El Terratrèmol de 1845 (Part 3)

Autors: Joaquim Roset Piñol i Carles Torné Micola

Fotos: Joaquim Roset Piñol i Ramon Aragonés Margalef

‘En Tivisa los temblores de tierra empezaron a notarse el día 30 de septiembre, y fueron sucediéndose por espacio de quince días. Faltan datos para fijar con exactitud los días y horas de todos los temblores, que según documentos de aquella época, se dejaron sentir en un radio de 50 kilómetros alrededor de la villa. El día 3 de octubre, el temblor fué muy intenso percibiéndose sacudidas por espacio de tres horas. Això era explicat en la revista Ibérica (1921) i els mateixos autors en Fulls d’Història de la Vila de Tivissa afegeixen que el dia 3 d’octubre ‘els tivissans, alarmats pel fort i continuat terratrèmol, es dirigiren a l’església, on, amb exposició del Santíssim Sacrament, donaren principi a unes rogatives; però en fer-los veure el cap del destacament militar establert a la vila la imprudència d’estar reunits en un edifici, emportant-se el Santíssim Sagrament es traslladaren a les Eres, situades vora la població. Allí amb canyissos, barres, fustes i altres objectes, muntaren una sèrie de barraques.’ Si tenim en compte que l’esquerda de la façana de l’església sempre s’ha atribuït a aquest terratrèmol, la decisió de deixar l’església fou encertada. Així doncs, els tivissans van abandonar les seves cases durant uns quinze dies, instal·lant-se en barraques improvisades a les eres del voltant del poble i resant a Déu perquè paressin totes les desgràcies que estaven passant.

No obstant, la batzegada més forta segurament es produí el dia 7 d’octubre ‘se abrieron grietas grandes y profundas, especialmente ne la finca llamada Manou, probablemente lugar del epicentro de toda esta serie de temblores'. Tal com explica Fulls, els masovers del Manou pensaren que ‘el cel queia i cregueren morir’. També expliquen que a Coma la Fena ‘hubo un desprendimiento de dió origen al nacimiento de una fuente que aún mana hoy día (1921)’. Respecte aquestes esquerdes el Diari de Barcelona publicà “Un testigo ocular me ha referido que entró o bajó anteayer en una grande abertura de un monte vecino, la cual considera él de tanta capacidad como la plaza de San Jaime de Barcelona, y observó en el centro un agujero sumamente profundo e insondable, dentro del cual tiró varias pideras sin que se percibiera el ruido de su caída. Había allí muchas piedras negras que despedían un hedor de azufre, de las cuales me ha entragado una muestra. El peligro de que creían verse amanazados en aquel ancho foso rodeado de altas peñas, que pueden desplomarse de un momento a otro y dentro del cual han quedado sepultados de raíz varios pinos de los más elevados, les hizo abreviar su excursión subterránea. En otros varios parajes, se han abierto grietas de mayor o menos importancia”

Respecte aquests altres forts o desprendiments, Ramon Jardí i Màrius Bru expliquen al 1921 ‘las referidas grietas se conservan todavía aunque algo desmoronadas por el tiempo’. En l’article es pot veure un planell de la zona i una descripció topogràfica que podeu llegir en les fulles escanejades, però destaco la descripció següent ‘las grietas y derrumbamientos son cuatro. La grieta más típica es la señalada con la letra A en el plano, de forma semicircular, de unos 70 metros de longitud y 8 de anchura; en cuando a la profunidad de la misma es difícil de precisar, pues al abrirse se llenó el fondo se gruesos bloques de piedra, y si bien actualmente es poco profunda, a jugar por el ruido que se percibe al soltar pequeñas piedras po entre los huecos que dejan aquéllos, es de creer que con el tiempo muchos huecos han sido obturados’.

Deixo als lectors la lectura més tècnica de cadascun dels efectes topogràfics descrits e l’article i senyalats amb el planell amb les lletres A, B, C i D. Al final de tot hi ha l'article sencer.

Els efectes destructius a la població foren nombrosos, però d’escassa importància. Es van desplomar embans, van caure lleixes de les cuines trencant-se les estris que hi havia, es van enderrocar fumeres i algunes barbacanes. Tan en Fulls com el l’article d’Ibérica expliquen que els veïns més vells de Tivissa (l’any 1920) que van viure el terratrèmol comentaven que ‘la gente decía haber visto como los tabiques se besaban unos con otros y los aleros de lo tejados llegaban a tocarse con los de las casas de enfrente, y otras exageraciones por el estilo’. Ramon Jardí i Marius Bru no donaven crèdit a aquests últims fets i, atribuien a l’exageració de la gent gran o a la mala memòria, exactament comenten ‘En Tivisa aún se recuerda aún por algunos supervivientes, aunque de una manera vaga, el gran aguacero y el alarmante terremoto del año 1845, mas la débil memoria de estoa ancianos es bastante infiel y resulta difícil hacer una narración exacta de dichos fenónemos valiéndonos solamente de los datos suministrados de viva voz’.

Sigui com sigui estem davant d’un terratrèmol molt important, catalogat de grau VI o VII en l’escala de Mercalli y tal y com concluien l’any 1921 ‘se deduce que este temblor puede contarse tanto por su intensidad, como por la duración de sus réplicas, como uno de los más importantes ocurridos en Cataluña durante los dos siglos mendicionados’. Per tant, si era dels més importants dels segles XVIII i XIX, noranta anys després podem afirmar que és un dels terratrèmols més importants de Catalunya dels darrers tres segles.

Article revista Ibérica (1921)

Camp de Treball de Presoners durant la Guerra Civil (Part 2)

Autor: Carles Torné i Micola

En l'article anterior vam descriure el primer dels camps de Tivissa. El juliol del 1938 el camp es va traslladar més a l’interior, per facilitar la construcció de la carretera i evitar les llargues caminades. Aquest nou paratge era igualment erm, aspre i pedregós, i en conjunt més trist encara que l’anterior. Els mateixos presos van tenir que construir el seu habitatge amb parets de pedra amb forma rectangular d’aproximadament quaranta metres de llarg per quinze de costat. Es clavaren troncs a l’interior, però per les preses de construir la nova pista, l’habitatge mai es va acabar, implicant que la coberta fos mínima i que els presos dormien pràcticament a l’intempèrie i que intentessin aixoplucar-se sota les mantes. Josep Carrasco explica “Aquí fue donde peor acogimiento tuvimos, pues no nos permitieron acarrerar toda la leña que recogíamos y podía sernos necesaria y sólo pudimos hacer una choza pequeña, en donde poder dormir tres personas era como estar las cerillas en su caja. No sé para que hicimos aquello, pues eso y estar en la intermperie era lo mismo. Como éramos tres uno tenía que dormir en el medio y era el que mejor lo pasaba, pues sólo le llegaba el frío por arriba, ya que por los lados se lo quitábamos nosotros dos; por tanto, nos relevábamos y cada noche dormía uno en el centro” .

Al camp de Tivissa hi havia inicialment uns tres-cents presos, distribuïts en tres seccions que a la vegada es dividien en esquadres, integrades per cinc presos cada una. La gran majoria dels presos eren aragonesos (encara que n’hi havia algun de català, andalús, madrilenys i inclús de les Brigades Internacionals). La majoria eren soldats de l’exèrcit nacional, però també havia civils que per raons ignorades havien estat empresonats.

En el camp de Tivissa, no hi havia un clima bo de convivència ni entre els presoners. Aquests en prou feines es parlaven entre ells, sovint es trien a relluir egoismes i no faltaven les discussions internes provocades pel mal humor i el terror de la situació que vivien.

En aquest camp els pocs catalans que hi havia no eren mirats amb simpatia pels vigilants, però aquesta desafecció també era compartida per la resta de presoners.

El cap del camp de Tivissa era un sergent de la Guàrdia d’Assalt anomenat Monroy. A les ordres del cap hi havia uns setanta o vuitanta vigilants, sense que hi hagués diferentes graduacions entre ells. Només un dels vigilants era el secretari del cap del camp. Els presos anomenaven als vigilants campanilleros i gairebé tots eren aragonesos. Els vigilants eren persones sense cap formació, amb molt de ressentiment intern, cruels i plenes d’odi, especialment contra els capellans i tot el que es referia a l’Església. Especialment cruels van ser, en aquest camp, uns exminers i picapedrers de Mequinensas. Un cas explicat per Joan Coll fou “una vegada, a punta de dia, mentre els presos estaven formats a l’era davant del casalot, va veure com el cap del camp, en un atac de còlera i entre paraulotes i blasfèmies infernals, donava unes garrotades tan fortes a un dels presos, un jove aragonès de Casp, que el bastó va trencar-se. La víctima espantada va apretar a córrer però, possiblement després de reflexionar sobre le que li podia passar, optà per aturar-se. Aleshores li caigué al damunt una pluja de bastonades que el pres rebé estoicament sense moure’s ni exhalar un sol crit de queixa”.

El Terratrèmol de 1845 (Part 2)

Autors: Joaquim Roset Piñol i Carles Torné Micola

Fotos: Joaquim Roset Piñol i Ramon Aragonés i Margalef

“La especial circunstancia de hallarse situado el epicentro de este movimiento sísmico en las proximidades de Tivisa, nuestro pueblo natal, nos ha movido a recoger los datos relativos al mismo, y dada su importancia y el conservarse todavía algunos efectos producidos en el terreno, hemos creído sería de interés su conocimiento para los lectores de Ibérica”. Així comenta l’article que van escriure Ramon Jardí i Màrius Bru editat en la revista Ibérica en el nº 361-362 (any 1921). Aquest mateix interés i circunstàncies es repeteixen ara, canviant la tinta de la imprenta pels bytes d’internet.

L’interés pel terratrèmol va sorgir emmarcat dins de tots els fets dramàtics que va viure Tivissa la primera meitat del segle XIX. No podem parlar d’un moviment tectònic en un dia concret, sino de diversos moviments al menys durant 15 dies, que van començar el 30 de setembre de 1845. Però com estava Tivissa en aquella data? Recordem que el 1810 Tivissa va ser pràcticament destruïda pels francesos, menys una part del barri d’ Avall, la resta fou cremada. Després uns indesitjables tivissans es van fer ‘los amos del poble’ i van entrar a totes les cases robant i destroçant (ho ampliarem en un proper article), acabava de passar la primera guerra carlina on l’església el 1838 es va convertir en un fortí amb canons dalt del campanar,… i per acabar-ho d’adobar quinze dies abans el 9 de setembre va haver un dels aiguats més importants que mai a passat en el nostre poble. (A sobre: foto solcides en l'actualitat)

En el mateix article respecte a l’aiguat explica ‘el día 9 de septiembre, desde las 9 de la madrugada hasta las 11, relampagueó y llovió de tal manera, que la cantidad de agua y granizo fue tanta, que nadie recordaba haber visto cosa igual. Los torrentes, saliendo de madre, produjeron grandes estragos. Todos o casi todos los árboles situados en las orillas de los barrancos fueron arrancados y arrastrados por la corriente, contándose por centenares el número de los desaparecidos. Muchos huertos quedaron esterilizados por la enorme cantidad de piedras depositadas en el agua. Un acueducto de piedra, conocido por el Arc (ara ja sé perquè un hortat es diu així), desapareció, y en aquel lugar quedó un largo hoyo de 8 ó 10 metros de profundidad. Todos los molinos harineros quedaron inutilizados. Y finalmente, en el valle de Penarroja la corriente destruyó una casita, pereciendo la familia que la habitaba y varios animales domésticos arrastrados por las aguas’.

Com veurem ampliat en un altre article, un militar va passar el 1847 per Tivissa descrivint itineraris per al desplaçament de infanteria i artilleria per a les tropes carlines i de Tivissa feu el següent comentari ‘este pueblo contendrá unas 400 casas, la mayor parte quemadas’. Per tant, al 1847 encara Tivissa no havia tornat a la normalitat després de totes aquestes desgràcies. Esquerra: foto solcides del Manou l'any 1921

Per tant, ens presentem el 30 de setembre amb una Tivissa empobrida, amb la majoria de cases encara cremades, amb un aiguat 15 dies abans que havia arrassat l’hortat (per tant una bona part dels aliments havien desaparescut), i amb les conseqüències socials d’una guerra (la primera carlinada) encara presents.

Camp de Treball de Presoners durant la Guerra Civil (Part 1)

Autor: Carles Torné i Micola

Aquests articles sobre el Camp de Treball que va haver durant l'any 1938 al terme de Tivissa, estan basats en el llibre de Francesc Badia, Els Camps de treball a Catalunya durant la Guerra Civil (1936-1939), que podeu trobar a Google Books.

Va ser al terme de Tivissa, concretament als contraforts del Coll de Balaguer, on el 1938 va ser creat un destacament dependent del Camp de Treball de l’Hospitalet de l’Infant. La misió que tenien encomanada era fortificar aquesta serralada i construir una carretera estratègica que havia de duplicar per l’interior un tram de la carretera nacional que voreja la costa, el que actualment coneixem com pista de Gavadà.

El camp era organitzat pel band republicà i els presoners eren soldats i civils del band nacional.

Al principi el camp estava situat en un paratge isolat i inhòspit, amb pocs arbres i lluny de tot nucli habitat, fins al punt que ni els mateixos presos, procedents del camp de treball de l’Hospitalet de l’Infant, sabien on eren. Es va crear perquè tal com explicava el pres José Carrasco “viendo el sacrificio que para nosotros suponía el levantarnos de madrugada y volver de noche, con casi veinte kilómetros de caminatas durante el día, además del trabajo, optaron por llevar el campo de concentración más cerca del lugar de trabajo. Un día entero nos costó hacer el traslado y aquella noche tuvimos que dormir arrinconados contra una pared o en las cunetas de la carretera. Ninguno acertamos a orientarnos por desconocer el terreno, pero suponíamos que este nuevo campamento estaba situado entre dos pueblecitos, Vandellòs i Tivisa”.

Les instal·lacions que soplujaven els presos eren molt rudimentàries. Consistien en un tancat fet amb unes parets de pedres negroses sobreposades; la coberta era feta d’un entreteixit de branques de pi posades sobre uns troncs horitzontals que uns altres troncs verticals, gruixuts i enforcats, plantats a terra. El sòl no tenia el mateix nivell i estava distribuït en tres o quatre bancals. Hi havia també un vell casalot on dormien els guardians, i al costat, una era que servia d’escenari de les pesades formacions quotidianes dels internats. Més lluny, sota un cobert també fet amb troncs d’arbre i branques, unes pedres ennegrides, un munt de centra i unes peroles delatavan l’existència de la cuina del campament. Al darrere unes trinxeres obertes pels mateixos presos feien de letrines.

Un dels presos, un capellà, Mn. Joan Coll explicà el que va veure quan arribà “uns miserables presos, de mirada trista com la darrera d’un moribund, que abandonats, esgotats i mig morts, jeien per terra sense un parrac per cobrir-se o posar-se sota del cos. Per jaç tenien un munt de fullaraca i herba seca plena de porqueria i paràsits”.

El Terratrèmol de 1845 (Part 1)

Autors: Joaquim Roset Piñol i Carles Torné Micola
Fotos: Joaquim Roset Piñol i Ramon Aragonés Margalef

Els terratrèmols estan produïts pel moviment de les plaques tectòniques. Unes plaques tectòniques se separen (pex. Amèrica i Europa) i unes altres xoquen (pex. Europa i Àfrica). Aquests moviments relatius entre cadascuna de les plaques provoca els terratrèmols i els volcans. (Foto baix: solcides del Manou en l'actualitat)

La zona de Tivissa es troba ubicada dins de la placa Ibèrica, la qual xoca pel nord amb la placa Euroasiàtica (Europa i Àsia) i pel sud amb la placa Africana.

Per tant la placa Ibèrica es troba en una zona tectònicament activa i per tant favorable a la existència de fenòmens tectònics com terratrèmols i volcans. Uns bons exemples poden ser els terratrèmols dels Pirineus, de les zones Bètiques, del nord d’Àfrica,...així com els efectes de vulcanisme existents a la mediterrània (Etna, Vesubi, etc..)

L’activitat tectònica de les diferents plaques fa que la zona de la mediterrània sigui susceptible a patir terratrèmols d’escala mitjana a gran i els quals podrien provocar els temuts ‘tsunamis’, tal com el que va arrasar la ciutat de Lisboa l’any 1755 i provocat per un terratrèmol de magnitud 9 a l’escala de Richter.

La zona de Tivissa se situa a l’extrem nord-oest de la placa Ibèrica i per tant es troba afectada pels diferents esforços tectònics. Aquests esforços es tradueixen en plecs i falles en les muntanyes i de les quals Tivissa n’és molt rica. La Serra de Tivissa, al sud de la població, es troba representada per materials calcaris d’edat Juràssica fortament tectonitzats amb una sèrie de plecs i falles les quals son procedents de les activitats tectòniques anteriorment comentades.

El terratrèmol de 1845 va estar produït per un d’aquests moviments tectònics. Aquest terratrèmol es va catalogar amb una magnitud VI a VII a l’escala Mercalli. Aquesta escala avalua els terratrèmols a partir dels danys ocasionats i arriba fins a magnitud XII (Destrucció total de la zona). Esquerra: foto solcida l'any 1921.

L’epicentre d’aquest terratrèmol no està identificat de forma correcta degut a la poca informació existent per tal d’avaluar-lo correctament. Tot i això s’han pogut identificar col·lapses i caigudes de blocs causats pel propi terratrèmol a la zona de Les Meliques i altres contrades del terme municipal de Tivissa. Per tal d’ubicar correctament l’epicentre i les seves conseqüències s’hauria de procedir a realitzar datacions mitjançant diferents processos (liquenomentria, etc.)

El terratrèmol va ser detectat el dia 9 de Setembre de 1845 i va tenir una sèrie de rèpliques, de les quals les més importants van ser les dels dies 3 i 7 d’Octubre del mateix any. Donades aquesta sèrie de rèpliques el terratrèmol de Tivissa ha estat catalogat com la sèrie sísmica de Tivissa (sèrie número 5 a l’ Atles Sísmic de Catalunya).

Actualment els terratrèmols s’identifiquen amb l’escala de Richter, la qual avalua les dimensions d’un terratrèmol i l’escala màxima resta oberta tot i que a partir de 8.4 a 9 es considera catastròfic.

El terratrèmol de Tivissa es va avaluar de magnitud VI a VII a l’escala Mercalli i que correspon a un terratrèmol de grau 5 a 6 a l’escala Richter. Aquest terratrèmol va alliberar una energia equivalent a una explosió nuclear i el radi afectat (expansió de les ones) va ser d’uns 150 a 220 quilòmetres.

Al tractar-se d’un terratrèmol antic, les mesures van estar realitzades a partir dels danys ocasionats a la zona i
de les versions particulars de la gent i per tant aquestes dades podrien variar.

Tot i les incerteses sobre la ubicació de l’epicentre i la magnitud exacta del terratrèmol es podria dir que el terratrèmol de Tivissa va presentar unes característiques importants, des del punt de vista sismològic, i està com a punt de referència dels terratrèmols de Catalunya.

Aquesta importància ha fet que algunes de les grans estructures de la zona (nuclears, embassaments,...) hagin tingut que estar dimensionades en funció de la intensitat del terratrèmol de Tivissa.

Ja com a anècdota caldria dir que es va realitzar una investigació per tal d’esbrinar què havia passat a Tivissa durant aquell període i per part d’un enginyer de mines (Ingeniero Secretario de esta Inspección de Minas D. Enrique Bayo). Aquest informa va concloure que aquest moviment va ser provocat per l’aire o el vent el qual entrava en els diferents avencs de la zona i feia tremolar el terreny. (Foto dreta: solcides del Manou en l'actualitat vistes de lluny).

Aquest informa va estar redactat el dia 29 d’Octubre de 1845. Tenint en compte que en aquella època encara no es coneixia la teoria de les plaques tectòniques, explicada anteriorment de forma molt breu, els enginyers havien de buscar explicacions als moviments tectònics que actualment es tenen una mica més delimitats.

Qui van ser els primers tivissans? (Part 2)

Autor: Carles Torné i Micola

La terrisseria de l'Aumedina va estar operativa entre el segle I aC fins el segle IV dC, sent el període de màxima producció entre els segles I aC i I dC.

La selecció de l’Aumedina per part dels romans com a lloc apropiat per a construir terrissa és degut a 1) proximitat d’aigua en abundància, 2) combustible (llenya) per a cremar en els forns, 3) matèria prima (terra apropiada per a la terrissa), 4) bones comunicacions per a un comerç a llarga distància (s’han trobat ànfores fetes a l’Aumedina a França, Alemanya, Suïssa i Italia).

Normalment les villes romanes es posaven al costat dels rius més importants (navegables) o en la costa. L’Aumedina no és el cas. Està a 6 kms de l’Ebre i la via de comunicació natural havia de ser o el barranc Fondo o el barranc del Molí del Rei, arribant al què encara es coneix avui en dia pel nom del Molló, nom que ha heredat d’un moll que existia a l’edat mitjana i que el més probable que també fos allí on els romans embarquessin les àmfores de vi. Tampoc fou un factor determinant l’existència de fonts properes (ja que l’Ebre en garantia molta més), ni el combustible per als forns (boscos amb llenya abundaven en aquella època), ni tan sols la materia prima per fer terrissa (la terra de Tivissa no és millor que altra per la terrissa), per tant per què van triar aquesta ubicació quan hagués estat més fácil i econòmic establir una alfareria al costat de l’Ebre o al mar (com Oleastrum (Hospitalet))?. L’únic factor explicable és que existia una important economia rural/agrícola en l’actual Tivissa.

Les terrisseries no es poden entendre, en època romana, com una activitat aillada o independent. Tot al contrari, cal interpretar-ho com una activitat inscrita en una economia més ampla, on hi ha tal quantitat excedentària agrícola tan important i constant que fa que sigui factible l’establiment d’una terrisseria. Per tant, la terrissa era una activitat complementària a l’activitat agrícola, mai al revés. Només possible si hi ha uns excedents agrícoles importants i la possibilitat de transportar-los i vendre’ls en mercats allunyats. Tal i com diu el llibre “l’Aumedina ejemplifica un proceso económico a gran escala y un determinado modo de organización de la producción: el desarrollo de una producción agrícola excedentaria, destinada a la comercialización, que precisa de envases fabricados en cantidad suficiente, de formas reconocibles, aptos para el transporte a larga distancia y disponibles inmediatamente. La vinculación prensa-alfar, claramente visible aquí, expresa la unión de todas las fases de una actividad económica orientada a la creación y exportación de un excedente”.

Permeteu-me que amplii el concepte la idea del paràgraf anterior. Les instal·lacions que es van trobar a l’Aumedina no només són forns per coure terrissa, sino també que s’ha trobat una restes d’una prensa i dos grans dipòsits per a emmagatzemar líquids, tocant al barranc del Molí del Rei. Malauradament, tal i comenta l’autor les excavacions no es van poder acabar per falta de temps, per tant continuar havent-hi informació sota la terra. Si que se sap el tipus de prensa. Es basava en la pressió exercida per una gran viga, subjectada en un punt fixe i maniobrada des de l’altre extrem de la viga per un mecanisme de contrapés. Estem davant d’una gran prensa i com diu l’autor “el conjunto prensa-depósitos supone una elevada inversión en infraestructuras y, de forma paralela, una capacidad de almacenaje que solamente se justifica por las necesidades creadas por una producción excedentaria que se destina, en buena parte, a la venta. […] La vinculación prensa/depósitos/alfar refleja la unión de procesos de elaboración/envasado del vino dentro de una organización de la producción agrícola característica de la Tarraconense. Esta organización tiene su centro en la villa” Per tant, queda confirmada la existència d’una villa romana.

Però, un cop confirmada l'existència d'un poblament romà, podem assegurar que ells foren els primers tivissans? o per contra, van aprofitar-se d'un assentament iber anterior? Esteu atents al proper i darrer article.