Memòria de Ricard Cavallé Perelló del cinema a Tivissa (Part 1)

Autor: Ricard Cavallé i Perelló

(a cura de Ramon Aragonés i Margalef)

Recordeu que el proper diumenge hi haurà la projecció del documental 'Ricard Cavallé, quaranta anys de cinema a Tivissa' a la Societat Obrera. Podeu veure un avanç en aquest blog en la columna de la dreta.

Per l’any 1927 el meu germà treballava a l’empresa Rafel Rovira, per nom Rafel de l’Ignasi, que es dedicava als cotxes de línia fins a l’estació de tren dels Guiamets. Aquell mateix any jo vaig sortir del col·legi amb 10 anys, el meu germà Josep Cavallé Perelló em va dir, Ricard podries venir amb mi a ajudar-me al garatge del cotxe de línia?, jo a aquesta pregunta vaig contestar que sí. Així cada dia anàvem i tornàvem de l’estació dels Guiamets portant viatgers i mercaderies.

A les 12 del matí, cada dia anava a buscar el sac de la correspondència a Ca Manovet, i d’allí cap al Portal des d’on sortíem amb el cotxe cap a l’estació dels Guiamets passant per la Serra d’Almos on també recollíem la correspondència. A l’arribar a l’estació feia la tria de les cartes en dos paquets, un per anar direcció Madrid i l’altre direcció Barcelona. Quan arribava el primer tren, jo pujava al vagó de correus per donar el paquet que anava direcció Barcelona i cap a les 4 de la tarda arribava el que venia de Barcelona direcció Madrid on entregava el paquet corresponent. L’altra feina que feia a l’estació era la recollida i tria de la correspondència per La Serra i Tivissa. Quan arribava a Tivissa portava el sac a Ca Manovet, sent aquesta la meva feina diària. Juntament amb la correspondència, els divendres portaven amb el tren de Barcelona les pel·lícules que es projectaven al cinema de Ca Fura, jo quan veia que les baixaven del vagó anava volant com un llamp a recollir-les i carregar-les al cotxe. A l’arribar al poble havia de repartir tots els paquets per les botigues, les pel·lícules les repartia a última hora ja que de vegades els sacs pesaven molt degut als rotllos d’aquestes. Pujava del Portal passant pel carrer de l’estanc amb el carretó i havia de descansar tres o quatre vegades fins que arribava estragat a Ca Fura. Quan ja era a dalt del bar, em feien assentar i em convidaven a prendre un refresc, el que més m’agradava era el que feien amb sifó i anomenàvem Rosella. Un dels dies em van dir: d’ara endavant tens l’entrada gratis al cine. Allí en una taula hi havia assentats quatre nois, un era Josep Escoda Figueres de Ca Zit, Mateu Arinyo de Ca l’Aument, Jaume Fuster Sabater Ca Catxo i Joaquim Perelló Vidal fill del cafeter de Ca Fura. Cada dia m’ajuntava amb ells i jugàvem al billar, cartes o a les dames.

El cinema en aquell temps era amb subtítols ja que no tenia so, les pel·lícules es feien en capítols, i cada setmana esperàvem amb paciència el següent episodi. Les pel·lícules d’aquell temps entre d’altres eren: Fredd Thompson i su caballo Rayo, Los Miserables, Ben-Hur, El Jorobado de Nôtre Dame, entre d’altres. Per aquell temps la màquina de cinema funcionava amb tracció manual accionant una manivela, de vegades el cinema projectat amb aquest sistema anava massa a poc a poc o tot el contrari, segons la feien tombar. Els operaris d’aquell temps que jo recordo van ser Rafel Mauri de Ca Petxixa i Antonio Llorens del Cal Ferrer de les Bargues. Al cap d’un temps van continuar com a operaris Domingo Cabré Pagés de Cal Mano Ferrer i Josep Maria Aguilar Pinyol de Cal Carreter, aquests van veure que el sistema de la manivela no anava prou bé i van col·locar un motor elèctric al projector que no va durar massa ja que es va cremar.

Per aquell temps van arribar al poble uns ambulants amb una màquina de projecció de cinema sonor. Aquest sistema consistia en la sincronització de la imatge amb el so del dics de gramola, aquest dies eren especials, la pel·lícula en un dels costats tenia uns forats al costat de la perforació de l’arrossegament que feien funcionar els dics mitjançant un rodet dentat que quan s trencava la pel·lícula al fer l’empalme, tenien que avançar o endarrerir. De vegades degut al precari sistema de projecció els espectadors veien les imatges sense so o sentien el so sense les imatges. Les dos vegades que van venir a Tivissa a fer projecció van portar les pel·lícules: Cuatro de Infanteria i Sin Novedad en el Frente. Aquest sistema de cinema no va agradar al propietari de Ca Fura el Sr. Jaume Perelló. Al cap d’un temps va venir un viatjant de la Casa Arbona de Tarragona que es dedicava a la Radio Tècnica. Aquest viatjant li va dir al Sr. Perelló que li enviaria un tècnic per a muntar una banda sonora al seu cinema amb el tracte de què si no en quedava satisfet sense cap compromís li tornaria a desmuntar. Al cap de dos dies, a última hora del dia, va arribar el tècnic amb una moto amb sidecar on portava l’equip sonor, tot això passava l’any 1932 quan jo llavors treballava a la Fàbrica Brull. Quan plegava de treballar cada dia anava pel cafè on passava l’estona fins a les nou de la nit, aquella nit que havia arribat el tècnic quan vaig saber que treballava en el muntatge de l’aparell del so, vaig anar a la cabina a veure’l, llavors els operadors eren Antonio Palleja de Ca Rufo i l’ajudant Josep Perelló Samarra de Ca Sella aquella nit el Sr. Jaume ens va dir a mi i al seu fill Joaquim que ajudéssim al tècnic en el que li convingués. El tècnic era alemany i es deia Carl Linkel amb qui ens enteníem prou bé ja que parlava força bé el castellà. Ell va instal·lar la banda sonora centrant-la i col·locant una pel·lícula per provar el pas d’aquesta, tot seguit va posar l’equip de l’òptica, i la cèdula fotoelèctrica i els cables de l’amplificador, quedant així tot apunt per la projecció. Quan va començar aquesta es va donar el cas que l’amplificador del so es trobava molt alt, causant un ensurt a tots els que és trobaven al bar i al carrer al sentir el crit d’un infant plorant tant fort i sense saber d’on venia de manera tant escandalosa i mai escoltada. Tot seguit vam fer la prova general amb la imatge i la gent va quedar meravellada i comentaven que semblava que els personatges de la pel·lícula estiguessin parlant amb ells. El muntatge de l’equip sonor és va fer l’estiu de 1932 aprofitant que durant aquells mesos no es feia cinema. Aquells anys també es feien bones projeccions de les cases Fox, Metro, Warner Bross i Cifesa, com les pel·lícules de Carlos Gardel, Cuesta abajo i el Dia que me quieras, El Passado Acusa, Bolero i Sin Escudo ni Blason entre moltes d’altres.

Ca Fura era el lloc on hi havia en aquell temps l’únic cinema al poble, estant sempre ple de gom a gom i era molt familiar, el Sr. Palleja Ca Rufo i Josep Perelló de Ca Sella van continuar fent-lo.

Jo quan vaig tenir dotze anys els pares em van deixar sortir els dissabtes fins a les dotze de la nit, jo amb el meu interès pel cinema anava sempre a veure com preparaven les pel·lícules. Per aquell temps es va fer el cinema de la Societat Obrera i la modificació del Patronat per fer la sala de cinema. L’any 1933 aproximadament es van acabar les obres d’aquests dos locals. Per fires el Patronat va inaugurar les projeccions amb la pel·lícula La Reina Cristina de Suecia de la Greta Garbo i a Ca Fura la Hermana Sant Sulpicio de la Imperio Argentina, totes dos pel·lícules de gran anomenada. Amb tot això estaven arreglant les pel·lícules a Ca Fura pel dia vint-i-set a la tarda, es va presentar el president del Patronat i alcalde del poble Sr. Josep Navarro (Ca Gustin Pep), es va presentar a Ca Fura cridant al Sr. Pallejà quan aquest va sortir li va dir que es deixés el cinema de Ca Fura per anar al Patronat dient-li que li pagarien més, ell va acceptar la proposta que va causar el lògic disgust a Ca Fura degut a aquesta marxa. A causa d’aquest entrebanc el Sr. Jaume Perelló em va dir si em veia en coratge de portar el cinema, contestant-li que sí. Així va ser com vaig començar a ser operador de cinema arreglant les pel·lícules pel vint-i-vuit d’octubre primer dia de fira.

Aquell dia de fira el vaig passar amb molts nervis, a la tarda la gent ja començava a omplir la sala i a dos quarts de sis va començar la projecció, quan ja portava uns tres quarts d’hora funcionant aquest es va quedar sense so, jo que havia estat veient com va muntar l’equip el tècnic alemany, em va servir per arreglar el problema i continuar les projeccions sense cap més incident durant els dies de fira. Tota aquesta etapa va durar fins al començament de la Guerra Civil l’any 1936.

Descobriment de les Pintures Rupestres del Barranc de Vilella (Part 2)

Carles Torné i Micola

Per entendre bé, aquest escrit llegiu la primera part del mateix.

El senyor Jaume Poch quan va descobrir les pintures de la Cova del Pi va avisar a la Comisión de Investigaciones paleontológicas y prehistóricas de la Junta para Ampliación de Estudios y tal com es comenta en el Boletín de la Real Sociedad Española de Historia Natural, vol XXXI “La comisión, acogiendo como se merecían los deseos de su activo colaborador y corresponsal, organizó en los primeros días de octubre una expedición, reuniéndonos en la estación de Mora la Nueva, en la línea férrea de Madrid a Barcelona, el expresado profesor, el autor de esta noticia y el ayudante artístico de la comisión, Sr. Benítez Mellado”. Es a dir, que es van arribar a Tivissa el Sr. Poch, un dibuixant per copiar les pintures, el Sr. Benítez Mellado i l'autor de l'article precedent que no fou altre que el Sr. Eduardo Hernández-Pacheco.

El Sr. Hernández-Pacheco, foto de l'esquerra, era extremeny de naixement i una eminència en l’època sobre aquests temes. Tenia el doctorat i en aquell moment, entre altres càrrec i distincions, tenia càtedra en la Universitat Complutense de Madrid, cap de la secció de Geologia i Paleontología del Museo Nacional de Ciències Naturals de Madrid i director de les publicacions. Per tant, queda palés que el descobriment prometia ser important, ja que va fer desplaçar a una de les màximes autoritats de l’estat en aquesta matèria.

Van arribar a Tivissa on “los expedicionarios encontramos en las autoridades locales y en las personas significadas de la población una acogida en extremo cordial, por lo que les manifestamos nuestro reconocimiento”. La qual cosa constata que no era un personatge qualsevol el Sr. Hernández-Pacheco.

El Sr. Hernández Pacheco va ser l'encarregat, com expert, de publicitar aquesta troballa i ho va fer a través del Boletín de la Real Sociedad Española de Historia Natural (de carácter més universitari) y la Revista Ibérica de Tortosa, el 7 de gener del 1922 una pàgina de la qual us adjuntem a continuació.

Reescric íntegrament la descripció de la caminada de Tivissa al barranc de Vilella ja que crec que per prosa i detall així s’ho mereix “Las pinturas están distantes de Tivisa unas dos horas de marcha hacia el SE, bien adentro de las fragosidades de las montañas liásicas y jurásicas que se extienden hacia el Ebro y hacía el mar, no lejos del camino de Tivisa a La Ametlla, cala con un pequeño poblado de pescadores. El camino atraviesa, a poco de partir de Tivisa, las imponentes escarpas verticales de calizas, al pie de las cuales se asienta la población, por un portillo natural que conduce a la pintoresca fuente y ermita de San Blas, se pasa después el puerto de Monegret y se llega hasta dar frente a la masia de la Font Solana, situado cerca de las pinturas, cuyo propietario, el señor Agustín Micola, nos facilitó alojamiento en el caserio y nos sirvió de guía en nuestra excursión”. Per tant, pel què sembla fins aquí anaven sols, sense cap guia tivissà que els acompanyés i en l’anomenada masia els esperaven, per tant el guia era el Sr. Poch, ja que feia només dos o tres setmanes de la primera expedició,… o no? pot ser coneixia millor les nostres muntanyes d’altres visites? és probable al ser geògraf.

Continuem amb la caminada, “Apartándose del camino de Tivisa a La Armella, junto a la masia mencionada, y descendiendo por el barranco que corre hacia el S., se llega, al cabo de diez minutos de marcha, a la confluencia de otro barranco, que tuerce al O., y al cabo de cinco minutos más, a la llamada Font Vilella, en terrenos de D. Eduardo Corbella”.

Ja són davant de les pintures i el Sr. Benítez, el dibuixant que va venir desde Madrid, fa la còpia de les pintures que adjunto,

Aquest és, per tant, còpia del primer dibuix de les pintures rupestres de les coves de Vilella, i concretament de la Cova del Pi.

En el mateix article, el Sr. Hernández-Pacheco va una extensa descripció de les figures, la cual no és objecte aquest article (i que us remeto la pàgina web on el podeu trobar en el barrer article d’aquesta col·lecció sobre el descobriment, per a qui li pugui interessar). Si que crec que és interessant que comenta que els homes primitius que hi vivien no ho feien d’allí cap a Tivissa sino cap als Burgans “el acceso natural a este recóndito lugar, en las anfractuosidades de las ásperas montañas del S. de Tarragona, no sería para los pueblos prehistóricos por el camino que hasta llegar a las pintura hemos seguido desde Tivisa, sino que este barranco se enlaza pronto con otro más amplio y despejado, que a media hora de camino conduce a la planicie relativamente extensa del Plá dels Burgans […]. Están, por lo tanto, las pinturas en el comienzo de los terrenos montañosos y adecuados para la caza”.

No van anar a examinar nous barrancs mirant si hi havia més pintures, i van estar a tocar de les altres dos coves i no les van veure. Van ser en les dos expedicions posteriors, molt properes en el temps que les van descobrir. Van ser tant properes en el temps que el mateix Hernández Pacheco en aquesta explicació ja ho recull en un últim paràgraf “Entregadas estas notas para la imprenta, nos comunican el descubrimiento de otras pinturas en las inmediaciones de la localidad de La Font Vilella por una competente comisión del Centre d’Estudis Catalans, […] los nuevos descubrimientos son importantes, ampliando la localidad de La Font-Vilella con otras dos, cuyas pinturas consisten principalmente, según nos dicen, en representaciones de cabras monteses con el realismo y belleza características en las pinturas prehistóricas del tipo levantino”. Per acabar i continuant amb aquesta prosa tan universitària del moment, i amb un to de coleguisme i colaboració Catalunya-Madrid, que tan manca avui en dia, diu “el autor de estas líneas se complace, por si y en nombre de sus compañeros de la Comisión de Investigaciones paleontológicas y prehistóricas, que fueron a estudiar las pinturas descritas, en felicitar a sus colegas del Instituto barcelonés por sus descubrimientos, congratulándonos de que, aunando esfuerzos y por la labor de diversas entidades culturas y de múltiples especialistas, se llegue pronto a conocer el conjunto del arte rupestre ibérico”

Això ens porta a la tercera expedició, explicada en un tercer article. No obstant avançar-vos, com ja heu pogut intuir que estem propers del descobriment de la Cova del Ramat, la millor conservada, i de moltes més… fora del barranc de Vilella. Com en aquest cas també van venir eminències, ara de Barcelona, entre elles el Prof. Bosch-Gimpera, i de Tivissa, com el Sr. Lluís Brull.

Descobriment de les Pintures Rupestres del Barranc de Vilella (Part 1)

Autor: Carles Torné i Micola

Comencem amb aquest primer article, sempre en homenatge al Sr. Lluís Brull i Cedó (en tot cas rellegiu els articles Les pintures rupestres de Tivissa, 25 anys sent Patrimoni de la Humanitat i Lluís Brull, un tivissà compromés ), el recordatori del descobriment de les pintures rupestres de Tivissa, avui ja reconegudes com a Patrimoni de la Humanitat.

Tots coneixem l’existència de les pintures rupestre en les Coves de Vilella, però sabem qui les va descobrir? Quan? Com?. Hem estat repassat una mica la història i cal parlar de quatre fases o

quatre visites:

• Descobriment de les pintures de la Cova del Pi per Jaume Poch Gari (setembre del 1921)
• Visita de Eduardo Hernández-Pacheco (octubre del 1921)
• Visita de Josep Colominas Roca (novembre del 1921) i descobriment de la Cova del Ramat i del Cingle.
• Visita de Pere Bosch Gimpera (setembre de 1922)

Anem ja per la primera, el descobriment de les pintures de la Cova del Pi. De l’autèntic descobriment en tenim molt poca informació. El que si que tots els escrits coincideixen és que el descubridor fou Jaume Poch Garí. En l’escrit del Boletín de la Real Sociedad Española de Historia Natural. Vol XXXI any 1921, el Sr. Hernández-Pacheco explica el següent “D. Jaime Poch y Garí me comunicó a fines del mes de septiembre próximo pasado que en el término municipal de Tivisa (Tarragona) había descubierto una nueva localidad con pinturas prehistóricas, manifestándome su deseo de que la Comisión de Investigaciones paleontológicas y prehistóricas de la Junta para Amplicación de Estudios acudiera a Tivisa para hacer el estudio y copiar las pinturas halladas”, que será la que nosaltres hem anomenat la segona fase.

Aquesta foto correspon a la Cova del Pi, l'any 1922, en la segona expedició que va fer l'Institut d'Estudis Catalans a les coves. En la foto hi ha dos persones, no sé distinguir qui són, encara que sabem qui hi va anar, el que si que es veu és com senyalen les pintures.

Per ara, no hem trobat gaira informació sobre Jaime Poch Gari i com va descobrir les pintures. Sabem que en el moment del descobriment era Professor de la Escuela Normal de maestros de Valencia, és a dir, era mestre de mestres. En un escrit de Luisa Gutiérrez sobre La Institución Libre de la Enseñanza en Cataluña “Jaume Poch i Garí, un altre mestre català, que va exercir com a tal a partir de la darrera dècada del segle XIX i, sense ser institucionista, va estudiar i aplicar a la província de Tarragona, ja acomençament del segle XX, una pedagogia activa des de molts vessants”, l’escrit continúa explicant que Jaume Poch va estar a Anglaterra estudiant noves metodologies didàctiques,…. També hem trobat que el 1931 va escriure un llibre anomenat Cartografia elemental. O sea, la geografia aplicada a la construcción y dibujo de mapas al alcance de la juventud. No hem aconseguit saber gaires coses més, no obstant en podem deduir algunes:

• Si a finals del s.XIX ja era profesor, sobre el 1921, debia tenir com a mínim uns quaranta anys.
• No era un especialista en arqueologia o història, ja que era professor de magisteri, i sembla ser que la seva especialitat era més la geografia. Ell mateix demana ajuda sobre el seu descobriment i que vingui un especialista a ratificar-ho.

A partir d’aquí es generen més dubtes, què feia aquest professor que en aquell moment exercia a València a Tivissa? Estava aquí degut als seus treballs de cartografia? si fos així, fou casualitat que descobrís les pintures? Algun tivissà, el tenia que acompanyà, qui va ser?.

El que si està clar és que només va descobrir les pintures de la Cova del Pi. Era, sens dubte la cova més fácil de descobrir ja que estava al peu del barranc, tal i com descriuran en la segona expedició “La Font Vilella brota en una grieta al pie de un peñón ligeramente excavado en covacha[…], permitiendo el saledizo superior de la roca, que avanza un par de metros, resguardarse de la lluvia. En el muro de este peñón, a una altura de un metro del suelo y de la grieta por la que brota el agua, se encuentran las pinturas en cuestión”. També s’explica hi havia restes de fum, ja que el pastors en cas de pluja es quedaven en la cova (lògic, ja que la font donava aigua al bestiar i a ells mateixos i la cova els donava sopluix, tot al costat del camí i al peu del barranc). Així doncs, segur que els pastors sabien de l’existència de les pintures, però probablement no li donaven importància (tal i com veurem més endavant), van ser ells que van avisar al poble i van fer venir a aquest professor? Va ser el Sr. Jaime Puch que es va parar en un estudi cartogràfic en aquesta font i va veure en aquest abric les pintures? Com que segur anava amb un guia, va ser aquest qui li va dir? Pot ser el descobriment es deu a que plovia i com van ser els homes primitius i después els pastors, també es va resguardar de la pluja i es va trobar a un metre de la font les noves pintures,… per ara no en tinc la resposta.

Permeteu-me una altra hipòtesi, encara que jo mateix la descarti. El Sr. Lluís Brull, que comprovareu que va tenir un paper protagonista en les expedicions tres i quatre, tenia la carrera de mestre, encara que mai va exercir. Es va treure el títol l’any 1911, i llavors el Sr. Poch ja exercia com a mestre de mestres feina 20 anys. Es possible que el Sr. Lluís Brull conegués al Sr. Jaime Poch degut als sus estudis de magisteri? Si fos així no té cap explicació que el Sr. Poch quan vingués a Tivissa no anés amb ell, i tingués altres guies, o inclús anessin sols.

Per sort, les altres tres expedicions i el descobriment de les altres coves, està molt més clara i documentada, tal i com veurem en propers articles.

Les Cisternes

Autor: Ramon Aragonés i Margalef

Cisterna del Burgà de Carrasquet

Quan algú recerca un lloc per establir-se, una de les primeres coses que busca és d’on es pot aprovisionar o emmagatzemar l’aigua que amb tota seguretat necessitarà. Lògicament les masies i casetes que poblen el nostre territori en són un exemple prou clar, les cisternes són una part quasi imprescindible de qualsevol caseta o mas, ja que aquestes recullen la pluja que s’escola per les teules o per les llisseres de roca que les envolten de vegades.

Unes són rodones, altres rectangulars o quadrades, les mides i fondàries varien segons les necessitats i ànims que van tenir els seus constructors o propietaris, les cobertes també es diversifiquen, de mig canó amb pedra, rajola o totxo, tipus piramidal amb pedra, amb pedra formant coberta plana, fins i tot en podem trobar com a mínim una amb una coberta que forma una cúpula central al mas de Tabola. També en trobem de les que no tenen coberta com la del mas de La Bassa d’En Giner, foto de l'esquerra, aquesta, amb tota seguretat, una de les més grans del terme, la del mas de Mescales de Mingall o la del mas de Josep Mª Peret de Deu a les Plantadetes, encara que aquesta té la seva història curiosa. La Sra. Pepita Margalef, explica que el seu padrí li contava que quan es va fer la cisterna del mas, la van fer amb una volta de pedra seca i amb la ajuda d’una persona de fora la família, diu que a l’hora de fer la coberta, entre els dos que hi treballaven, van sorgir diferents parers, acceptant al final el parer de la persona que l’ajudava. Un cop acabada, i la mateixa nit la coberta de la cisterna es va enfonsar. Aquesta va ser refeta, però al cap dels anys es va tornar a enfonsar i avui la podem veure sense la coberta.

Per dins les parets es feien amb argamassa i pedra revestida de ciment ràpid, avui s’utilitza ferro, totxanes i ciment Porlant. Altres elements importants en les cisternes són el safareig, piques i els bàsics. Aquests es feien servir per rentar la roba, omplir les eines d’aigua i abeurar els animals. Tots aquests recipients s’omplien mitjançant les corrioles, cordes, cadenes i galledes, elements quasi imprescindibles per accedir còmodament a l’aigua emmagatzemada (mireu la foto de la dreta, on Miquel de Fabian treia aigua de la cisterna). L’aigua també requereix certa cura i és per això que cada sis mesos aproximadament s’ha de barrejar-hi calç per tal de què no es faci malbé. Ja per acabar no puc oblidar-me dels éssers, si no mitològics quasi, que viuen a les cisternes, com la Maria Ganxos, especialista en agafar els nens que desobeïnt les indicacions de padrins i pares, gosàvem apropar-nos massa a la cisterna, sense oblidar les “malèfiques Serps” sempre apunt de cruspir l’infant tossut.