb la seva càmera fotogràfica els monuments i la gent del diferents països".

Durant el 1923, amb 57 anys, viatjà per les nostres contrades immortalitzant-les fotogràficament. De Tivissa hi ha set fotografies.

Creu de Móra .............................................................................................Altar del Roser

Interior Esglèsia Façana Església....................................................... Porta Sant Jaume

Façana lateral església Església................................................................. Vista Tivissa