Campanes al vol

Autor: Carles Torné i Micola

El toc de campanes de Tivissa ha anat canviat amb el temps i les legislacions vigents. Desde mitjans dels 80s es fa amb un sistema elèctric. Abans es feia amb cordes desde la base del campanar, i més antigament es feien les campanes al vol on els campaners feien tocar les campanes empenyent-les, i fent-les girar completament. Aquest sistema actualment està prohibit per la perillositat que comporta. Ara hi ha un sistema electrònica que ho imita. (mireu el següent vídeo).

Vídeo cedit per www.tivissaenimatges.blogspot.com

L'any 1929 es va canviar el sistema de tocar-les al vol per les cordes. Encara que el primer sistema no es va deixar d'utilitzar fins als 80s (jo recordo veure les campanes al vol per la Festa Major). Transcric un article de la revista Tivissa (nº17-18) del 1929 on Josep Callau protesta perquè es deixi de tocar les campanes al vol i es faci amb corda. No us perdeu detall, és un article ple de detalls amb molta ironia, vist, és clar, pels ulls d'un dels més grans poetes que ha tingut Tivissa.

'Pot ser sigui el fet d'ésser fill d'aquesta part del poble que diem Baranova, ço que em fa recordar aquells temps, per dissort meva ja passats, que eren els de la meva infantesa (va néixer el 1901); en els quals les nostres campanes, tocades amb gràcia i art, feien de tan bon escoltar.

Molts cops, desde casa o de la Baranova estant, embadalia escoltant-les, m'encantava sentir com les muntanyes properes repetien aquell xerroteig de llengües de bronze que feien cor amb l'ocellam de l'Art i de la Roja... M'agradava sentir com s'esvaïa l'últim ressò d'aquelles precioses tocades que totes acabaven amb un formidable drang de les quatre campanes alhora.

Quatre campanes amb diferents tons que els germans Jan i altres es cuidaven de fer enraonar i executar ço que ells volien.

Quan repicaven a festa major, a missa o durant alguna processó, era quan es miraven més en tocar-les bé. Començava la badada, després l'altre petita i després les quatre juntes i formaven una bella composició on no hi faltaven els solos ni els ritardandos ni els acelerandos; tocada formosa que ajudada pel ressò de les muntanyes com ja hem dit, es feia sentir a més d'una hora lluny. Fins la campaneta hi prenia part, i el seu toc, agut i xiscladís, feia comparar-la amb d'aquells obligats requinto amb què aleshores es distingia Miquel de l'Alitxo... Avui, sens dubte, el compararíem amb el toc de flabiol de qualsevulla cobla sardanista.

Saturaven els esperits i l'ambient de nostra vila, d'un goig jamai sentit fora dels dies de festa.

En aquell temps el llenguatge de les campanes era més expressiu que no ara. Més alegria quan eren tocs d'alegria; més tristor quan eren tocs de tristor...

Avui, no. Les campanes d'avui sembla talment que siguin les mateixes. Els tocs d'ara són un enigma difícil d'esbrinar. Sentireu tocar a missa major o a vespres i constatareu que allò és una barreja de tots els tocs; les quatre campanes toquen alhora, però sense tenir gota d'harmonia ni ritme i no et parlen com et parlaven abans.

Alguna vegada m'han fet fugir de la Baranova per no poder sofrir aquell tocar desordenat, aquells drangs que semblen canonades, però que, malgrat això, les muntanyes, testimonis muts de les evolucions dels temps, quasi no gosen repetir, potser per vergonya o per considerar-ho indigne d'elles.

Els germans Jan, bons companers, quan les senten es tapen les orelles; ja no hi ha ni solos, ni retardants, ni aquell vivace tan característics; ara és una mena de galop desenfrenat que mai no acaba com deuria.

Els ocells de l'Arc i de la Roja, fugen espaordits; fins les òlives s'amaguen en el més pregon de l'església i del cementiri proper que les escolta; sols s'ou una remor lleu que potser és una protesta dels difunts allí jacents...

I és que de la manera que es toquen les campanes avui és impossible que es toquin bé. Com que es toquen des d'una vintena de metres més avall d'on estan instal·lades, no pot haver-hi la seguretat i la fixació que hi ha tocant les de dalt mateix.

Comprenem que és molt pesat tenir que pujar una rengla d'escalons cada cop que s'han de tocar, però no fent-ho així, es perd una de les coses més belles de la vila, encara que molts no hi donin cap mena d'importància.

I, després, que potser aquesta sigui una de les causes que en les funcions religioses els bancs de nostra església restin gairebé deserts... Es clar, com que se'ns crida amb un llenguatge que no entenem!...

¿Fóra molt demanar que el toc de les nostres magnífiques campanes, tornés a ésser de bon sentir com abans?