Autor: Ricard Cavallé i Perelló
(a cura de Ramon Aragonés i Margalef)
(a cura de Ramon Aragonés i Margalef)
Abans de llegir aquest article, seria interessant llegir la primera part.
Després de la Guerra Civil, a principis de l’any 1940, vaig tornar a treballar a la Fàbrica Brull. Al sortir del treball sempre ens ajuntàvem els treballadors que anàvem cap a la Font Vella, jo sempre anava amb la que seria la meva muller la Maria Nadal ja que amb la seva família jo hi tenia molta amistat. Un dia al sortir del treball, em va preguntar on anava, i jo li vaig contestar que cap a casa, ella em va dir que l’acompanyés a la casa on anava a fer feines que era Cal Fuster, per després anar cap a la Font Vella i així vam continuar diversos dies. Un dia d’aquest es va aturar un cotxe de marca 
Hispano-Suiza conduït pel Sr. Joaquim Oliva que era el germà del propietari dels cotxes de línia que feien la ruta Tivissa Reus. Ell ens va dir que era empresari de cinema i que en tenia un a Benissanet a més del de l’Ateneu de Móra la Nova. Ell ens va preguntar si al poble hi havia un local per fer-hi cinema. Jo li vaig contestar que si, ja que sabia que l’equip sonor que hi havia a la Societat Obrera estava en bones condicions, el local de la Societat Obrera en aquell temps estava requisat pel Sindicat del Treball, el seu representant era el Sr. Josep Descarrega Cardona de Cal Ferrer. Jo li vaig presentar i ells es van entendre. Mentrestant l’Oliva ens va preguntar si havia algun xicot apte per fer el cinema i jo li vaig dir que si ja que havia pensat amb Josep Mª Sastre de Ca Xopina, al que jo li vaig presentar. Ells es van posar d’acord i Xopina va voler que jo fos l’operador. Quan vam tenir el permís de la Sindical per fer cinema al local requisat a la Societat Obrera, el Sr. Oliva em va dir que nosaltres dos ens poséssim d’acord. Entre un tècnic i jo, vam acabar de posar en funcionament el projector. A la Societat durant un temps hi vam fer els programes de Ca Fura. Jo tenia molta amistat amb els operadors de la Societat que eren Antonio Sabaté de Ca Benito i Francesc Perelló Samarra de Ca Sella. Jo vaig posar l’aparell en marxa i va funcionar a la primera. A l'escenari hi havia un altaveu tipus calaixera o anomenat també de troba, tot estava a punt, Xopina va tenir que anar a Reus per preparar tot el que necessitava pel cinema. Quan va tornar amb el cotxe de línia, el vaig anar a esperar, ell va portar les pel·lícules i quatre o cinc bobines per preparar els programes. El diumenge següent vam començar amb les projeccions amb títols com: Las Cruzadas i Cleopatra entre d’altres, així vam estar tot un any.
El dia de Sant Blai de l’any 1941, jo, a les dos de la tarda tenia que anar amb la meva colla a l’ermita, però degut a la feina i l’encàrrec del Sr. Oliva aquella tarda no hi vam poder anar ni jo ni l’ajudant Jaume Pallejà Vendrell de Ca Rufo, ja que ens van dir que arribarien les pel·lícules per bobinar-les, aquestes però no van arribar fins a les sis, degut al retard ens vam posar ràpidament a la feina de rebobinar, aquestes eren bobines de vuit-cents metres, els dos estàvem en aquesta feina. Jo a la manivela anant molt accelerat i ell aguantant el centre del roll amb els dits, jo li deia que si l’eix es calentava m’avisés, però com que la pel·lícula va quedar apressada a l’eix, degut a la calentor, es va encendre, jo ràpidament la vaig llençar al terra per apagar el foc, però amb tanta mala sort, que va anar a caure al dipòsit que hi havia al davall de la taula on teníem tres rolls de vuit-cents metres, cremant-se tot sense possibilitat d’extingir-ho ja que la cabina es va tornar un forn on esclataven les llaunes de les pel·lícules, corrent vaig anar a buscar
un extintor que havia a la vora de l'escenari neguitós i molt cansat vaig tornar a la cabina on el fum que ho emplenava tot i no em deixava veure on dirigia l’extintor, el líquid va topar amb la paret i de rebot a la meva cara impedint la meva respiració això em va fer perdre el coneixement sense que ningú es preocupés per mi. En aquell moment els meus amics arribaven de Sant Blai, quan van veure el que passava, van acudir al meu ajut entre ells la Maria Nadal, Maria Pentinat Dolores Serrano i l’Adelina Gil, elles em van posar al terra pla per reanimar-me i d’allí em vam portar a Cal Fuster on em va reconèixer el metge Sr Carlos Terrissé. Mentrestant el foc el van extingir. Degut aquest accident vaig estar alguns dies al llit.
Un cop cremada la gavina de la Societat Obrera, vam condicionar el local del Patronat anomenat Cine Imperial. L’Oliva hi va estar poc temps traspassant-lo a Josep Mª Sastre de Ca Xopina que es va fer empresari. Ell que es va ajuntar amb tres empresaris que jo ja vaig veure que estaven ben tocats de l’ala ja que ells feien el seu negoci embutxacant-se a les costelles de Xopina. Per sort ell hi va trencar les relacions ben aviat per que si no s’hagués quedat amb la pell. Xopina va saber programar unes pel·lícules molt bones. Els operadors de l’Empresa Sastre vam ser Rafel Anguera Cavallé de Ca Costa, i jo, Ricard Cavallé Perelló de Ca Catalí i l’ajudant Domènec Massip Marsal de Cal Basté, nosaltres tres vam ser el gran trio del cinema ja que ens combinaven molt bé la feina. Rafel per mi va ser el millor company que vaig tenir a l’època de cinema i amb ell hi hagués treballat tota la vida així com amb el Sr. Sastre que era una molt bona persona i tenia molta mà a les cases de cinema que si li portaven bé però principalment a la Metro.
Al cap d’un temps es va fer càrrec del Cine Imperial Josep Mª Escoda de Ca Pacà, que va canviar la màquina de la Societat Obrera que havia estat traslladada al Patronat per una de nova subministrada per Vila-Roig de Reus, quedant la màquina de la Societat guardada en una habitació del costat de les taquilles. Ell que estava ensenyat de bons empresaris tenia una molt
bona qualitat de pel·lícules com Siete novias para siete hermanos, Oklahoma, Lili, i Cantando bajo la lluvia, entre d’altres. L’any 1952 amb la pel·lícula d’estrena Locura d’amor el Sr. Escoda va ser l’empresari que va fer més bons programes i els dos teníem molt bona relació, en aquell temps els meus ajudants eren l’Antonio Gil de Ca Llanero i Josep Sabaté de Ca Sabato. Al cap d’un temps l’Escoda ho va deixar córrer i va agafar el cinema Francesc Margalef de Ca Toni amb l’ajudant meu Josep Mª Castellnou de Ca Maquinaria, llavors el cinema el passàvem al Salon Parroquial. Al cap d’un temps va entrar com a empresari al Cine Imperial Joan Saladié de Ca Beset, al principi es feien bons programes però al poc temps la qualitat d’aquest anà baixant al mateix ritme que el públic. Era el temps de la televisió i molta gent tenia el cinema a casa, jo algunes nits sentia que comentaven que no feien diners ni per comprar una parella de carbons, després ho van emmerdar amb la projecció de pel·lícules d’alt contingut de sexe, llavors el cinema va anant perdent encara més gent, a alguns cal dir que aquestes els hi agradaven força.
Els dies de Fires de l’any 1970 el Sr. Saladié es va associar amb un altre empresari que aquell any van fer espectacle, jo després de dinar vaig anar arreglar les llums del escenari entre d’altres coses junt amb altres companys, quant feia falta poc per obrir el local vaig anar a casa a buscar la família, la meva senyora i les meves filles Mª Carmé i Dora, a l'arribar al cine el nou empresari em va dir vostè si que pot passar de franc però la resta de família no, jo li vaig contestar que la meva família sempre ha entrat amb les mateixes condicions que jo als cinemes on he treballat, ell em va dir que aquí paga tothom i davant aquestes paraules el Sr. Saladié no va dir res, jo vaig anar a la gavina a buscar el mono i les meves eines. Quan marxava vaig sentir una persona que es va oferir per substituir-me, jo els vaig dir gràcies i que tinguessin sort. Aquesta va ser l’última vegada que em vaig apropar a un cinema. Amb tot, la gent moltes vegades em deien que em trobaven a faltar.
Estimats lectors del bloc Tivissa a la Xarxa vos demano que em perdoneu si he comès algun error ja que en aquest hi hagut molt que pensar, us desitjo molta salut a tots els lectors i tivissans fins aviat.
Hispano-Suiza conduït pel Sr. Joaquim Oliva que era el germà del propietari dels cotxes de línia que feien la ruta Tivissa Reus. Ell ens va dir que era empresari de cinema i que en tenia un a Benissanet a més del de l’Ateneu de Móra la Nova. Ell ens va preguntar si al poble hi havia un local per fer-hi cinema. Jo li vaig contestar que si, ja que sabia que l’equip sonor que hi havia a la Societat Obrera estava en bones condicions, el local de la Societat Obrera en aquell temps estava requisat pel Sindicat del Treball, el seu representant era el Sr. Josep Descarrega Cardona de Cal Ferrer. Jo li vaig presentar i ells es van entendre. Mentrestant l’Oliva ens va preguntar si havia algun xicot apte per fer el cinema i jo li vaig dir que si ja que havia pensat amb Josep Mª Sastre de Ca Xopina, al que jo li vaig presentar. Ells es van posar d’acord i Xopina va voler que jo fos l’operador. Quan vam tenir el permís de la Sindical per fer cinema al local requisat a la Societat Obrera, el Sr. Oliva em va dir que nosaltres dos ens poséssim d’acord. Entre un tècnic i jo, vam acabar de posar en funcionament el projector. A la Societat durant un temps hi vam fer els programes de Ca Fura. Jo tenia molta amistat amb els operadors de la Societat que eren Antonio Sabaté de Ca Benito i Francesc Perelló Samarra de Ca Sella. Jo vaig posar l’aparell en marxa i va funcionar a la primera. A l'escenari hi havia un altaveu tipus calaixera o anomenat també de troba, tot estava a punt, Xopina va tenir que anar a Reus per preparar tot el que necessitava pel cinema. Quan va tornar amb el cotxe de línia, el vaig anar a esperar, ell va portar les pel·lícules i quatre o cinc bobines per preparar els programes. El diumenge següent vam començar amb les projeccions amb títols com: Las Cruzadas i Cleopatra entre d’altres, així vam estar tot un any.El dia de Sant Blai de l’any 1941, jo, a les dos de la tarda tenia que anar amb la meva colla a l’ermita, però degut a la feina i l’encàrrec del Sr. Oliva aquella tarda no hi vam poder anar ni jo ni l’ajudant Jaume Pallejà Vendrell de Ca Rufo, ja que ens van dir que arribarien les pel·lícules per bobinar-les, aquestes però no van arribar fins a les sis, degut al retard ens vam posar ràpidament a la feina de rebobinar, aquestes eren bobines de vuit-cents metres, els dos estàvem en aquesta feina. Jo a la manivela anant molt accelerat i ell aguantant el centre del roll amb els dits, jo li deia que si l’eix es calentava m’avisés, però com que la pel·lícula va quedar apressada a l’eix, degut a la calentor, es va encendre, jo ràpidament la vaig llençar al terra per apagar el foc, però amb tanta mala sort, que va anar a caure al dipòsit que hi havia al davall de la taula on teníem tres rolls de vuit-cents metres, cremant-se tot sense possibilitat d’extingir-ho ja que la cabina es va tornar un forn on esclataven les llaunes de les pel·lícules, corrent vaig anar a buscar
un extintor que havia a la vora de l'escenari neguitós i molt cansat vaig tornar a la cabina on el fum que ho emplenava tot i no em deixava veure on dirigia l’extintor, el líquid va topar amb la paret i de rebot a la meva cara impedint la meva respiració això em va fer perdre el coneixement sense que ningú es preocupés per mi. En aquell moment els meus amics arribaven de Sant Blai, quan van veure el que passava, van acudir al meu ajut entre ells la Maria Nadal, Maria Pentinat Dolores Serrano i l’Adelina Gil, elles em van posar al terra pla per reanimar-me i d’allí em vam portar a Cal Fuster on em va reconèixer el metge Sr Carlos Terrissé. Mentrestant el foc el van extingir. Degut aquest accident vaig estar alguns dies al llit.Un cop cremada la gavina de la Societat Obrera, vam condicionar el local del Patronat anomenat Cine Imperial. L’Oliva hi va estar poc temps traspassant-lo a Josep Mª Sastre de Ca Xopina que es va fer empresari. Ell que es va ajuntar amb tres empresaris que jo ja vaig veure que estaven ben tocats de l’ala ja que ells feien el seu negoci embutxacant-se a les costelles de Xopina. Per sort ell hi va trencar les relacions ben aviat per que si no s’hagués quedat amb la pell. Xopina va saber programar unes pel·lícules molt bones. Els operadors de l’Empresa Sastre vam ser Rafel Anguera Cavallé de Ca Costa, i jo, Ricard Cavallé Perelló de Ca Catalí i l’ajudant Domènec Massip Marsal de Cal Basté, nosaltres tres vam ser el gran trio del cinema ja que ens combinaven molt bé la feina. Rafel per mi va ser el millor company que vaig tenir a l’època de cinema i amb ell hi hagués treballat tota la vida així com amb el Sr. Sastre que era una molt bona persona i tenia molta mà a les cases de cinema que si li portaven bé però principalment a la Metro.
Al cap d’un temps es va fer càrrec del Cine Imperial Josep Mª Escoda de Ca Pacà, que va canviar la màquina de la Societat Obrera que havia estat traslladada al Patronat per una de nova subministrada per Vila-Roig de Reus, quedant la màquina de la Societat guardada en una habitació del costat de les taquilles. Ell que estava ensenyat de bons empresaris tenia una molt
bona qualitat de pel·lícules com Siete novias para siete hermanos, Oklahoma, Lili, i Cantando bajo la lluvia, entre d’altres. L’any 1952 amb la pel·lícula d’estrena Locura d’amor el Sr. Escoda va ser l’empresari que va fer més bons programes i els dos teníem molt bona relació, en aquell temps els meus ajudants eren l’Antonio Gil de Ca Llanero i Josep Sabaté de Ca Sabato. Al cap d’un temps l’Escoda ho va deixar córrer i va agafar el cinema Francesc Margalef de Ca Toni amb l’ajudant meu Josep Mª Castellnou de Ca Maquinaria, llavors el cinema el passàvem al Salon Parroquial. Al cap d’un temps va entrar com a empresari al Cine Imperial Joan Saladié de Ca Beset, al principi es feien bons programes però al poc temps la qualitat d’aquest anà baixant al mateix ritme que el públic. Era el temps de la televisió i molta gent tenia el cinema a casa, jo algunes nits sentia que comentaven que no feien diners ni per comprar una parella de carbons, després ho van emmerdar amb la projecció de pel·lícules d’alt contingut de sexe, llavors el cinema va anant perdent encara més gent, a alguns cal dir que aquestes els hi agradaven força.Els dies de Fires de l’any 1970 el Sr. Saladié es va associar amb un altre empresari que aquell any van fer espectacle, jo després de dinar vaig anar arreglar les llums del escenari entre d’altres coses junt amb altres companys, quant feia falta poc per obrir el local vaig anar a casa a buscar la família, la meva senyora i les meves filles Mª Carmé i Dora, a l'arribar al cine el nou empresari em va dir vostè si que pot passar de franc però la resta de família no, jo li vaig contestar que la meva família sempre ha entrat amb les mateixes condicions que jo als cinemes on he treballat, ell em va dir que aquí paga tothom i davant aquestes paraules el Sr. Saladié no va dir res, jo vaig anar a la gavina a buscar el mono i les meves eines. Quan marxava vaig sentir una persona que es va oferir per substituir-me, jo els vaig dir gràcies i que tinguessin sort. Aquesta va ser l’última vegada que em vaig apropar a un cinema. Amb tot, la gent moltes vegades em deien que em trobaven a faltar.
Estimats lectors del bloc Tivissa a la Xarxa vos demano que em perdoneu si he comès algun error ja que en aquest hi hagut molt que pensar, us desitjo molta salut a tots els lectors i tivissans fins aviat.
Entrades
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada